El passat 13 de desembre la fotoperiodista Espe Pons ens va oferir als membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló una visita guiada a l’exposició “Miralls de l’oblit” que romandrà fins el 5 de gener de 2024 a la Llotja del Cànem.
Una mirada des del silenci, des del respecte. Una mirada crítica que interroga els llocs, els silencis, el paisatge. Una manera de retre un homenatge a les víctimes de la guerra civil i la postguerra. Aquest és l’argument de l’exposició de la fotògrafa catalana Espe Pons, organitzada des del Servei d’Activitats Socioculturals de l’UJI, el seu títol és Miralls de l’oblit i recull dos dels seus treballs anteriors, Tierra i Sota la llum del mar.
El nexe dels dos projectes fotogràfics és la Guerra Civil espanyola i la postguerra. En el primer dels treballs l’artista busca que l’espectador reflexione i aprofundisca en la memòria a partir dels llocs on va tindre lloc l’enfrentament bèl·lic i la repressió. Així, Pons fa un recorregut per les diferents localitzacions en les quals van quedar sepultats en secret les víctimes de la violència política, com són fosses a camp obert, cementeris, cunetes o avencs entre d’altres i aconsegueix unes fotografies que urgeixen a la societat a mirar l’entorn, el que es transita normalment, com mai ho havia fet.
El segon treball pretén dignificar a totes les víctimes del franquisme i del conflicte bèl·lic anterior a partir de la història del germà menut de l’avi de la fotògrafa, Tomás Pons Albesa, qui va ser afusellat al Camp de la Bota de Barcelona quan tenia 31 anys, l’any 1941. La fotògrafa ha visitat els llocs que va recòrrer Tomás durant la part final de la seua vida amb l’objectiu de recopilar informació del cas per a reconstruir una història. «En aquest projecte construïsc un nou relat que evoca un passat que se’ns fa present a través d’un paisatge carregat de llums i ombres», explica Espe Pons.
L’obra que presenta la fotògrafa a Castelló és una selecció del material de cadascun dels dos treballs anteriors. Allí, a les fotografies, la reflexió interior i l’evocació del paisatge, entre l’absència i la presència, el passat i el present, entaulen un inquietant diàleg que interpel·la l’espectador i es pregunta el paper que la fotografia política ha de tenir com a imatge política. En aquest sentit, l’artista explica que «el que volia és que a través dels paisatges aquests silencis puguen parlar a través de la fotografia, per eixe motiu no ixen persones a les fotos».
