Angoixa, neguit, il·lusions i somnis, amor, coratge, empoderament. To hi era en Ana, la companya que passat divendres ens va deixar. Hui 14 d’abril és un dia excel·lent per a escriure-li i recordar-la.

Vam visitar-la nou dies abans, fou un acomiadament, si be, no se si n’erem del tot conscients d’una mort imminent, de la fragilitat i la finitud en sentir el seu parlar, un desig infatigable per comunicar-nos moltes coses, les seues coses i la serenitat que emanava.

Ana va viure una infància i joventud marcada per la postguerra, molt sensible a l’hostilitat del medi. L’amor per son pare amb la vivència del seu patiment l’acomapanyà al llarg de la vida com també l’estima pel seu marit, fill i filla. Entre el dolor i el coratge va crèixer amb una necessitat vital, imperiosa per saber, cert neguit per no haver pogut estudiar. Hi era present en ella una inquietud per la justícia i la recuperació de la dignitat, amb els ulls ben oberts, mai tancats allí al seu poble, amb una lluita pròpia d’un exili interior mentre, calia viure endavant. La recerca de la comprensió tan necessària també era un neguit. Quan et comunicaves amb ella no passava desapercebuda l’agudesa emocional, intuitiva, empàtica. Sempe vaig sentir que per a ella era una mena de catarsi parlar amb nosaltres des del fons del seu cor.

Nosaltres no t’oblidem, sentim encara la teua humilitat en reconéixer la pròpia petitesa davant l’eternitat. L’alliberament de l’ànima més enllà de les creences.