Maribel Peris Muiños

Els que creiem en la democràcia com a forma de convivència considerem el diàleg una eina  per arribar a l’enteniment i la resolució dels conflictes. Per contrast, la retirada del monument de la Creu dels Caiguts ha esdevingut  un conflicte que és un  senyal de la debilitat del pols  democràtic. També és ben cert que amb la Dictadura no haguérem assistit a cap debat i els símbols i monuments s’hagueren retirat sense cap concessió; com es van eliminar  l’Obelisc i un  llarg etcètera.

Durant aquests últims mesos han sigut diversos els articles publicats amb la finalitat d’informar mitjançant l’anàlisi de raons fonamentades des de perspectives històriques   i  religioses. Articles  com els de Juan Luis Porcar i Manolo Carceller han explicat amb rigor  i objectivitat el perquè de la necessitat de retirar aquest monument. I això com deia al principi es diu diàleg. Però la sensació que és percep, si ens atenem al desenvolupament de la qüestió, sembla ser de no  interessar el diàleg  sinó més bé la irracionalitat. I la por. Aquesta por inculcada i tramesa en la nostra cultura política. I la por és una emoció que paralitza.

És necessari davant aquesta irracionalitat  posar de manifest alguns dels missatges dels articles citats perquè són l’esència de la nostra  convivència democràtica . Els espais públics no poden ser una expressió del totalitarisme on perdure significativament  la propaganda i els símbols d’exhaltació d’un règim passat que es va imposar per la violència i la sang.  Els espais públics no poden ofendre i humiliar les sensibilitats dels ciutadans vençuts i repressaliats durant tota la Dictadura; amb  la por com a instrument per a la convivència.

Per una altra part,  també cal posar de manifest com el franquisme va instrumentalitzar els símbols religiosos i es va apropiar del seu significat amb una identificació de la religió catòlica amb el feixisme (només cal recordar a Franco sota el pal.li). Va existir un maridatge entre el règim i la jerarquia catòlica. Malgrat tot, això no és de rebut  per als cristians de base ja que no conceben  la religió com un espai d’odi ni de revenja cap als vençuts sinó com un  un espai d’amor i perdó. Així es va manifestar públicament  en l’assemblea de “Salvem el Ribalta”  per veus catòliques durant la votació per a la retirada del monument de la Creu dels Caiguts.

La Direcció de Reformes Democràtiques va traslladar  el 31 de juliol del 2017 a la Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Castelló un escrit  amb  una sèrie de consideracions segons l’informe del “comité tècnic d’experts per a la valoració  de la retirada de vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura a la Comunitat Valenciana i dels supòsits determinants d’excepcionalitat”. Segons aquest informe no va haver-hi cap resignificació del símbol l’any 1979 amb el canvi de la llegenda. El monument no té cap valor artístic ni d’història i és un element artificial afegit a un parc del segle XIX. I  a més no concorre cap de les causes  d’excepcionalitat de l’article 15 de la llei 52/2007  de 26 de desembre coneguda com la llei de la Memòria Històrica. En un recent escrit en premsa per la  catedràtica  Rosa Monlleó es reitera  com el comité d’experts  considera  la significació actual del monument com un lloc de culte al franquisme amb homenatges en dades assenyalades.

El  monument en qüestió  és un element estrany a l’entorn d’un espai com el parc Ribalta, un bé d’interes cultural, que malauradament  durant els anys de la Dictadura ha tingut allí una preeminència fastigosa com a  símbol franquista, la qual cosa  mai ha  contribuit a la reconciliació i normalització democràtica. Tots els ciutadans són conscients de la significació  d’aquest monument; l’evidència del seu nom tal  com se’l coneix a l’imaginari popular: la Creu dels Caiguts. El canvi de llegenda va ser  tan sols un pegat  per a evitar la seua eliminació; potser per aquest motiu les lletres  van caure a poc a poc. Com a monument als caiguts  ha reunit al llarg dels anys en democràcia actes de concentració i de manifestació, d’exhaltació del règim de Franco i així  continua sent-ho  durant tots els anys en dades assenyalades. Era i és el monument als caiguts, i caiguts malauradament només hi havia uns. Les altres víctimes van haver de sorgir  de la consciència ciutadana mitçançant els moviments memorialistes, per a començar a existir i tindre visibilitat.

Després de la llei  14/2017 de 10 de novembre de la “Memòria Democrática y para la convivencia de la Comunidad Valenciana”, com a llei autonòmica de la memòria democràtica amb el  seu règim sancionador, és un contrasentit  haver de presenciar aquest debat absurd i la inacció davant el compliment de la llei. Ha hagut un procés democràtic tant en l’elaboració de la llei, així com en informes d’experts.  L’eliminació és un exercici polític d’obligat compliment; de coherència; un compromís del que no es pot fugir des de la funció i la responsabilitat política. No complir la llei per aquells mateixos que l’han promulgat no és només un  descrèdit sinó també una irresponsabilitat i manca de respecte cap els ciutadans així com un  menyspreu als valors democràtics  Si els ciutadans tenim el compromís d’asumir les nostres obligacions democràtiques també els polítics ho han de fer i donar exemple.

La història s’escriu amb aquestes accions de valor i de compromís. I també es  pot passar a la història amb el pes de la por i  de l’incompliment de la llei.  En altres indrets han complit aquest compromís.Són els referents com a  Callosa de Segura a Alacant i  la Vall d’Uixó a Castelló.

A més a més, cal alçar la llosa del franquisme que pesa sobre la nostra societat. Assistim a aquest procés de forma simbòlica a “el  Valle de los Caidos” on de forma vergonyosa durant anys han estat soterrats les víctimes i el botxí. Quina mena de democràcia pot permetre aquesta situació com una representació escènica d’una agonia interminable del franquisme amb  una dreta  no modernitzada, ancorada en el passat.  Paradoxalment, aquesta dreta utilitza el discurs de no viure en el passat quan es tracta de recuperar les vìtimes dels desapareguts.

Finalment, no és debades recordar que el règim franquista va desplegar mitjans tècnics immensos per recuperar els seus cadàvers. Es van invertir 1086 millions de pessetes. Ara més de 70 anys després es faran les primeres exhumacions a la fossa del cementeri civil de Castelló de les víctimes de la repressió. Fills i nets s’han mort pel camí sense poder veure-ho.

Signat. Maribel Peris Muiños

Membre del comité tècnic d’experts  pel Consell Valencià de Cultura

Presidenta del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica, Castelló