El dia 11 de juny del 2012 es va presentar el llibre Històries de vida al Castelló de la guerra i la posguerra a la Llotja del Cànem en un acte organitzat per la Universitat Jaume I de Castelló presidit pel rector, i amb la presència a la taula del vicerector, la directora de la col·lecció d`història i memòria, el rector honorari de la Universitat Jaume I i l’autora. Els parlaments van comptar amb la participació de Francesc Michavila rector honorari d’aquesta Universitat i de Maribel Peris autora del llibre.
Francesc Michavila va parlar de com el silenci imposat a un poble deriva sempre en una malaltia incurable i com la causa de la memòria històrica es la crida de la dignitat, així les veus dels testimonis nien els impulsos de recuperació de la memòria històrica ací i allà, en un lloc o altre d’Espanya sorgeixen espontanis. Va fer una menció especial a la raó dels republicans de Castelló, a la seua paraula, i el record amb orgull de la memòria del seu pare i del seu avi. I com els fets ocorreguts cal narrar-los amb rigor i amb respecte, per raons de justícia. Van ser diverses les al·lusions d’alguns pensadors, així com de poetes de la generació del 27, dels seus ideals als seus versos i de com els poetes perdien la seua pàtria encara que els quedava la paraula. Per concloure el seu discurs va dir com aquest llibre bé val per canalitzar la vida que arriba des del passat., i a la vegada els personatges que desfilen a la segona part del llibre parlem sobretot del demà, del demà de cadascú.
Maribel Peris va parlar en primer lloc del significat de la memòria històrica i de com va sorgir el llibre, del valor dels testimonis com un present donada la perseveració d’aquesta memòria d’unes persones encara vives , com cal restituir–les la seua veritat i donar-li’ls un espai a la memòria col·lectiva. Traure-les del silenci, del obscurantisme i de la segona condemna de l’oblit . Tot això com un bé positiu per a la societat, perquè ens diu d’on venim, ens ajuda a saber qui som i a comprendre la nostra realitat social, política-cultural.
En contrast amb tot això es va parlar de l’interés per la desmemòria com un baluard dels poders polítics i dels historiadors revisionistes,de la negació de les víctimes i d’una manca de pietat i de vegades un conflicte de memòries. I es que el feixisme que va originar el règim de Franco mai va ser derrotat i va perviure el seu relat hegemònic amb la consegüent connexió entre legalitat franquista i democràtica. Hui hi ha per part de l’estat una incapacitat per resoldre aquesta qüestió i un menyspreu jurídic per aquestes víctimes.
Malgrat aixó el concepte de víctima del franquisme ha travessat fronteres donant-li’ls una nova visibilitat al món i s’ha plasmat la figura del desaparegut, la qual cosa genera un parentiu simbólic i internacional amb altres víctimes, lligat a fosses, i a execucuions sumaríssimmes . No es tracta d’un viatge a les trenebres dels crims del franquisme sinó d’un present, d’un deure pendent de veritat justicia i reparació.
El llibre es dedica a la legitimitat d’aquesta memòria i al primer capítol ens introdueix en el valor del testimoni, el treball amb fonts orals i les seues dimensions històrica sociológica i psicológica i els seus enfocaments metodològics. Després el segon capítol ens situa al context dels anys trenta, un viatge en el temps als carrers de la ciutat, a la seua societat i les seues característiques econòmiques, polítiques i culturals, per donar-nos també una vissibilitat a un altre Castelló, quin era el seu món de valors la seua posició davant la vida i el treball per la la integració en la vida cultural europea.
Vida quotidiana vol sugmergir al lector en la vida de la ciutat en aquells temps mitçançant un relat a partir del testimonis i d’una recerca als arxius de la premsa de l’època i de les actes dels plenaris de la Diputació.
La exposició va concloure amb la invitació per part de l’autora a la lectura d’aquestes pàgines que no s’han de passar sense llegir-les com volen els que neguen aqueste dret a la memòria.