Juan Luis Porcar
Fa pocs dies, les excavacions que es realitzen en la plaça de les Illes Columbretes amb motiu de l’execució d’un pàrquing subterrani van deixar al descobert les restes de galeries i dependències, del que va ser l’antiga presó de Castelló, derruïda fa més de 25 anys, restes igualment derruides per les màquines excavadores, amb la mateixa rapidesa que alguns interessats en el tema, per ser coneixedors de testimoniatges o simplement portats per l’ànim de recuperar la memòria històrica en aquesta ciutat, vam plasmar fotogràficament els últims moments d’aquestes pedres, d’aquests vestigis de la nostra història.
Alguns, pocs encara , però cada vegada més, ens preguntem si estem davant d’altre xicotet episodi de pèrdua del nostre patrimoni recent, especialment del que fa referència a la guerra civil i a la nostra immediata postguerra, tantes vegades ocultat, destruït i silenciat. No som nosaltres qui devem decidir sobre la conveniència de la conservació o valorar la importància d’unes restes, és evidentment tasca de tècnics i arqueòlegs encara que ja hàgim estat més d’una vegada testimonis de l’oblit o la destrucció de vestigis materials en la nostra ciutat i en les nostres comarques, però si ens correspon oferir, com ciutadans compromesos amb la nostra història, testimoniatge de la informació que ens donen, del seu valor i dels records que ens inspiren i que la memòria oral ens ha fet arribar.
Que ens haurien contat aquestes pedres si poguessin parlar?, segurament ens haurien relatat episodis de la vida quotidiana a la presó, ens haurien parlat dels sofriments i les penúries de centenars de presoners víctimes injustificades de la repressió franquista, dels seus escassos moments de tendresa, dels seus riures, segurament també ens haurien parlat dels seus plors, i de l’olor a mort en el pati de la presó un matí de primavera.
Una olor a mort que coneix molt bé Manuel Miralles, en els soterranis de la presó el 25 d’abril de 1940 quan 25 joves van ser absurdament assassinats en aquest mateix pati per negar-se a agenollar-se en un ofici religiós, aquesta mateixa olor que va impregnar el vell quadern de Francisco Mezquita Peris, qui també va perdre allí a alguns dels seus amics, víctimes de la “justicia de Franco”, i així ho va deixar plasmat per escrit.
En la seva memòria, en la de moltes altres víctimes del feixisme, però també per la nostra memòria, la dels joves i la de les generacions futures, pensem que l’ocultació del passat recent que freqüentment hem sofert, és una falta de respecte en primer lloc a qui van patir i van protagonitzar aquest passat i en segon lloc als ciutadans en general, que per a enfrontar-se al passat amb la maduresa necessària és bàsic incorporar els records del patrimoni històric a la nostra societat, incorporar així la memòria dels quals van desaparèixer dues vegades, la primera amb la seva mort i la segona per l’oblit al que han estat sotmesos durant i després de la dictadura.
Juan Luis Porcar Orihuela
GRUP PER LA RECERCA DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA