Gasch Garcés, Teresa, 1919-2008. L’Alcora, l’Alcalaten. Guerra civil, activisme polític, repressió, vida quotidiana. Entrevistada per Maribel Albella i Juan Luís Porcar.

Va nàixer el 1919, al si d’una família treballadora, dedicada a les feines del camp, tenia 2 germans i 1 germana majors, i un altra més menuda.
Son pare no es va ficar mai en política, però els germans pertanyien al sindicat obrer de la CNT. Es va casar l’any 1936 perquè entre altres coses, ja veien venir la guerra.

Com ella mateixa ha manifestat, va acompanyar al seu marit, sempre que li va ser possible als diferents fronts on va estar. L’any 1938 es va quedar embarassada, però va continuar al costat del seu marit, ja acabada la guerra es quan la van agafar presa, i allí va nàixer la seua filla.

Quan va estar presa, i durant la llarga estada a l’hospital, enguixada, pense que després de tot el que li va passar (afusellament de l’home, separació de tota la família i de la seua filla de curta edat), va tindre una actitud molt valenta, i es va dedicar a fer treballs de cosir i brodats pels metges i pel personal de l’hospital, la qual cosa li va ajudar a fer que el temps li passara més ràpidament.

Una vegada al poble, els familiars no van poder ajudar-la molt , ja que també estaven passant per una situació prou desfavorable, ja que afusellat son pare i un germà, i l’altre s’havia exiliat a França.

La seua sogra, li mantenia a la filla, gràcies al fet que es dedicava al “contraban”, i de menjar no li’n faltava.

Mentrestant, i a causa del seu tarannà emprenedor i valent, va anar a la casa d’una cosina seua de Castelló que era modista i va aprendre l’ofici en poc de temps. Va estar un temps ajudant la seua cosina i quan va poder va vindre a L’Alcora, on es va posar a treballar de modista , primer a casa sa mare i més tard, quan va poder arreplegar un poc de diners a costa de treballar tantes hores com podia, es va comprar una caseta, on ja va anar a viure amb ella la seua filla, que des de molt joveneta l’ajudava també a cosir. A banda, també ensenyava tant la seua filla com a altres xiques a cosir i a treure’s el títol de modista. La seua filla també va mostrar des de molt jove el seu esperit treballador i emprenedor.

Gràcies al treball de les dues, es van llogar un localet al carrer principal del poble i van muntar una merceria i paqueteria, on a més a més, cosien a mida. Amb el seu treball van poder comprar un solar i fer-se una casa, on encara viuen.

És una dona amb un molt bon caràcter, valenta, amable, optimista, alegre, positiva i orgullosa d’haver pogut tirar endavant a la seua filla amb el seu esforç i treball.

ESCOLTA EL TESTIMONI

LLEGEIX EL TESTIMONI

E (entrevistadora, Maribel)
N (neta de l’entrevistada)
T (Teresa, l’entrevistada)

E: Perquè vols parlar ara?
T: sempre he parlat
E: Com era la vida durant la República a l’Alcora?
T: a la República ja hi havia molt de “jaleo” ja, molt de moviment i molta cosa (jo vaig tindre una paqueteria/merceria)
N: parle’ns d’abans de la guerra, les col·lectivitzacions
T: La República anava molt malament. Festejava molt jove i anàvem amb un camió tots cantant, i anàvem al Grau de Castelló al pinar. Es feien xerrades. També anàvem a Llucena, al “salt del cavall”, ens reuniem de diversos pobles.
E: Hi havia indústria?
T: quatre fàbriques, la majoria eren llauradors.
E: Com eren els jornals? com es repartia la terra?
T: el “Panero” tenia moltes hortes i pagava molt poc als treballadors. Poca indústria, una ferreria, quatre fàbriques.
El meu home era el “president” del sindicat i anàvem amb el camió cantant…
E: Els sindicats durant la República intentaven millorar la situació dels treballadors?
T: la República no anava gens bé. Per això va vindre el moviment i tot “lo altre”. Perquè es veu que la República només la recolçava els rics. El meu home i jo sempre estàvem escrivint cartes a València demanant millores de drets i jornals. Els treballadors cobraven quatre “perres” i quasi no sabien llegir i els estafaven tot el que sabien.
E: La gent que estava en contra dels treballadors i les millores, eren els empresaris, la guàrdia civil i l’esglèsia?
T: en vindre la guerra jo tenia 16 anys: el meu home se’n va anar voluntari al front de Teruel, en línia de foc. Jo i dos xiques més d’Almassora estàvem per Teruel i vivíem en una casa abandonada. El menjar el compràvem amb estalvis que teníem. Quan els hòmens no tenien guàrdia, passaven la nit amb nosaltres i de matí se n’anaven.
Allà vam estar dues o tres setmanes i se’n vam anar per que la guerra va anar baixant i les xiques d’Almassora (que eren casades amb dos germans) se’n van anar cap a la part de València.
I jo em vaig anar al poble (Alcora).
El meu home va caure ferit i va estar en Benassal tres setmanes. Del Balneari van fer un hospital. Jo dormia en una carnisseria prop de la Plaça Major de Benassal i el meu home em venia a veure quan podia.
Com el front anava endarrerint-se, decidirem anar-se’n a València. Allí, la “Regional” [supose que la confederació regional de CNT] ens donà lloc per a dormir a Benifaió i dormiem en una pallisa i cuinàvem en un fogueret. Allí vivíem, però el meu home es “presentava” cada dia a València i se’n tornava a dormir. Vivíem amb dos xiques cunyades i una d’elles tenia un xiquet menut.
T: A ma sogra també la van evacuar [on?] i anava a la plaça a donar-li fruita als del tren. I van ametrallar el tren i van matar el meu sogre i es va quedar a soles. La meua germana, també estava prop de València però com l’home era un “fascistot”, no li va passar res quan va tornar.

E: Això era ja quan van evacuar que la guerra estava quasi acabant-se. Del principi de la guerra que van estar a l’Alcora; els treballadors es van fer amb les fàbriques i les terres? Es van col·lectivitzar”?
T: Sí,sí [la dona comença a parlar de l’evacuació d’Alacant on van agafar el seu home. Els feixistes van ametrallar els vaixells que intentaven apropar-se per replegar milers de persones, que finalment foren detingudes, entre elles el seu home. Ella restava mentrestant a l’Alcora]. En acabar la guerra estava embarassada de set mesos i vaig anar al poble. Em van dur a la presó de Castelló i allí em van explicar, com en tornar el meu germà al poble, els feixistes locals el van apallisar per tot el poble i el van dur a la mateixa presó de Castelló, on va morir finalment.
Vaig parir a l’hospital de Castelló [al Provincial, supose] i em van tornar a la presó. Ens duien al Jutjat i, a dit, ens condemnaven bé a penes de mort o bé a la presó. A mi em van condemnar a dotze anys de presó. Després ens preguntaven ¿estás conforme?, jo li vaig dir que no ho estava, que jo no havia fet mal a ningú. Per no estar conforme, em van ficar 30 anys de presó.
Al meu home el van dur també a la presó i una vegada a la setmana el podia veure i per les reixes li ensenyava la xiqueta. Hi havia més gent del poble empresonada, com ara una xica que li dien la “tia Coles” (era de Vila-Real) [?].
La presó la duien els militars. A les preses ens traien totes les vesprades al pati a cantar el “cara al sol”. De matí tancades a la cel·la (món pare estava tancat en Borriana, però estant jo a la presó de Castelló el van dur). Hi havia un bany per a totes, vam dormir en terra durant 4-6 mesos, un fogueret i uns fils per a totes. La finestra de la cel·la donava al carrer i quan es van endur el meu home per afusellar-lo, vaig sentir que em va cridar: “Teresa, cuida de la xica!”. Com les cel·les donaven al carrer, veiem com se’ls enduien a camionades al Riu Sec. A qui es confessava li ficaven una fusta amb el seu nom, els qui no ho feien els mataven i els llançaven mesclats a una fossa comuna.
E: Ens han dit que afusellaven al llit del Riu Sec, als que confessaven els soterraven fora del cementiri i als que no (que eren la majoria) els soterraven en fosses comunes.
T: Quan els hòmens estaven en “Capilla”, si no confessaven, el capellà els pegava varades. Nosaltres ho sentíem tot. Hi havia gent de tota la província i la majoria no confessaven. Hi havia un de Vila-Real que tenia la dona embarassada i empresonada. Durant una visita d’ell, van anar a buscar-la per endur-se-la i, pobres, es van amagar dins del comú. Van pujar els guàrdies i van trencar la porta. La van matar, embarassada i tot. També van matar a la “tia Coles”.
N: i el capellà davant
T: Sí, sí, els capellans ho sabien tot.
E: Dins de la presó van matar a gent?
T: No, jo no ho vaig vore. Però si que et pegaven si no confessaves.
Quan l’home de Vila-Real es va assabentar que li havien mort la dona, es va quedar plorant enmig del carrer.
E: En l’Alcora, hi ha consells de guerra?. Durant la guerra, la gent de dretes va ser molt reprimida a l’Alcora per por d’unes bandes d’anarquistes de fora, anomenats “Els catalans”?
T: aquells són els que mataren gent, ací (l’Alcora) i a Llucena.
E: En els consells de guerra s’acusa als “catalans” com els que van matar gent. Però com que en acabar la guerra no els van agafar, van fer una repressió indiscriminada cap a la gent dels pobles amb implicació política.
N: “L’agüelo” estava la poble mentre estaven “Els catalans”?
T: el meu home estava al poble però se’n va anar al front molt prompte. No tenia res a veure amb “Els catalans”.
N: Vostè sap de què els van acusar al seu home i a son pare?
E: Al seu home i a son pare els acusarien de coses que no haurien fet…
T: No ho sé.
De Castelló se’ns van endur a 300 dones i 15 xiquets. I ens van dur a Tarragona, a un convent de monges tancades. Dins del pati ens van tindre allà parades, amb un fret que pelava, assegudes damunt del “petate” de roba. I una monja ens va dir: “ Por làstima, os llevaremos arriba a las “golfas”, pero no pueden subir la ropa, sino no caben todas”. Totes dalt no hi cabíem, no podíem ni allargar les cames. Ens treien una vegada al matí i una altra per la vesprada per pixar.
N: Els xiquets, què feien, pobrets?
T : els xiquets es cagaven damunt les mares.
E : i menjar ?
T : menjar ? menjar ? després vos ho contaré….
Una dia, una monja [dimonis segons Teresa] els va dir que feren callar als xiquets que ploraven molt “porque estamos en la oración y no nos dejan entender”. I li vam dir: ¿qué quiere que hagamos? i la monja va respondre: “póngales un pañuelo en la boca o los mataré”.
N: i de menjar?
T: ens treien una caldereta que era tot aigua!!!
N: i els xiquets, emmalaltien?
T: a la meua li donava de mamar. Va mamar un any. Tots els xiquets ploraven de nit i de dia.
E: al registre de la presó de Castelló hi diu que hi van morir xiquets ben menuts.
T: ja pot ser, ja. Però allà en Tarragona hi van sobreviure tots.
E: allà quan van estar?
T: dos setmanes, si estem més, d’allí no n’ix cap. Ens van dur en un tren “borreguero” que havia dut vaques. Els vagons estaven tots cagats. Estàvem a terra, erem tot dones de pobles de Castelló. Les monges no ens van deixar rentar-nos.
En arribar a Barcelona, els guàrdies civils ens van dur a Montjuïch, que aleshores feia de presó. Hi havia moltes preses. Ens van dutxar a totes i vam poder vestir els xiquets. També hi havia molta gent de Barcelona, molta gent.
Allí el menjar era molt millor. Era hivern però hi havia aigua calenta.
D’allí ens van dur a Girona, a un convent que deien “del que no eixiras ni morta ni viva”. Les malaltes estàvem tot el dia al llit. La resta de dones, al pati. Jo estava malalta d’un bony al maluc que m’havia fet un guàrdia civil en tirar-me escales avall quan estava embarassada.
Com que no hi havia director al convent, van enviar al director de Castelló, de la presó de Castelló.
E: se’n recorda del nom? [“Estasen” ??]
T: què no seria eixe nom? Aquell director va visitar les malaltes amb la seua dona i em va preguntar:“¿Qué te pasa?”,jo li vaig dir:“mire que bulto tengo enla cadera, pero como tengo tantos años de condena no me pueden sacar” i ella em va dir: “Ya lo arreglo yo”.
Em van fer fingir una apendicitis i el director va fer que em dugueren a l’Hospital de Girona.
N: i la xiqueta?
T: la meua sogra va vindre a per ella a Girona per dur-la a l’Alcora. Com que no la coneixia (excepte d’alguna visita a la presó) li va plorar tot el camí. Mentres jo estava a l’Hospital, a les preses se les van endur a Mallorca.
Em punxaven i em treien líquid del bony, com que estava parada al llit i sabia fer moltes “labors”, les monges i el metge em feien treballar per a d’ells. Gràcies a eixes feines, a l’hospital em tractaven bé.
A l’hospital vaig estar quatre anys, però estava presa; fins que no va vindre l’amnistia, vaig romandre presa.
E: Vostè tornaria a l’Alcora allà pel ’44 o ’45, no?
N: quants anys tenia la xiqueta quan vostè va tornar ?
T : sis o set anys tindria. Em van soltar quan Franco va dir que podien eixir les preses. A l’hospital em van dir que ja feia temps que m’havia curat, però si ho hagueren dit m’hagueren dut a la presó. En decretar-se l’amnistia, el metge em va ficar un guix per fer vore que estava malalta. En arribar a l’Alcora, me’l vaig llevar.
E: Com va ser l’ambient del poble, la rebuda de la gent?
T: a mi de germà només me’n quedava un, exiliat a França fugint pels Pirineus.
E : va tornar el seu germà de França?
T: no, es va quedar allà, va cridar a la dona, que estava a Castelló i se la va endur.
N: Quan va tornar, vostè tenia casa al poble?
T: sí, la de ma mare. Jo vivia amb ma mare, que també havia estat presa en Amorebieta [?, no se sent bé] però amb menys anys de condemna.
A mí em van matar al meu home, a un germà i al pare.
N: Quan vostè va vindre ací, la mama estava amb sa iaia ?
T : la xiqueta no em reconeixia i plorava com un dimoni, però poc a poc es feia a mí. Havia estat sis anys amb la seua iaia.
N: I ací al poble, per guanyar-se la vida, què feia?
T: voràs, la meua cunyada i una xica de Castelló que li deien la  “Caragola” (que es van conèixer a la presó) em van dur a casa de la “Caragola” perquè aprenguera a cosir, perque eren modistes.
De matí les ajudava a cosir i de vesprada anava a una acadèmia, i em vaig traure el títol de modista. Elles em pagaven. I vaig tornar al poble i vaig treballar de modista.
E: I en tornar al poble, com reaccionava la gent?
N: Perquè vostè sabia per exemple, qui havia denunciat el seu home, com era l’ambient?
T: volien fer-se els despistats, com si no hagueren fet res.
Jo… vaig posar la merceria.
Sí que sabia totes eixes coses. La gent de l’altre bàndol venia a la merceria a comprar com si no passara res.
N: Vostè encara tenia temor?
T: jo no tenia temor, jo igual ho explicava i al que no li pareguera bé, que varara.
E: I a tota la gent de l’Alcora denunciada i posteriorment empresonada i/o afusellada, qui els va denunciar?
T: tot gent del poble.
E: En acabar la guerra, quan tornaven al poble, què passava?
N: per exemple, a l’altre iaio, el iaio Ramón va estar empresonat per Navarra i el van soltar per no tindre càrrecs. Va vindre a l’Alcora i algú del poble el va denunciar i el van dur a la presó i el van matar (allà pel ’43).
I això es sabia, qui feia les denúncies.
T: sí, sí… clar que es sabia.
N: i al seu home, vostè m’ha contat que el van denunciar uns d’ací.
T: sí, sí i al meu germà el van passejar per tot el poble pegant-li.
N: però vostè sap els noms dels que van fer les denúncies?
T : no, jo no me’n recorde… no me’n recorde.
A món pare quan el van dur a capella, es va confessar per això el van soterrar dins del cementiri.
N: I sobre les col·lectivitats, perquè el iaio es va fer la CNT ?
T : aleshores estaven els republicans, la CNT i la UGT. No recorde les seues idees, però el meu home escrivia moltes cartes a València.
E: la CNT era un sindicat més rural i la UGT tenia més implantació a les ciutats.
N: El seu home què era, llaurador?
T: Sí
N: i tenia terra?
T: molta, tenia gent llogada treballant per a d’ell.
N: però, si el seu home demanava millores salarials per als treballadors, li tocaria pagar jornals més alts. No és una miqueta d’incongruència?
T: No ho sé. Ell era el president de la CNT de l’Alcora i escrivia moltes cartes  València.
E: També estaven els republicans, que eren d’Izquierda Republicana(el partit d’Azaña) que eren més moderats.
T: sí, eren més moderats però també es van represaliar molt.
E: La CNT el que va fer era col·lectivitzar les terres.
N: i si ell era propietari, va col·lectivitzar les seues terres?
T: No sé com està això.
E: Pot ser que el tema de la col·lectivització s’haja exagerat; per exemple a Almassora la CNT va col·lectivitzar les terres improductives o que estaven sense treballar. Les terres treballades, continuaven en mans dels propietaris.
N: En tornar vostè al poble, li van furtar alguna propietat?
T: la casa de ma mare, però després ens la van tornar.
E : També ficaven multes. Hi havia una llei de “Responsabilidades Políticas” que era un tribunal de repressió econòmica, cap a persones d’esquerres o amb càrrecs als Ajuntaments del Front Popular. Hi havia multes econòmiques, incautació de béns, desterraments… Va ser una repressió que va afectar a milers de persones.
T: Quan arribava el cotxe de línia tocaven les campanes i acudien veïns amb vares per esperar els que baixaven de l’autobús. I a varades cap a la presó. Del bus, els guàrdies civils ens van dur a la presó d’Alcora, que era una escola de monges (actualment l’EPA escola d’adults). Allà vaig estar uns dies i va ser on un guàrida civil em va tirar escales avall embarassada de set mesos. I d’Alcora a Castelló.
A la meua sogra també la van agarrar però els va caure en gràcia [supose que faria la salutació feixista] i la van soltar.
Les beatetes encara em deien: “Ai, Teresa, com estàs?”.
N: pel que m’ha relatat, alguna vegada durant l’empresonament ha desitjat morir-se?
T: Més de cent vegades.
E : Vostè ha patit molt, però ha sigut molt forta perque ha superat moltes penúries.
El poble es quedaria mig buit, quasi sense hòmens. Si l’Alcora en eixos anys tenia uns tres mil habitans i van afusellar uns cinquanta hòmens i d’altres estaven a la presó…
T: supose que sí. Però jo en eixos anys estava empresonada, a l’igual que la resta dels meus, morts o empresonats.

“..la República no anava gens bé. Per això va vindre el moviment i tot “lo altre”. Perquè es veu que la República només la recolçava els rics. El meu home i jo sempre estàvem escrivint cartes a València demanant millores de drets i jornals. Els treballadors cobraven quatre “perres” i quasi no sabien llegir i els estafaven tot el que sabien…”

” En acabar la guerra estava embarassada de set mesos i vaig anar al poble. Em van dur a la presó de Castelló i allí em van explicar, com en tornar el meu germà al poble, els feixistes locals el van apallisar per tot el poble i el van dur a la mateixa presó de Castelló, on va morir finalment…”

” La finestra de la cel·la donava al carrer i quan es van endur el meu home per afusellar-lo, vaig sentir que em va cridar: “Teresa, cuida de la xica!”. Com les cel·les donaven al carrer, veiem com se’ls enduien a camionades al Riu Sec…”