Martí Domínguez

El llogaret de l’Estrella es troba en la ratlla entre Terol i Castelló. A una
banda del riu Montlleó són terres valencianes i a l’altra ja és Aragó. Entre les
muntanyes del massís del Penyagolosa, aquell grup de cases presidides per
l’església de la Verge de l’Estrella té alguna cosa de fantasmagòric i estrany.
La major part de les vivendes estan abandonades, moltes en ruïnes; hi levita
una tristesa sorda, una mica corprenedora.
El 9 d’octubre del 1883, hi hagué una riuada que va matar vint-i-sis persones,
i d’ençà d’aquell dia s’hi va iniciar la decadència. És un poble fantasma,
malgrat la noblesa del paisatge, i els boscs esponerosos de carrasques i
pinassa. Tan sols hi viuen dos pastors, Martín i Sinforosa: ella a cura d’una
rabera de cabres i ovelles, i ell cuidant uns quants cavalls i els bucs d’abelles.
Són autosuficients, i reben sempre els visitants amb hospitalitat, atents i
encuriosits. Si es troba còmoda, Sinforosa canta una jota, i per castanyoles fa
servir unes pedres del llit del riu, i en un no res la seua veu esqueixada i
burlesca ompli l’espai silenciós. A partir d’aquell moment es crea una
complicitat, un desig de xerrar i de saber que no té límits. Volem saber coses
de la seua vida i com s’apanyen en aquells deserts.

Cada vegada que vaig a l’Estrella em corprèn aquell silenci, i aquella parella
de pastors. Sempre els he conegut així, solitaris en aquell racó del món.
Aquesta vegada Martín m’assenyala un dels campanars de l’església i em diu:
“Fixa’t que la campana és la carcassa d’una bomba de la guerra. Abans hi
havia unes matraques per a Pasqua, però les cremaren durant la guerra. El
rector feu posar aquesta nova campana, i era la que tocava a mort”. La
història és curiosa i dóna pas a fer més preguntes. “L’altra campana de l’altre
campanar la va foradar d’un tret un veí… En acabar la guerra li caigueren tres
anys de presó”. Martín riu i comenta que aquella malifeta li va eixir ben cara,
a aquell veí. A dins de l’església es conserva una fotografia antiga del retaule
amb la Verge de l’Estrella, que fou destruït durant la guerra per un escamot
de milicians vinguts de Mosquerola (a la fotografia hi diu ” por las hordas
marxistas “).
Sobta la presència vívida de la Guerra Civil tants anys després. Li pregunte a
Martín com el va afectar a ell i em diu que la va passar prou bé, que vivia amb
els pares i els germans en un mas, i que pràcticament no se n’assabentaren.
El pitjor foren els anys de postguerra, amb els maquis. “Ací tots els masovers
donaven o venien aliment als maquis. Tots, era impossible no fer-ho. T’hi
jugaves la vida si no ho feies. Estaves entre l’espasa i la paret. Un dia
vingueren uns maquis nous, i els meus pares els vengueren el que
necessitaven. Al poc d’haver-se’n anat aquells mateixos homes tornaren, però
vestits de guàrdies civils. Acusaren la meua família de col·laborar amb els
bandolers. A mon pare li aplicaren la llei de fugues: digueren que havia
intentat fugir i l’afusellaren, camí de Castelló. Ma mare va passar cinc anys en
la presó”. Em mostra una fotografia de sa mare, ja vídua, amb la resta de la

família, sota la gran morera que presideix la plaça del llogaret. Una dona gran,
robusta, amb un davantal negre, amb un aire resignat i trist.
Li pregunte a Martín si sap on reposa son pare. Em diu que no. M’interesse
pel seu cas, i vull saber si coneix el nom de l’oficial de la Guàrdia Civil que el
va detindre i va manar matar-lo. Em diu que no sap més que el que ja m’ha
explicat. Aleshores, li pregunte si vol que ho intentem esbrinar. Dubta, i en
els seus ulls descobresc que encara té por. No sap què dir, al capdavall no
vol buscar-se problemes. Què importa ara? Què va a guanyar sabent-ho?
Intente convèncer-lo, però els meus arguments li desperten potser més
temor.
Arriba Sinforosa i li demane per favor que cante una jota. Pren els còdols i
comença: ” Yo no canto porque puedo / ni tampoco porque sé / canto
porque me lo mandan / y me gusta quedar bien / y me gusta quedar bien