Arran de l’exhumació de Franco a finals d’octubre el focus mediàtic també s’ha centralitzat en l’enorme mausoleu que albergava les seues restes i els milers de restes humans que allà descansen. Cuelgamuros o el “Valle de los Caídos”, representació del gigantisme arquitectònic propi de la dictadura franquista configura en paraules de Francisco Ferrándiz, antropòleg del CSIC i un dels màxims coneixedors i estudiosos del monument “la petrificación del nacionalcatolicismo de forma casi perfecta”, representant la identitat i el fet fundacional del règim, la victòria obtinguda en la guerra civil, i recordant permanentment als vencedors i la seua memòria. Prop de 20 anys després de l’inici de les obres, en 1959 s’exigia que es traslladesin milers de restes humans per omplir les osseres, però escasses famílies van desitjar el trasllat dels seus morts. Prop de 1.700 restes provenien de cementiris de 20 localitats de la província de Castelló mentre que la majoria dels familiars han desconegut durant 80 anys la localització dels seus èssers estimats, represaliats o caiguts al camp de batalla. Identificar a aquestes restes dipositades en Cuelgamuros i donar respostes a les legítimes demandes d’informació dels seus familiars és el primer repte dels qui reivindiquem una memòria democràtica.
Com es diu en 1940 en el decret fundacional del monument: “Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafíen al tiempo y al olvido y que constituyan lugar de meditación y de reposo en que las generaciones futuras rindan tributo de admiración a los que les legaron una España mejor”. El Valle de los Caídos materialitzava la ideologia dels qui van vèncer en la contesa i van escriure la història. Es va erigir amb la finalitat de perdurar en el temps, de monumentalitzar l’espai donant forma a un paisatge cultural quotidià fent així -transcorregut el temps- més difícil sostreure’s a aquesta quotidaneitat i eliminar-la, com ens ocorre actualment amb la Creu dels Caiguts a Castelló i en tantes altres localitats.
Finalitzada la guerra civil les autoritats franquistes van decidir que havien de traslladar-se al monument les restes d’homes i dones que havien estat víctimes en la rereguarda republicana, o bé de soldats que havien mort en el front, aquest era l’objectiu inicial. Franco va haver d’esperar fins a 1959 perquè comencessin els trasllats dels cossos. Allí durant 18 anys es van desenvolupar els treballs —en molts casos forçats utilitzant mà d’obra gairebé esclava de centenars de presos republicans per a convertir una vall, en la major fossa comuna d’Espanya. En 1959 el Règim començava a necessitar una actualització discursiva i ser acceptat en la comunitat internacional i es va intentar convertir el monument en element de reconciliació nacional, així a cop de butlletí oficial, amb la col·laboració i connivència de governs civils i municipis de tot el país, van ser traslladats i enterrats sense distinció milers de persones quan ningú, o almenys molt poca gent, va voler portar els seus morts allí. No importava d’on vinguessin, l’objectiu era omplir el monument d’ossos amuntegats en criptes a les quals s’accedia per una porta sota el lema “Caidos por Dios y por España, 1936-1939”. Sobre el paper semblava que la família tenia l’opció d’oposar-se, però havia de fer-se càrrec de les restes i en una caixa traslladar-los a la seva localitat d’origen amb totes les despeses i dificultats que això comportava; en el cas d’uns altres -com els cossos dels republicans traslladats-, les famílies mai van poder optar a reclamar-los o oposar-se a un trasllat que es va fer sense avisar a les famílies, introduint les restes en fosses i sense registres d’entrada. Més de 12.000 restes figuren com “desconocidos”.
Segons la documentació del Fons del Govern Civil dipositat a l’Arxiu Provincial de Castelló, les restes humanes traslladats de diferents cementeris de la província de Castelló a Cuelgamuros corresponien a un total de 1.686 persones d’un total de 20 localitats, Un total de 1.110 van ser víctimes identificades i 576 sense identificar. Mentre que en localitats com Alcora o Vila-real casi la totalitat de les víctimes traslladades estan identificades en altres com Borriana o Betxí apareixen totes baix l’epígraf “Desconocidos”. Entre els identificats consta solament la procedència de 20 de les víctimes. Els trasllats es van fer en 116 caixes col·lectives i en 47 individuals. Practicament la totalitat eren víctimes del front de guerra, majoritàriament militars i soldats. Els casos en els quals s’indica que eren víctimes de la repressió republicana o revolucionària son molt pocs, un total de 14: sis de Jérica, quatre de Vila-real, dos de Castelló, i un a Almenara i Orpesa. En el cas de la ciutat de Castelló les 778 restes traslladats ho van ser en 51 caixes col·lectives i 14 individuals. Hi ha també diversa documentació que tracta els costos del trasllat per municipis tant de la confecció de les caixes, dels jornals de treballs d’exhumació pagats com d’alguns viatges de familiars a la inauguració del santuari del Valle de los Caídos.
L’estudi efectuat amb motiu de l’elaboració del mapa de fosses de la provincia de Castelló durant l’any 2017 va permetre la identificació i localització de centenars de víctimes de la guerra civil a diferents fosses i cementiris de localitats de la província. Aquesta informació es fonamental per completar i corregir les dades que ens ofereix la documentació del Govern Civil sobre el trasllat a Cuelgamuros, revisant les identificacions, apuntant de noves, i descobrint nombrosos llocs de procedència de les víctimes.
En el cas de la ciutat de Castelló está prou avançat l’estudi dels llibres del cementiri i de les inscripcions al Registre Civil del llibre de defuncions. Moltes de les inscripcions coincideixen amb els noms de la llista del Govern Civil aportant noves identificacions, completant dades com cognoms, unitat militar i lloc de procedència. L’estudi realitzat indica que 873 van ser les víctimes del front de guerra soterrats al cementiri -sembla que tots militars i procedents de províncies del nord de l’Estat majoritàriament. Solament 42 no estan identificats front als 253 “sin identificar” de la documentació de l’Arxiu Històric Provincial, i coneixem la localitat d’origen de 159. Una volta finalitzat l’estudi de la documentació es podrá realitzar la comparació de les dades i obtindre uns resultats i conclusions practicament definitives.
A falta de finalizar alguns estudis actualment en marxa i incorporant les dades d’estudis ja finalitzats en alguns municipis es superen a l’àmbit provincial actualment les 1.300 identificacions de restes traslladats front a les 1.110 documentades a la llista del Govern Civil, incrementant-se fins a prop de 200 les dades sobre la procedència de les víctimes.
A les campanyes d’exhumacions impulsades fins ara a Castelló pel GRMHC i l’ajuntament de Castelló, s’ha prioritzat les demandes familiars alhora d’intervenir, perquè un dels objetius era recuperar la seua memòria mitjançant la recuperació de les seues restes tancant el dol tants anys obert pel Franquisme. Durant la democràcia encara fins fa pocs anys la falta d’informació sobre les circunstàncies de desaparició i la localització de molts represaliats era una constant en moltes famílies, una asignatura pendent. En aquest cas que ens ocupa molts dels soterrats a Cuelgamuros continuen sent anònims, oblidats pel pas del temps 60 anys després del seu trasllat i 80 de la seua mort. El deure de la societat i de les institucions amb les seues famílies consisteix en oferir la informació i la documentació que necessiten, i en intentar aconseguir la identificació de les restes mitjançant els estudis pertinents antropològics i d’ADN, per a que d’aquesta manera puguin decidir sobre el trasllat de les restes a les seues localitats d’origen o sobre la dignificació dels enterraments; i per aço son fonamentals les investigacions a l’àmbit autonòmic, provincial, i també local mitjançant la col·laboració dels ajuntaments per la consulta de documentació -dels arxius municipals, dels llibres de cementiri i del jutjat de pau o registre civil corresponent- i possibilitar el seu estudi. Solament així podrem restablir la memòria d’aquells morts dels quals l’Estat va decidir on havien de ser soterrats ignorant que aquesta decisió corresponia a les seues famílies.
Autor: Juan Luis Porcar
Investigador i membre del GRMHC
