UNA DELACIÓ

Aquesta història que vaig a contar ha estat silenciada molt anys,  pero encara em dura el trauma de la desgracia que la meua familia va patir al poble d’Almassora.

Erem una familia de cinc germans amb una situació económica prou regular, teníem un establiment de fontaneria i a més, el meu pare era l’empresari del “Cine Moderno” del poble, per lo qual en la nostra casa no faltava de res en l’aspecte econòmic, tenim fins minyona com familia.
L’avanç de les tropes franquistes cap a Castelló i els consequents bombardejos d’aquells avions que anomenaven « la pava » va fer que el nostre tio d’Algimia, amb el seu carro, vingué a per nosaltres, van replegar el més necessari, començant la nostra odisea de refugiats per aquelles carreteres, quasi tots a peu, com una gran cua de gent, en bicicletes, carros, alguna moto, i mentrestant pel cel els avions ametrallant la gent que va fugint pel camp, i recordo molt be com vam perdre a la nostra goseta. Tal és el terror que ara tal volta no te importància, després de veure tantes pel·lícules de guerra, peró en aquell temps els que encara vivim no oblidarem aquells horribles díes de por, la gent xisclant, els que es perdiem cridant els noms per la gran desorintació que havien provocat aquells avions, el soroll dels motors que ressonaven per aquella carretera de Valencia plena de gent, pobre gent, que no sabia on anar, com si acabara el món, per la terror i la por a la mort que tots teníem al cos.

Al poble d’Algímia estavem refugiats a casa dels meus tios, no en recorde el temps que varem estar ja que van acabar la guerra en una masia d’un altre poble, Alberic, un poble prop de Valencia, on mon pare estava mobilitzat als quartells militars.

Quan va acabar la guerra, la meua mare va pendre la decissió de tornar al poble, primer que tots, per veure en quin estat es trobava la casa. Vivien en el carrer d’amunt, un dels carrers més importants d’Almassora, tot recte s’aplega a la esglesia major del poble.

Recorde que ens va contar la meua mare que al entrar al carrer, els veïns la van reconeixer i van començar a matractar-la “per qué has tornat, roja més que roja, açí no fas falta, tornat’en d’on vens”, i van començar a llançar-li coses damunt d’ella per a fer-li mal, la ofensa era cada vegada major, no se qué la podía salvar, en aquest moment una persona que estava entre el grup de veïns, la senyora Escura, que tenia un establiment de alimentació al mateix carrer, li va fer entrar a sa casa i la va tindre un temps a que pasara l’escàndol provocat per aquesta gent de la dreta católica, els “beatos del carrer”, com diem tots perqué ens coneixiem tots. Nosaltres no pertanyien a cap partit, teníen un comerç de llanderia i reparació, fet amb els nostres esforços, i a més el cine, on tot el poble asistía a la projecció de pel·lícules, era el cine Moderno, l’únic del poble.

Als pocs díes d’estar tota la familia a casa, una casa de la qual practicament no quedava res ja que van arrancar fins als fils de la llum, vam saber després que van ser els mateixos veïns els qui la van sacsejar i tot aixó per l’odi que ens tenien, mai em sabut perqué.
La guàrdia civil s’en va portar als meus pares poc temps després de tornar a casa, a la minyona que teníen a casa i que portava dotze anys amb nosaltres la van segrestar els veïns per fer-la parlar i acusar als meus pares, no se qué és el que li puguerem fer, les amenaces, la por que va pasar…que quan la van tornar a veure ens va plorar molt i jano hi era la mateixs xiqueta, mai ens va dir que li van fer peró ja no era la mateixa que nosaltres havien conegut.

Als meus pares els tanquen a la presó, a la meua mare per una delació del veïnat a la presó de Castelló i a mon pare per col·laboració amb els comunistes i per la projecció al cine de pel·lícules que van fer propaganda sobre Rúsia i el comunisme el tanquen a la presó de Borriana.
Aleshores la meua germana i jo que tenia 13 anys van començar a patir amb el poc menjar que tenien, a peu per aquelles carreteres d’Almassora i de Borriana ens tenien que llavar-nos la roba i portar el menjar que podien, i no tenien res.

Les nostres tíes per part de la nostra mare van ser la nostra salvació, a sa casa podíem menjar  alguna cosa i tenir alguna roba, ja que el menjar era molt secas i la postguerra era un temps de gran miseria per a tothom.
Com per a tots els presos el dia de visita era un dia de gran alegria per als meus pares, el veure a la familia, i les poques coses que els portavem els mantenien la moral de sobreviure en aquelles condicions infrahumanes a les presons de Franco, agravades per les acusacions fictícies, les delacions, envejes, odis sense cap motiu, de gent que es deia católica i d’aixó no en teníen res.

No recorde el temps que va durar el empressonament de la meua mare, ni recorde les interminables diligencies buscant certificats de bona conducta que van buscar les meues tíes entre tots els coneguts que puguerem tindre, gent important del poble aleshores autoritats feixistes que manaven al poble.

Vam saber anys després que la delatora va ser la senyora Carmen Serra, propietària del local on tenien el cine, una dona rica del règim, aquesta persona va acusar als meus pares de la projecció de pel·licules comunistes i de fomentar reunions de comités revolucionaris al cine, i sabien que un dels meus tios era socialista i el van afussellar. Les acusacions no tenien consistència per iniciar un sumari militar i al poc temps van alliberar als meus pares, ja que no es podien sostindre les acusacions amb les quals els delators els volíen condemnar.

No em recorde dels mesos de presó que van patir els meus pares, peró van tindre unes conseqüències molt importants per a la nostra familia. La meua mare ja estava maleta quan va entrar a la presó i a la eixida va recaure més i va engreujar, el metge de capçalera va dir que alló era una pleuresía als pulmons i va morir poc temps després als 41 anys, deixant cinc xiquets, a més que ho havien perdut tot i ens trobaven en unes grans condicions de miseria en aquell temps.

El meu pare va eixir també de la presó transtornat i després de perdre a la seua dona no va superar la situació i ens va abandonar a tots, mai hem sabut com justificar aquest acte de covardia i aquest comportament tant anormal, crec que es va trastornar peró no van poder perdonar-li mai, aixó va completar la destrossa de la nostra familia.

Molt poques voltes he tingut l’ocasió de tornar al poble d’Almassora, doncs la nostra vida s’ha desenvolupat a Castelló, el poble no te la culpa de la nostra desgràcia , peró encara no puc estar al poble molt de temps, el trauma d’aquests fets i el record de tot el que va patir la nostra familia, de la gent roina d’aquell temps i que eren gent d’esglèsia, tot aixó no l’hem perdonat mai, ja se sap que la repressió franquista al poble va ser de les més dures amb 44 afusellats.

Acabe aquesta històra com miles d’altres que s’han patit, peró aquesta es la nostra i no vull gaire mai que es repetixca i que mai tinguere ningú que patir un desastre igual que el d’aquesta familia.

Maria Vicent Abella
C/Herrero 16
Castelló 12002

Escrit per Joaquin Varea Querol

“el soroll dels motors que ressonaven per aquella carretera de Valencia plena de gent, pobre gent, que no sabia on anar, com si acabara el món, per la terror i la por a la mort que tots teníem al cos…”

“Nosaltres no pertanyien a cap partit, teníen un comerç de llanderia i reparació, fet amb els nostres esforços, i a més el cine, on tot el poble asistía a la projecció de pel·lícules, era el cine Moderno, l’únic del poble…”

” el dia de visita era un dia de gran alegria per als meus pares, el veure a la familia, i les poques coses que els portavem els mantenien la moral de sobreviure en aquelles condicions infrahumanes a les presons de Franco,…”