Testimoniatge de Dolores Rubio Regal

LLEGEIX EL TESTIMONI

Testimoni: Dolores Rubio Regal

Participants: Entrevistadors (E1, E2)

Duració: 61’ 22’’

Entrevistadora 1: Va ser afusellat ací a Borriana.

Dolores: Jo tinc el paper de tots els que estan afusellats en Borriana, però ara no sé on el tinc, però jo els ensenyaré una carta de mon pare que va escriure quan…

E1: Anem així una miqueta per ordre. Com es diu vosté?

D: Jo sóc Dolores Rubio Regal.

E: I en quin any va nàixer?

D: El 10 de juny de 1929.

E1: Son pare com es deia?

D: Vicente Rubio Chesa.

E1: I sa mare?

D: Josefina Regal Perelló.

E1: La família de sa mare era també família de Vicent Regal i de Teresa Regal?

D: Sí. Ma mare i Teresa eren cosines germanes perquè la meua iaia i el meu oncle Vicent Ramón eren germans. Ma tia Teresa es va casar amb un home que li deien Pepe Cervera que el coneixia tot el poble. Quan va vindre la guerra, es van empitjorar els dos fins al punt que ell es va fer de la CNT i ella a gust d’ell, van requisar la casa dels Montoya de Borriana, Anita i Lolita Montoya, persones riques al costat d’ella. Se’n va anar el cervell i li va fer la destrossa a la casa, perquè el meu oncle Vicent Ramón ja no va fer res de bo, i van arribar a l’extrem que mon pare era socialista, era del partit d’esquerres i era el president del Centre Obrer, també va ser president de la UGT una temporada, i també va ser regidor durant en la República. Vostés saben qui és Moliner? Vicente Moliner va voler que mon pare estiguera en companyia d’ell perquè eren molt amics, perquè és cert que Vicente Moliner era una bellíssima persona.

E1: Nosaltres hem parlat molt en Mari Carmen.

D: Maria Carmen i jo hem sigut sempre amigues. A mon pare no sé si el van matar el mateix dia, el 22 d’agost, estaven juntets els dos al cementeri perquè els dos es van confessar, els va pillar la mort de colp… Jo tinc una carta que si vosté la vol llegir, és de mon pare. Han passat molt… jo he passat molt i la meua germana també, i ma mare va ser la mort de mon pare, i la de ma mare. Jo amb 16 anys ja no tenia ni pare ni mare per culpa de la mort de mon pare, perquè en aquella època la gent estava, no es pot explicar, nosaltres vam fugir de Borriana perquè ens acaçaven les bombes i quan varen vindre de Borriana ens deien les de davant, davant. Hem arribat ací, i la casa que la teníem tota moblada i arreglà, no ens vam deixar entrar perquè hi havia unes rubleres. Ens van deixar als quatre al carrer i vam haver d’anar en la família, sort de la família de mon pare, més que la de ma mare. També vos ho diré, una germana de ma mare també es va embolicar amb el bandit que es va emportar a mon pare de casa. Vull dir, que la gent estava empitjorada, com si anara a acabar-se el món. Ens tractàvem com si fórem animals, ma mare això no ho va poder resistir perquè el primer que sentia dir: «Quan no han mort, per alguna cosa serà» i això és molt cru, que una persona siga més bona que el pa i que no s’ha ficat en res de bandolers, perquè en la CNT va fer molt de mal, que estava ací en Borriana i molta gent d’ací es va fer de la CNT. Eixe Cervera, quan a la guerra ells manaven, i va vindre per mon pare per a matar-lo i la dona d’un cosí germà de la dona d’ell, va vindre i no se’l va emportar perquè va eixir el meu iaio i va dir: «No, no, a Vicent el deixes estar», «Només anem a fer-li una pregunta», i ell li va dir: «Eixa pregunta me la fas a mi», i com sabia al que venia perquè el cotxe estava a la porta, se’ls emportaven amb el cotxe, i això era una cosa que sabia tot el món, li va dir: «Vull que m’agarres a mi, i sempre tindràs l’honor de dir que jo he matat al germà del meu sogre, mira quin honor més bonic per a tu en Borriana», «Xa oncle, no m’ho faça difícil que només volíem fer una pregunta», «La pregunta que voleu fer-li ja sabeu quina és, i tu també, i si tu fas eixe pas… Jo sé que el primer que afusellaré, seràs a tu».

E1: Vosté quants anys tindria?

D: Jo tindria uns vuit…

E1: D’això se’n recorda…

D: Jo recorde com si fóra ara que estàvem la meua germana i jo dormint, però el meu iaio va sentir el cotxe i en aquella època no hi havia cotxes, i quan senties un cotxe parar a la porta, el iaio es va alarmar i aleshores va ser quan va baixar i va veure’l. Ell va estar com si fóra un familiar i s’emportava a mon pare per a fer-li una pregunta, però el iaio com ja sabia el que estava fent… i el meu oncle, ja li dic, va vindre per mon pare i va dir: «Oncle, perdonem, perdonem», «Com si no haguera vingut», i se’n va anar. Però després, una altra vegada al cap d’un mes, eixíem del Centre Obrer, mon pare, el senyor Batiste, que eren íntims amics, i Gimeno, un altre home que també eixa nit el van matar. Eixien els tres del Centre Obrer i al moment els persegueixen els de la CNT, mon pare i el senyor Batiste, vivien al carrer Artana, i Gimeno vivia al carrer de l’Aigua, i el xic va anar pel carrer Sant Vicent per a sortir al carrer de l’Aigua, i a la mateixa porta de sa casa, el van matar. Allí varen matar a Gimeno, i aleshores va haver-hi un… Jo recorde que a Gimeno el varen ficar a l’església dels socialistes perquè també ho era, l’oncle Vicent Ramón, germà de Teresa, el meu oncle també era socialista, el president dels socialistes, però ells no mataven a ningú ni es posaven en el que es posava la CNT.

E1: I el germà de Teresa, Vicent era socialista?

D: Cosí germà de ma mare. A més, ella no s’ha mirat en ningú més de la família perquè quan varen vindre de davant, davant, també estaven allà. Nosaltres estàvem en Càrcer, i ells no sabien en quin poblet estàvem de València, i varen vindre a visitar-mos, que nosaltres érem set famílies en un xalet, totes les famílies dels serradors que estaven en la fàbrica del control, que estava on ara està la residència dels vells de… La del carrer Sant Blai, al Calvari. Allí estava la serradora que van unir tots els serradors, i allí van fer un refugi i estàvem tota la família, d’allí vàrem eixir tots cap a València en un carro una nit que les bombes ens perseguien. Vàrem eixir tots per la serradora quan es va fer de nit pa que no vinguera la pava i ens matara a tots anat cap a València. Jo vaig anar-hi en 8 anys a peu amb un cosí que en tenia 6 anys, i dos o tres avis amb el carro de la serradora, on varen ficar un matalàs a cadascú i estaven asseguts dalt del carro, però els xiquets anàvem tots a peu fins a València.

E1: I van anar d’ací a València, directes o vau parar?

D: No, anàvem per la carretera, anàvem per horts, però hi havia camí rural, i vam anar per allà i vam conéixer a una dona que li deien Concha la Polvó, de Borriana, i vàrem fer nit allí, i l’endemà, cadascú va pegar per on va poder.

E1: Però van anar a la plaça de bous també?

D: No, no…

E1: A la plaça de bous on distribuïen a la gent.

D: Nosaltres vam anar a… No recorde el carrer, un pis que tenia la senyora Concha, que es va casar amb un home que es veu que tenia un negoci a València, i vivia allí, aleshores ma tia diu: «Anem a casa Concha i que ens done per a dormir aquesta nit», i vàrem anar, i als xiquets ens va fer un gotet de llet i bé, el que va poder. L’endemà de matí, com érem molts: nosaltres quatre, el iaio, ma tia, els dos xiquets, huit érem. Resulta que el meu oncle estava a la guerra i nosaltres ens vàrem emportar a ma tia, que estava al refugi de la serradora i també ens la vam emportar davant, davant. En acabant, ma tia se’n va anar amb un que va ser el que es va emportar a mon pare, aleshores, ma tia i ma mare ja van trencar la relació.

E1: El que es va emportar al vostre pare era…

D: Era Víctor, un bandoler, Víctor Romero.

E1: Era falangista?

D: Ell sí. Eixe va vindre per mon pare quinze dies després d’estar en Borriana perquè si son pare haguera sabut el que va passar allí, de Càrcer no haguérem eixit, perquè mon pare i el meu oncle, que el germà de mon pare també era serrador, van treballar des de menuts per al senyor Fransisquet el Ros, que ja s’ha mort. L’alcalde Escobar, l’heu sentit nomenar? Bé, doncs eixe home era cunyat de l’alcalde, eren germà i germana, i ell era fadrí i vivia amb la germana, amb l’alcalde Escobar i la senyora Vicenteta, la germana d’ell, i eixe home a mon pare i al meu oncle se’ls va criar ell a la fàbrica dels Serradors. Mon pare era intel·ligent per a tot i ell el tenia pues com a un Déu, el volia que no seu podia dir més.

E1: S’acaba la guerra i tornen ací?

D: Sí, però abans de vindre, l’oncle Cervera i ma tia Teresa venen al xalet a dir-nos que s’havia acabat la guerra, que nosaltres no ens havíem assabentat, i tots: «Ja s’ha acabat, Maria Santíssima. Ha guanyat Franco, ha guanyat Franco», i vénen ell i ma tia Teresa i s’agarren a ma mare plorant: «Estem perduts Josefina, estem perduts, que mane Franco», i mon pare va eixir i va dir: «Si tu no has fet mal a ningú, no tingues por, jo no tinc por d’anar a Borriana, jo sóc d’esquerres però per ser d’esquerres a mi no m’ha de passar res. Ara, a tu no ho sé, perquè tu has matat a mitja Borriana». Es van dir unes paraules i van vindre cap a casa, que no van arribar-hi perquè a la carretera de Nules, quan van arribar al control, a mesura que anaven arribant a Borriana, anaven agafant-nos.

E1: Com tornàveu a Borriana? Amb tren, amb cotxe, caminant?

D: Això no sé dir-li, però pareix que nosaltres amb cotxe no, amb un carro vam vindre. El que no sé d’on va eixir el carro, perquè aleshores hi havia carros. Però a ma tia Teresa i a l’home d’ací ja se’ls van emportar a la presó, i l’endemà, a ell el van matar, sols va fer una nit a Borriana. I ma tia Teresa, tretze anys casada, no tenien família, i estan davant, davant, es va quedar embarassada i va tindre un xiquet a la presó.

E1: Jo el vaig conéixer.

D: Ah sí? A Pepe?

E1: Sí, sí.

D: Jo no l’he conegut.

E1: Tu sí.

E2: No he arribat a conéixer-lo.

E1: Sí, jo el vaig conéixer, sí.

D: Doncs ell, resulta que ma tia quan va eixir de la presó, no es feia ni amb sa mare ni amb son pare, amb ningú de la família, perquè els meus oncles van dir: «Que se’n vagen els dos, que es muiren si volen, però nosaltres no volem saber res d’ells». Ara, ma tia, quan es va morir el meu oncle i la meua tia, la casa la van deixar per a ella i el germà, però l’oncle li va dir: «Si vols la casa, em pagues el que siga i te la quedes tu», i ella es va quedar la casa d’ací, que el xiquet venia a vegades ací a Borriana a casa ma tia Teresa.

E1: Ella se’n va anar…

D: Va anar a França.

E1: I es va casar.

D: Se’n va anar en un altre? Es va casar? Això sí que no ho sé.

E1: Crec que sí que es va casar.

D: Sí, es va casar en un altre? Doncs ella després venia alguna vegada quan el fill es va fer gran.

E1: Sí, que tenia la casa per ací per la Bosca.

D: No, no, no. Al carrer Viaranys. Vosté no sap on està?

E1: No.

D: Salvador Giner? A eixe carrer, ací del carrer Viaranys, eixe trosset així era tot recte el carrer Salvador Giner i ella vivia entrant a mà esquerra, una casa gran i preciosa.

E1: Doncs ella va anar a França i crec que es va casar… es va casar.

D: Podria ser que s’amigara però casar-se no, perquè jo tinc una amiga que també va anar a França, perquè son pare treballava pa Canós, portava el cotxe i el taxi, però li van agarrar al xofer i al cotxe, als dos, els de la CNT. A aquell home l’obligaven al fet d’anar amb cotxe i aquell home no podia viure, estava mal, perquè estaven matant a persones i era ell qui portava el cotxe i deia: «Açò que vol dir? Jo ací no puc estar», i només va poder, va fugir de Borriana.

E1: I com es deia?

D: A la meua amiga li diuen Carmen Americ. Vosté no recorde l’espardenyer del carrer la Tanda, que hi havia una espardenyeria que li deien El Punxó?

E1: No.

D: No perquè eixos ja són majors que jo. Doncs era família d’eixa casa, del Punxó. Eixe home era família d’ell i va anar a França, i la dona es va quedar ací en les dues xiquetes però després, al cap d’uns anys d’acabar-se la guerra, ell tenia amistat d’un… la farmàcia del carrer la Tanda, la coneixen? Pepito Peirats, estava a França també i era molt amic d’aquest home, del pare de la meua amiga, i Pepito em va dir: «Me’n vaig a Borriana», i dic: «Com que a Borriana?», «Sí, que ara em deixen entrar», encara manava Franco però ja estava la cosa més aclarida, «Ja parlaré jo en la teua dona i les teues xiquetes i a veure si volen vindre i les portaré cap ací», i així ho van fer. Eixa amiga meua tindria uns 10 anys, jo sé que elles eren boniques les dues quan van anar a França, i eixe home va viure encantat de la vida i allí ningú el va molestar. Nosaltres no tenim ningú a Càrcer, a mon pare tampoc l’hagueren molestat, però com meu esperava… perquè nosaltres estàvem a Càrcer i mon pare i el meu oncle treballaven a Torrent en una serradora, i vivíem encantats perquè ells treballaven i nosaltres, la meua germana, ma mare i jo estàvem bé.

E1: I allí a Càrcer hi havia més gent de Borriana, no?

D: Sí. La família de la Caliua també estaven a prop nostre. Lolita la Caliua. Lolita Tornador, que son pare també el van afusellar i a sa mare també la van tancar. El cap del Centre Obrer tenia un bar i el pare portava el bar, i la dona servia, doncs a ella la va tancar, i ell afusellat. Anaven matant a la gent com si foren mosques, igual. Aquells degueren matar a uns quaranta, però aquests van matar a quatre-cents.

E1: Quan van tornar ací a Borriana, la seua casa estava ocupada, i a son pare encara no l’havien detingut.

D: No, no. Mon pare va estar quinze dies després d’haver vingut, que vàrem estar a casa, un altre germà de mon pare i l’oncle Pepe, i ma tia Teresa ens va dir: «Quedeu-vos ací que jo tinc un dalt i ací dalt estareu vosaltres», i així vàrem estar almenys molt de temps, però sense res, de casa no vam poder traure res. Ma mare va anar a casa, a més, van deixar de pagar durant molt de temps lloguer i ma mare va anar a parlar en l’ama i va dir: «Jo estic molt de temps pagant lloguer, i a mi encara em pertany estar a ta casa», i ella li va dir: «Doncs jo volguera que tu estigueres a ma casa, però jo no mane».

E1: Uns de Nules?

D: Sí, i es van emportant tot el que hi havia a la casa. Aleshores s’estilava fer això, i a ma mare li agradava molt cosir i fer ganxet, la màquina… tot. I ens van deixar al carrer.

E1: I a son pare quan el van detenir, van vindre a casa?

D: Sí. Va vindre eixe Romero, Víctor Romero, que a ma mare li deien que s’entenia en ma tia i ella no s’ho creia, doncs era veritat, van vindre un familiar: «Eh, Vicent, ja estàs bé? Escolta, vine que volem fer-te una pregunta», i ma mare: «Malament la pregunta perquè eixes preguntes, igual aquesta com l’altra, no em fan gràcia», i així va ser, i mon pare li va dir: «No et preocupes Josefina que a mi no em faran res, no em poden fer res». Al cap de huit o deu mesos ixen de la presó i els jutgen, i com no sabien que posar-li, i li posen cent anys i un dia. De moment, al cap de sis o set mesos d’estar jutjat a La Mercé, se l’emporten a Castelló i al cap de quatre o cinc dies l’afusellen. Ma mare no ho sabia, i el senyor Fransisquet el Ros ve a ma casa i li diu a ma mare: «Josefina, vinc a donar-te una mala notícia», «Que ve a dir-me senyor Fransisquet?», perquè ell estava molt assabentat de les coses de mon pare, però a eixe home li ho van furtar tot. Un home ric de naixement i des de jove que tenia la serradora, que era el negoci de sa casa, li la van llevar.

E1: Qui?

D: Un que li deien Fenollosa, que tenia una serradora al camí d’Onda, allà cap on vivia el metge César. Eixe home va ser el que els va tancar a tots, el que els va matar: a mon pare, al meu oncle, que el van tancar però no matar, a un home que li deien Pepe Griñó, a Pepe Navarro… els quatre van estar tancats. Els serradors que treballaven a la mateixa serradora, es va confiscar de tot el que pertanyia a Fransisquet el Ros, i s’ho va endur tot al camí d’Onda, perquè aleshores durant la guerra, van fer un control, es van unir tots els serradors, i van fer un refugi al Calvari per a la família de tots els serradors. Doncs bé, resulta que ell, quan es va acabar la guerra, va fer tot el que li dic: el meu oncle després d’estar dos anys empresonat, a mon pare el van matar, i ell encara es va quedar un temps més, i quan va ser alliberat, el van desterrar a Barcelona i allí va estar dos anys més.

E1: El teu oncle?

D: Mon tio Crecencio Rubio, César, el germà de mon pare. Encara sort que allí teníem a l’altre germà de mon pare -eren deu germans però en quedaven sis, estaven molt units i eren tots bellíssimes persones – que diu que van afusellar a mon pare al Pla de Borriana, tots els treballadors que treballaven en la terra de nit anaven a llogar-se allà al Pla. A vostés vos fa pena el que estic explicant?

E1 i E2: No, no, al contrari.

D: Home, és que és una cosa…

E1: Venim per això, per a recollir el seu testimoni, que és molt important.

D: La majoria d’homes que coneixien al Rubio, que va haver-hi un home que va plorar i tot, va haver-hi una esbombà per tot el Pla…

E1: I quan ell estava a La Mercé, vostés anaven allí?

D: Sí, anàvem a veure’l.

E1: I de què se’n recorda? Com era?

D: No era com ara.

E1: Volia dir que si anaven a portar-li menjar, roba…

D: Clar, roba i menjar. Per cert, un dia ma mare li donava la roba… bé, a ell no, li donava a la taquilla, ella la rentava i després la tornava a portar perquè no rentaven ni la roba, no hi havia res. La roba estava bruta de sang, i ma mare es va acoquinar, perquè al meu oncle Vicent Ramón li varen pagar una pallissa que el van deixar quasi mort, però després va reviscolar. L’oncle Vicent Ramon, pel costat de sa mare tenia un familiar que deien el Comte de Borriana que entrava a la presó i pegava a qui volia i a tot el que volia, i li van pegar a ell també, però això ell no ho sabia, el cosí no sabia que li havien pegat, aleshores ma tia va anar cap al nebot i li va dir: «Al meu fill li han pegat una pallissa que l’han deixat mort, però si el meu fill es mor, veges on t’amagues». Ma tia Teresa era valenta, va perdre a la filla i després de la guerra va perdre als dos. Ma mare diu: «a Vicent també li han pegat», tots plorant com a desesperats sense dormir. Jo me’n recorde que era una xiqueta i ma mare em feia: «Vés a dormir», i jo li feia: «Jo no vull dormir», plorava també amb companyia d’ella, la meua germana, l’oncle, ma tia… tots, perquè volies fer i no podies fer res. Ma mare va veure a mon pare, en una visita que la van deixa entrar, que a mi no m’han deixat i a la meua germana tampoc, sols a ma mare, i quan mon pare volia veure’ns quan estava a la presó no va poder, i ma mare li deia: «Vicent, a tu t’han pegat?», «No Josefina, estigues tranquil·la», «I eixa roba, com és que estava així?», i diu: «Bé… van començar però van parar de seguida. A mesura que van començar van acabar, que si hagueren volgut, m’hagueren deixat al lloc, però no passa res Josefina, estigues tranquil·la». Doncs esglais així de seguit, fins a l’últim que va ser quan se’l van emportar i el senyor Fransisquet li va dir: «Josefina, tu saps que jo estic mirant per tots els llocs i demanant clemència per al teu home, perquè per a tu és el teu home, però jo el vull com si fóra el meu fill, però tinc un dolor que tu ja ho saps», es trau un rellotge d’or, perquè com eren rics sempre tenien coses bones i diu: «Aquest rellotge d’or el vendré pel teu home, però al teu home que no el maten». Nosaltres vam començar a estar tots mals, al senyor Batiste, que també estava tancat i també el van portar a Castelló, el van tornar i no el van afusellar. A la dona del senyor Batiste Ros de Comes, li va comprar la caixa perquè el posaren dins perquè si no els posaven en un cementeri civil que hi havia abans d’arribar al cementeri de Castelló, estan junts però separats, i allí els tiraven uns damunt d’altres, allò era un desgavell. «Però només sé que hem d’anar a veure si el trauen o no pa matar-lo», la meua germana tindria 18 anys i va anar dues nits a veure si mon pare eixia o no, perquè estàvem acoquinats, i la nit que va eixir, ma mare no va deixar anar a la meua germana: «No filla, ja ens assabentarem però tu no vas ací i jo no tinc valor per a anar-hi, no sé què serà de mi», i la dona del senyor Batiste, que sí que va anar amb moltes més dones de Borriana… Vosté coneixia a Fina Franch? Que a l’home també el van matar?

E1: Com es deia l’home?

D: Nadal, em sembla, de cognom. El pare d’ella era guàrdia civil ací en Borriana, però el gendre era d’esquerres, que també el van matar injustament perquè era republicà, era d’esquerres, però no es va posar amb ningú, per què l’havien de matar?

E1: I l’amo de la serradora per què es va quedar sense diners?

D: Perquè li van llevar tota la fàbrica, li ho van furtar tot.

E1: Per què era republicà?

D: No, no. Eixe home no era res però tenia una fàbrica que quan es va acabar la guerra, com eixe Fenollosa que va dir: «Ací estic jo i vaig a fer-me milionari», i es va fer milionari però de tot el que havia robat, i a qui li feia pena el matava, i prou.

E1: De la guerra, dels bombardejos, de què se’n recorda vosté?

D: De moltes coses. A les tres de la vesprada venien les tres Maries, que déiem, tres avions que quan arribaven a l’estació començaven a descarregar, a voltes abans i tot. Recorde un dia de Nadal que va vindre una embarcació ací al Port de Borriana i d’allí tirava les canonades a l’estació del Nord, on estava el tren, i passaven els canons per dalt de… Algun canó es va parar al poble i va desfer moltes cases, però ells tiraven sempre a l’estació, perquè allí hi havia molts soldats, que portaven molt de tràfec amb ells. Un viatge de tants, entre Nules i Borriana, van matar a un tren que anava ple de xics jovenets de 18 anys que se’ls emportaven a la guerra, i els van matar a tots. Jo recorde que molta gent de Borriana va anar a veure-ho i ma mare i jo també vam anar-hi, però allò no es podia veure.

E1: Per què?

D: Estaven tots morts allí, ningú feia res. Tots morts i prou.

E1: I això què era? L’estació?

D: De l’estació a Nules, a la via.

E1: I ací a Borriana, ha dit que estava el refugi que van fer a la serradora.

D: Sí, i als frares van fer un altre, i em sembla que al Pla, també. Jo eixe del Pla no el recorde, el que estava al camí d’Onda, al costat de l’església dels frares, sí que vaig entrar una vegada que anàvem ma mare i jo i vam sentir la pava, que venia a metrallar-mos a tots. Volava baixeta i disparant, i al que veia córrer, a ell anava.

E1: I sonava una sirena?

D: Sí.

E1: On estava?

D: Al campanar de La Mercé. Quan venien, la sirena no parava de tocar i quan se n’anaven tocava tres vegades i ja sabíem que s’havia acabat. De tot això me’n recorde com si fóra ara.

E1: Sonava la sirena i anaven al refugi, i allò com era? Tenia llum?

D: No, jo li diré. Sempre fugíem de la pava quan venia a metrallar-mos, i mon pare deia: «Josefina, a tu la metralla si estàs dins de casa no et matarà, et matarà una bomba, però la metralla no. Tu comprens que si vas corrents i aneu de nit…», mon pare no volia anar mai, però ma mare i les meues ties, que vivien a prop, anàvem.

E1: Estava tot a fosques?

D: Tot a fosques, però eixe mes de juny, me’n recorde jo, que hi havia molta lluna i ell de dalt ens veia, i quan veia córrer a la gent, ens tirava a tots i anàvem als horts. Allí hi havia una séquia, que es deia la séquia de Vinaranys, on hi havia unes fanecades d’horts i la majoria de gent posava una manta a terra i se la deixava allí per a la nit següent, perquè venia totes les nits, totes. La gent era ignorant, perquè anaven corrents i la pava darrere de nosaltres, i quan bombardejaven, ens amagàvem tots al rebost, baix l’escala, tots. Nosaltres teníem dues veïnes que vivien al costat de casa que feien: «Al meu rebost!».

E2: On vivia vosté? En quin carrer?

D: Jo vivia al carrer Vinaranys, una caseta que després varen viure una gent d’aquestes que viuen al port, molt pobretes elles, i ara a última hora han fet una vivenda de… era una tenda o venien verdures. Eixa casa era la casa que nosaltres vivíem quan vam anar davant, davant, i d’allí mon anàvem a la séquia, agafàvem tot el carrer Vinaranys fins a arribar al cantó que estava la séquia i a veure a quin taronger podies posar-te perquè allí, el que primer aplegava es posava. En acabant quan acabava la pava eixíem d’allí dels horts… Una vegada de tantes, agafem la manta, i no vull pensar les caguerades de gos que hi havia baix la manta: «I ara què fem amb aquesta manta?», i la vam posar a la séquia, així estesa perquè li pegava l’aigua i vam posar pedres damunt del marge de la séquia i la vam deixar allí tota la nit. L’endemà totes les caguerades se n’havien anat, i després les vam portar a casa. Ma mare estava boja, no podia estar a casa: «És que se sentia un tac, tac, tac, que dirà vosté que t’aplegava», anaves a morir-te. Un dia anàvem tots, i ma tia, que era molt escarotada, va armar una… tots desesperats, i la meua germana era infermera, que va fer un curs i estava d’infermera…

E1: A Sant Blai?

D: No. La meua germana a Sant Blai va estar però se la van emportar a eixe poblet que hi ha… Anant cap a Barcelona, un poblet, que té un campanar molt bonic…

E1: Alcalà.

D: Alcalà de Xivert, eixe. Estaven tots allí. Per cert, allí estaven els dos Corells, en Manolo i en Juan, i estava també Manolo el de la farmàcia, més totes les xiques de Borriana que eren infermeres, i mon pare estava desesperat: «Aquesta xiqueta se n’ha anat a ser infermera? Ens portarà una ruïna, perquè la mataran en un bombardeig i seran les últimes que sortiran de l’hospital», i així va ser. Ha passat molta peripècia, la guerra és el més roín i el més indecent… Jo sempre ho he dit: «Senyor, si ve una guerra com la que han passat ma mare i mon pare, vull morir-me, jo no vull veure això».

E1: I va haver-hi molts bombardejos?

D: Ja ho crec. Nosaltres mon vam anar de Borriana la nit que van tirar el campanar, que era ja a última hora. El campanar el van tirar els rojos, no els feixistes. Em sembla que era per eixa data, perquè ningú volia anar-se’n perquè no sabíem on anar, i mon pare tenia un home que també treballava al negoci de la serradora d’ací de Borriana que es va casar amb una dona de Càrcer, un home que li deien Granell, Vicente Granell. Ell es va casar i se’n va anar a viure Càrcer, però pel negoci venia molt ací a Borriana, ja no sé si ell portaria la fusta o el que siga, i li va dir a mon pare: «Vicent, si has d’anar-te’n d’aquest poble, quan pugueu eixiu d’ací perquè la guerra està prop. Vine a Càrcer que jo tinc un xalet que no té portes ni finestres, però amb això vos ho podeu fer vosaltres, vingueu i allí estareu tranquils, vingueu, no et vaig a fer pagar res. L’arregleu i vos poseu a viure». Vam anar set famílies, però ningú sabíem on havíem d’anar. «Vicent, nosaltres anirem en tu», i mon pare va carregar el caro en totes les àvies dalt i els xiquets baix i tots cap a Càrcer.

E1: Ja van aguantar quasi…

D: A última hora, i quan vàrem vindre encara ens deien les de davant, davant.

E1: Que els franquistes estaven allí a la vora del riu.

D: A la vora del riu. A un costat del riu estaven els feixistes, i a l’altre costat, estaven els rojos cridant. Vull dir que ens xafaven.

E1: I eixa va ser l’època que va haver-hi més bombardejos?

D: Sí, ací va ser quan més es va escarotar la guerra i els bombardejos. El que anava amb la metralleta, recorde jo que deien que era un que li deien Campos Oro, que era l’amo de la Paperera de Borriana, ara no està crec. Eixa paperera, un dels amos era Campos Oro.

E1: Era pilot?

D: Pilot i a més feixista però del que no hi havia. Perquè veu a un xiquet i li tire, que xiquets també va matar, a avis, xiquets, de tot… que si té consciència, no podrà viure…

E1: Què vol dir en què va haver-hi bombardejos que anaven cap a l’estació, no?

D: Sí. Eixe dia que li dic jo de Nadal, ma mare feia: «Maria Santíssima, quin dia de Nadal», ningú podia sortir de baix l’escala de… perquè van estar més de dues hores tirant canons. Vosté no sap quina classe de soroll quan passaven per dalt de Borriana… passaven per dalt i aplegaven a l’estació, que la van destruir, no quedava res. Hi havia uns clots… abans d’aplegar a l’estació uns clots fondíssims que es veia quasi l’aigua de les canonades.

E1: Hi havia bombardejos i passava la pava metrallant.

D: Sí, quasi sempre de nit, però de dia també, a última hora també passava. Després de dinar segur que pensava: «Vaig a fer-me l’entrepà» i passava per tot el Pla de Borriana, que aleshores no era tan gran, però era gran. Sempre ha sigut un poble dels més grans de la província.

E1: Sempre han dit que tota la destrucció de Borriana va ser quan van volar el campanar. Però abans els bombardejos, van destruir cases?

D: Clar, el Pla també el van destruir molt, es van quedar poques cases en peu.

E1: Abans del campanar.

D: Clar, abans. Borriana va estar molt bombardejada. Així com a Nules cap, ací molt, per tots els costats. Ja li dic, l’estació era una cosa tremenda…

E1: I que va anar tot el món a veure-ho…

D: Tot el món no, però molta gent sí que va anar a veure si coneixia a algun soldat, perquè hi havia joves de Borriana que anaven en eixe tren, que els portava a primera línia de foc… Xics jovenets a fer mortaldat… Això ho van fer tot ells.

E1: Normalment estàveu al rebost o baix del taronger?

D: Quan estàvem al refugi, ja no estàvem a casa. Quan el refugi estava fet, vàrem fer un lloc per què les dones guisaren, i els xiquets, les xiquetes i els vells, no eixíem d’allí del refugi. Les mares sortien a comprar alguna cosa precisa i cap al refugi.

E1: Com era el refugi?

D: Tenia llum i tot. Tenia habitacions, i en cadascuna es posava una família, tal com estàvem a Càrcer.

E2: El refugi estava al Calvari, no?

D: Al Calvari, s, allí estava el refugi. Però un refugi ben fet, fet pels serradors, per tots ells, quan acabaven de treballar es posaven ací i de vegades es gitaven a les dues o tres del matí fent el refugi.

E1: Què més hi havia? Llum, cuina…?

D: Sí, sí. La cuina estava fora, pujàvem una miqueta i allí hi havia cinc fogueres fetes amb rajoles i com es gastava la llenya i la fusta, doncs guisaven així llavors. D’això jo me’n recorde de tot.

E1: També van estar a l’altre refugi? Al del camí d’Onda.

D: Al del camí d’Onda vam estar ma mare i jo, la meua germana no perquè no ens venia bé tampoc. Anaves a un refugi que tingueres a prop de casa, perquè si no… Jo vivia al carrer Vinaranys, fins als frares, i el que feia el bombardeig, si t’agafava de camí, et matava. Quan bombardejaven, ens posàvem baix del rebost del matrimoni que vivia davant de ma casa, les filles tenien por perquè deien que no cabíem bé al rebost. Ma casa era xicoteta, però com només estàvem ma mare, la meua germana, mon pare i jo, doncs en eixe rebost també venien elles, i mon pare ens va fer un palet amb un cordell i ens el posàvem a la boca. Perquè mira, la iaia per part de pare vivia al pont, i eixes cases ja estan tirades junt amb grupet de cases més, i per fer la passarel·la de l’avinguda del Riu van tirar dues cases, la primera casa cantonera era la de la iaia. Quan van tirar el pont, estant dins de casa li van trencar totes les dents amb un bombardeig, a ella no la va pillar però del baluern que va fer, com tenia la boca tancada i li van caure les quatre dents.

E1: Quan van volar el pont?

D: Quan van volar el pont, la van haver de traure-la corrents d’allí i porta-la al Calvari, i al meu iaio també, als dos. D’això jo me’n recorde de tot, ara, finalment doncs hem patit molt… Vosté sap el que és anar a la cua de la panaderia per a poder comprar pa i que vaja una altra d’estrellada i que diga: «Eh, aquesta de la mà que se’n vaja, aquesta ha vingut de davant, davant, Tireu-la fora», i ma mare haver d’anar-se’n després d’estar una hora allí a la cua sense poder comprar el pa. A quin nivell vam arribar.

E1: Sa mare quan va morir?

D: Ma mare després de morir mon pare ja no va fer res de bo… Sempre estava mala, es va arruïnar, va agarrar una tuberculosi i va durar sis mesos. Estava a l’hospital de Castelló, i jo dormira en ma mare fins que… Fins que va morir no sabíem el que tenia, i va morir de tuberculosis.

E1: I es van quedar la seua germana i vosté soles?

D: Amb quinze anys jo no tenia ni pare ni mare.

E1: I que van fer? Van començar a treballar?

D: Jo amb onze anys em vaig posar a passejar a una xiqueta de Teresita Tormo, que tenia tres xiquets, a una que li deien Raquel, que és monja, jo vaig estar allí tres anys cuidant-la fins que va ser major per a anar a l’escola, i després em vaig posar, quan tenia quinze anys, a ajudar a la tia de senyora Renata.

E2: Ara m’he perdut.

D: Els Monsonisos, ells eren Monsonís. Vicente està mort, l’altre que no recorde el nom, em sembla que era el sogre de sa mare… el seu iaio.

E2: El iaio era Serafín Monsonís.

D: Clar, Monsonís, i el més xicotet era Alfonso, que es va casar amb Isabelita Esteve.

E2: Isabelita Esteve sí que em sona.

D: Jo estava molt a casa d’ella, em quedava a dormir i tot per la feina. Quan jo me’n vaig eixir, ells encara no s’havien casat però a casa Isabelita no el volien a Alfonso perquè tenia molts anys més que ella. I allí després de renyir en un que festejava amb la dona del metge Castillo, una dona molt atractiva que es va casar amb ell, va festejar molts anys amb Alfonso Monsonís, i finalment la deixa i va a buscar a Isabelita Esteve. Això llavors es mirava molt, són gent d’església a casa Isabelita. El senyor Manolo Patuel, era un home d’església, molt bona gent, jo he estat allí un any i és bona gent, amb mi es portava molt bé, em volien molt. Una vegada vaig voler eixir perquè em van donar a matar un ànec a mi sola, i em diu: «Xafa-li les cametes i l’agarres de l’ala i el mates», ma mare em deia que l’ajudara quan matava animals i jo ni pensar-ho matar un animalet, i que em donen a matar a un ànec, quan mai havia matat un, i li vaig dir: «Senyoreta, jo no puc matar un ànec, jo no he matat mai», «Tu fes com et dic jo i veuràs com sí que el mataràs», però la molt astuta no el va matar. Jo sí que vaig plorar… Això a aquella dona no li ho perdonaré mai, no perquè abusava de mi, jo no tinc edat per a matar-lo, li talle el coll a l’ànec i tot el matí per aquella casa pegant voltes sense cap, l’animalet, i jo plorant perquè volia agarrar-lo i no es podia, i no tenia cap, i això no hi havia vist mai. Però que es va portar bé amb mi sí… eren bona gent. Després quan estava en Amunir em va eixir una dona que treballava a la Paperera de Museros li va dir a ma mare: «Josefina, tu vols que treballe la teua xiqueta a la Paperera?», «Ella no té edat per a estar així, dormir en la casa d’un altre i tot això», «Doncs ara parlaré amb el director de la Paperera i la contractarà», i em va aconseguir treball a la Paperera. Per aleshores ja es va acabar un poc tota la misèria, perquè no és el mateix tindre un jornal d’una paperera que estar com una criada, que estàs barata a menjar i et donen una pesseta al dia. Els que no teníem res patíem molt.

E1: Quants anys va estar treballant a la Paperera?

D: Doncs vaig entrar amb 16 anys i me’n vaig eixir perquè vaig tindre al meu fill major que em va nàixer setmesí, i aleshores no era com ara que et donen mesos abans i després, no existia, i per aleshores jo no tenia ni mare ni pare, ni ell tampoc… Jo no sabia com criar a un xiquet setmesí, el metge Aparici em va dir: «Tu ixes de la Paperera perquè has de criar al xiquet», i vaig haver d’eixir i vaig tindre al xiquet. Jo em vaig casar amb 21 anys i al xiquet el vaig tindre amb 23, i uns mesos després me’n vaig eixir de la Paperera. Després haguera pogut tornar, si ho haguera dit, m’hagueren agarrat, però ja tenia al xiquet i vaig pensar que era massa obligat. El meu home treballava a la Paperera, i allí ens vam conéixer, i vam pensar que jo ara no treballe a la Paperera però d’hivern aniria al magatzem i a l’estiu estaria a casa, i el xiquet sempre tindrà més…

E1: I anava al magatzem vosté?

D: Després vaig aprendre al magatzem, que primer no sabia. Vaig a buscar la carta que ens va escriure mon pare, que em van fer una fotocòpia de la carta Ramonet, que també coneix molt a Mari Carmen Moliner, i ací en Borriana també fan el que vostés… de la Memòria Històrica.

Dolores Rubio Regal 2

Testimoni: Dolores Rubio Regal

Participants: Entrevistadors (E1, E2)

Duració: 23’ 54’’

[conversa irrellevant]

Entrevistador 2: Això és el que li va escriure son pare?

Dolores: Sí, açò és una fotocòpia de la carta que em va escriure mon pare, però ací està més ben escrit. Aquesta carta mireu com està ja… la va escriure ell a Castelló quan se’l van emportar i va dir: «A mi em maten», es va acoquinar, pobret, i va ser quan va escriure aquesta carta. Açò ho va escriure el meu oncle que ho va traure d’ací, no teníem papers ni teníem res. Açò és el que mon pare va escriure per què nosaltres el perdonarem… El 28 de juliol del 1949, açò està escrit des de Castelló, però si voleu llegir, ací es veurà millor.

E2: Ramón qui és?

D: Ramón és un xic que era taxista que ara s’ha jubilat.

E2: Nosaltres el coneixem per Vincent. L’electricista.

D: Que el seu iaio està a la Cruz de los Caídos, on està Franco enterrat. Té tants anys que…

E1: Li farem una foto a l’original i després a la còpia.

[conversa irrellevant]

D: El iaio de Ramonet està al Valle de los Caídos.

E1: Però es va morir en una presó que es diu Valdenoceda, en Burgos.

D: Ah, però està soterrat allí? Però a Franco el van portar allí després.

E1: Mari Carmen no sé jo com està, però amb ella hem parlat moltes vegades, i amb Dorita.

D: El pare d’ella, Vicente Moliner, diu que els seus pares estan junts. La caixa del senyor Batiste Ros de Comes va ser en la qual van posar a mon pare, i el van soterrar al cementeri civil, estan els dos allí, amb caixa també. A Vicente Moliner també el van posar amb caixa però al cementeri catòlic.

E1: Vosté quan era xicoteta i abans que passara tota aquesta catàstrofe, eren amigues de les xiquetes? Son pare, Moliner…?

D: Jo abans de la guerra no el coneixia. Només el coneixia perquè era mestre, i jo tenia una germana, doncs el meu oncle va portar a una xiqueta allà al Centre Obrer que feia classe Vicente Moliner, i un dia vaig anar amb la meua cosina, i vaig el vaig conéixer i es va alegrar de què jo fóra filla de Vicente i tot això. Amb la senyora Maria ell tenia molta amistat després perquè anàvem a l’Auxili Social, i Mari Carmen i jo ens séiem sempre juntes, es van deixar als quatre, tres xiquets i una xiqueta.

E2: Tot açò que està escrit a màquina…

E1: Mari Carmen sí que ens ha contat moltes coses de… Una miqueta més major que vosté.

D: Un any o dos, però, de la guerra endavant, hem sigut amigues molts anys

E1: A tots els que van ser represaliats, els que vosté diu que anaven davant, davant, com era la vida quotidiana després?

D: Quan estàvem davant, davant?

E1: No, quan estàveu ací en tornar.

D: Fatal, nosaltres teníem a moltes persones conegudes. Ma mare tenia moltes amigues, i això no se n’anirà mai d’ací eren íntimes, li deien Lolita, Lolita Ferrer. Quan es va acabar la guerra, me’n vaig anar a sa casa a buscar-la i em diu sa mare: «Filla, ací no vinga més, perquè a ton pare l’han matat i la meua xiqueta no jugarà més amb tu», i amb la boca oberta, jo em pose a plorar i me’n vaig anar a casa i li vaig dir a ma mare: «La xiqueta no podrà jugar amb mi perquè han matat a mon pare». Per a ma mare va ser com una punyalada i ens vam posar les dues a plorar, i així moltes vegades. Ma mare era molt amiga d’una dona que li deien Virgina, i l’oncle Batistet també era molt amic de mon pare, que tenien una torreta al camp de Tana, i un dia de pasqua anàrem tots a Tana a menjar-mos la mona, el que deien aleshores les persones majors. Quan s’acaba la guerra, vivíem al costat de casa d’ella, i és quan empresonen a mon pare, i ma mare es va trobar amb ella i: «M’alegre molt, però l’amistat no la podem seguir», i ma mare diu: «Jo no vull seguir amb la teua amistat, sols vinc a dir-te que ha vingut, però no et preocupes, que si tu no vols la meua amistat, jo vull menys la teua. Així que tu en ta casa i jo en la meua», i ja no s’han parlat més.

E1: Ací a Borriana es va quedar molta gent?

D: Ací es van quedar persones que tenien alqueries pel terme, es van quedar molts perquè de Borriana a Nules, en eixe tros, perquè la guerra del riu no va passar, ací es va estacar i no va passar. Després van entrar a Borriana, i ja estava tot clar, Franco va començar a portar menjar i tota la gent… els que estàvem al voltant de Borriana pel camí de la mar, eixos se’n van vindre tots a Borriana, i van tindre una vida normal. Nosaltres això no ho sabíem perquè ens pensàvem que havia fugit tot el poble d’ací, però tal com anaven venint, anaven veient el que estava passant a Borriana. Les nuleres quan va passar això, que la guerra ací es va acabar i no van aplegar a Nules, per por se’n van vindre a Borriana al lloc nacional i van fer més mal… Una nulera tenia les cadires de ma mare, i en va posar una i després en va posar una altra, la primera que va posar es va emportar vuit cadires de ma mare, cadires grosses que estaven tornejades, molt boniques, i a mare va anar allí i li va dir: «No te les donaré perquè me les ha donades Ferrada el de la recuperació, i ens han dit que aquestes cadires no les donem», i no li va donar les cadires a ma mare sabent que eren d’ella.

E1: Jo això ho havia sentit contar també a Harmonia Peris, la filla de Salvador Peris, la coneix vosté?

D: Harmonia Peris? O era Ferrer?

E1: Peris.

D: Jo coneixia a totes les germanes Peris. Vicentica encara viu si no s’ha mort ara fa poc.

E1: Vicentica és Harmonia.

D: Durant la guerra es deia així i ara ho ha canviat. És que una nulera que jo anava a sa casa, també li diem Harmonia perquè va nàixer durant l’època dels rojos i ficaven uns noms estranys. Però quan es va acabar la guerra, l’església no volia acceptar-les i els va canviar el nom, però jo de Vicentica no ho sabia, érem amigues perquè a l’Auxili Social anàvem totes a menjar.

E1: Vicentica té una neboda que es diu Harmonia i viuen a Orpesa.

D: Sí, es va casar i vivia a Orpesa. S’ha quedat ella soles, s’han mort tots, les dues germanes i un germà.

E1: I ella està ara en les nebodes en Orpesa.

D: Son pare va fer mal a Borriana, que va ser el president de la CNT, quan varen matar a Gimeno i van perseguir a mon pare i al senyor Batiste. A ells dos no els van poder agafar perquè es va enganxar el peu d’anar corrents i els va deixar anar, però com Gimeno estava més prop perquè la Sindical estava al carrer l’Aigua, doncs… El van matar. El senyor Pepe Peris va anar plorant als socialistes, que ell no ho sabia, i mon pare li va dir: «Pareix mentida Pepe, pareix mentida que tu hages arribat a matar a dos amics, això mai. Això no et compensa, perquè tu saps que hem sigut tots amics durant tota la vida, però tu com t’has fet de la CNT i a més, eres el director, eres el que dirigeixes a tots», doncs es va fartar de plorar davant de Gimeno, va fer el paper.

E1: Pepe o Salvador?

D: Em pareix que Pepe…

E1: Salvador.

D: Salvador Peris era…

E1: El pare de Vicentica, que va ser alcalde de la CNT.

D: Jo sé que ell, quan aleshores va haver de veure que li van matar a algú que no volia ell, es va posar en un lloc que… Home, els de la CNT no miren res, si eres ric o si eres un pobre… Ací van matar al metge Peset al matí al Pla, que era de família rica de Borriana, i que tenia una germana fadrina, però d’aquestes que anaven a l’església, quina culpa té eixa dona de ser així? A tu que et va i que et ve si ella vol ser-ho, deixa-la.

E1: A ella la van matar…

D: A eixa dona la van matar i la van fer patir. Primer la van violar i després la van afusellar. Alerta, eh! Una dona major i fadrina.

E1: Que va ser quan va vindre la Columna de Hierro.

D: Em pareix que sí.

E2: Vosté se’n recorda d’això?

D: Jo no he conegut a la Columna però l’he sentida nomenar una barbaritat. Amb el cotxe de la CNT es veu que no en feien prou i aleshores es va posar també amb la Columna de Hierro, i anaven dos o tres de colp i no u soles, primer sols eren de la CNT i al final van acabar tots ells. Què pensaven? A veure, què pensaven? Després van entrar aquest home, que ha sigut un criminal, perquè ja li dic que per cadascú que han matat, aquests han matat a cinquanta. S’ha acabat, perquè en Borriana van matar a molta gent i molts homes bons d’ací, molts, no sé si en la carta… en la carta, mon pare diu el que li van fer i el que van acumular, ja que ell volia portar testimonis perquè els tenia i no li van deixar, i li van dir: «Tu eres això, això i això, i no et pots defensar de cap manera». Això també s’hauria d’haver castigat.

E1: En Càrcer sí que m’han dit de gent de Borriana… Se’n recorda de la família Fandos?

D: La família Fandos eren eixos comerciants? El senyor Fransisquet estava a casa dels Fandos.

E2: El senyor Samuel.

D: Estaven a Càrcer perquè eixe home també treballava en la taronja allí i a Borriana, i el senyor Fransisquet em pareix que no és família. Ell, la germana i la neboda Maruja, que estava casada, sempre estava amb nosaltres al xalet, i encara que ells han sigut rics i nosaltres pobres, hem tingut un vincle familiar. Estàvem la família Fandos, Samuel, el senyor Fransisquet el Ros, i després estaven els que jo li dic que estaven al Centre Obrer que tenien el Casino… aquests… Doloretes i l’home, Vicent Ramón. La filla, que era amiga meua, després vam treballar juntes a la Paperera, i fins que s’ha mort hem sigut amigues, anàvem totes juntes, féiem dinars, i ens ajuntàvem totes. Per eixa casa també va passar… vosté pense que ella era la major que jo i darrere d’ella anaven un xic i una xica.

E1: El pare, el que portava el Casino, com es deia? La mare, Doloretes.

D: Ho tinc a la punta de la llengua però no m’ix. Doloretes… Lolita…

E2: Ja eixirà.

D: No puc dir-ho.

E1: Quina memòria té!

D: De memòria estic bé, però a vegades…

[conversa irrellevant]

D: És que a mi la guerra se’m va quedar molt clavada al cap. El que li va passar a mon pare no m’ho esperava en la vida, que el mataren i que fóra una amant de ma tia, la germana de ma mare, que ens volia tant i ens la vàrem emportar a davant, davant. Ell va estar un any perquè vam estar onze mesos a Càrcer, allí menjant amb nosaltres i que anant a Borriana es fa amiga d’eixe individu bandoler…

[conversa irrellevant]

D: Se sofreix molt, això no es pot negar i que abans de vindre una cosa d’eixes, i li ho dic de tot cor perquè tinc por de morir-me, però jo si puc, em moriria a gust abans de viure una cosa com el que he vist i he patit. Ma mare sempre plorant, sempre plorant, no tenia mai alegria… i la meua germana també sempre plorant. I jove que el van matar… Això era llavors perquè ací ell portava l’agulleta de la UGT, i els feixistes li la van llevar, aleshores no podíem dur… Encara ens hagueren fotut a ma mare i a nosaltres… Un home que el volia tot el poble.

E1: Ell estava de president del Centre Obrer?

D: Sí, el varen posar. Era un home que era lletrat.

E1: Té una lletra molt bonica.

D: En aquella època hi havia poques persones que foren lletrades, a veure si m’entens… Hi havia alguns però pocs, i mon pare era una persona de les que era sabuda, lletrada, i moltes vegades va fer mítings del que estava passant en la CNT i tot això: «Que parle el Rubio! Que parle el Rubio!», i ma mare feia: «No isques a parlar i no et fiques en nucs», «Josefina, si em van a fer president, hauré d’eixir a parlar, què et penses que diré?». Era molt bon home, ma mare el cuidava molt, i a nosaltres igual. Que se te’n vaja una cosa d’eixes… Que no saps on has de dormir, que no saps qui t’ha de donar el menjar, que no trobes una casa per a fer feina per a poder guanyar-te la vida…. Nosaltres hem patit de tot, ma mare pobreta…

E1: Tornarem a parlar un altre dia, que deu estar esgotada, és molta emoció.

D: Bé… Açò… vos ho he contat a vosaltres i també m’he desfogat… Mire si té botons que ma mare encara em feia més falta que mon pare, perquè ma mare va morir i teníem 15 anys i tampoc ens ho esperàvem, perquè va ser en sis mesos, i el metge va dir: «Ta mare s’ha mort», en sis mesos… a la meua germana i a mi ens va dir gent de Borriana: «Ta mare ha estat patint molts anys. Ta mare té el cor desfet, i en poquet ha tingut prou».

E1: Quants anys tenia sa mare quan…?

D: 54. Mire si jo li passe a ma mare d’anys, que no meu esperava tampoc, jo tinc 89, i aquest estiu 90.

E1: Lolita, passaré. Tornarem un altre dia.

Dolores Rubio Regal 3

Testimoni: Dolores Rubio Regal

Participants: Entrevistadors (E1, E2)

Duració: 5’ 25’’

Dolores: Allí estava l’Auxili Social i anàvem tots els xiquets que teníem als pares empresonats i allí menjàvem totes les amiguetes, que… Tornador! Tornador li deien al senyor Vicent Ramón, el pare de la meua amiga. Bé, doncs anàvem allí a menjar i per no res que feies et castigaven i no et donaven menjar, i vosté es creu que a unes criatures que les mares ens donaven el que podien, i que ja anaves allí perquè no hi havia menjar a què et donen i que et castiguen, i ja no pots menjar? Va haver-hi un home, que tampoc no el coneixeran, que li deien senyor Francisco, que tenia una germana que li deien senyora Rosita. Vosté és de Borriana?

Entrevistador 2: Jo de Castelló.

E1: Jo he treballat trenta-cinc anys en Borriana.

D: Hi havia una xica ací a Burriana que era mestra i li deien senyora Rosita, i feia classes al carrer la Tanda, i vivien ací i eren rics, i en ser mestra feia classes a casa, no anava a la Seguretat Social. Aquella dona era roja però el germà era un bandoler, i hi havia un xiquet al menjador que li deien el Cotorro, no sé per què, i era un xiquet molt entremaliat i feia pixuries, i a vegades agarrava el potet, que teníem uns potets de llanda que ho gastaven els soldats i ho portaven ací a la cintura, i en això que ens posem en paper i eixe home per a fer-nos brega a tots els xiquets pegava a la taula en el potet, en va trencar tres o quatre de tant de pegar, i eixe xiquet per a fer-li burla a eixe home agafava potets i: «Pam, pam!», perquè les taules eren les mateixes que hi havia quan al Centre Obrer, eren totes de ferro i de marbre blanc. Aquell xiquet… i ell se sentia això i tots pensàvem que a eixe xiquet no li donarien per a menjar en tot el dia.

E1: A l’Auxili Social, hi havia monges?

D: No. Les xiques de Borriana anaven a servir i unes quantes que elles coneixien feien el menjar, però sols ens donaven col i creïlla, sempre el mateix, menjàvem fatal. Anàvem tots els xiquets a pel pa perquè et donaven mig trosset i així amb eixe tros de pa tenies per a sopar, sense mescla, però et donaven un plateret calent i el pa, i la majoria de xiquetes i xiquets anàvem amb els plats plens, sobrava cada dia… no t’ho podies menjar allò. No em diga vosté que no eren criminals… tots eren criatures jovenetes. Maria Moliner, que vivia amb nosaltres, era la major i seia als germans i els donava menjar, i tu saps eixos xiquets que els donaren això i no ho volien, angelets, i ella a vegades feia: «Mengeu, mengeu que la mamà no té menjar, a casa no hi ha res», els feia menjar ella, que va patir molt perquè va criar als tres germanets que tenia, perquè la senyora María era molt bona dona, però ella no és tan… Però Mari Carmen es feia la despistada amb els germans, amb el Vicente, amb la Dorita i amb Isabelín.

E1: Que era xicoteta.

D: Xicoteta del tot, per això li dic, que eren criminals, han sigut criminals tot el que han pogut ser. Aquells van fer molt de mal però aquests, deixa’ls pobres que encara han fet més, han matat a molta gent honrada d’aquest poble, a molta. Perquè un siga regidor una temporada i no ha fet mal a ningú, eixe no pot ser regidor? Per què l’has de matar, imbècil? Mata a aquell, per què has de matar a un que ha sigut regidor d’un Ajuntament…

E1: Doncs això va passar… Bé Lolita, ens hem d’anar. Tornarem un altre dia.

D: Quan vostés vulguen.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top