La presó

1. LA PRESÓ

A les comarques de Castelló es van realitzar 910 consells de guerra a dones. Els consells de guerra Sumaríssims no tenien cap validesa legal. Molts eren col·lectius i les encausades no tenien dret de defensa; el defensor era un militar d’ofici i amb un grau inferior als altres membres del tribunal. Normalment es limitava a demanar una pena inferior a la proposta. A Borriana, els judicis sumaríssims es realitzaven al Gran Casino (actual oficina principal de la Caixa Rural Sant Josep al Pla), els presos i les preses eren conduïts des de la Mercè per la Carrera, lligats amb una llarga corda que també els lligava les mans i el coll. Al seu pas, els veïns els insultaven. Gràcia Ventura recordava com una veïna seua li va cridar que “havia matat el seu marit”.

En les acusacions que es formulaven a les dones, a més de les que es realitzaven per activitats polítiques les havia especifiques que incidien en la seua vida privada: vestia uniforme amb corretges, divorciada, vivia amigada, no assistia a missa, profanadora de tombes … moltes de les denúncies provenien d’altres dones, vídues, filles o germanes d’ assassinats/des durant la repressió republicana i informes demolidors del rector local.

Moltes de les detingudes ho eren per ser mares, esposes, filles o germanes d’homes que havien tingut una notòria activitat política i sindical.

969 persones de les comarques de Castelló van ser afusellades o executades, entre elles 3 dones (Vicenta Ferreres Soriano de Benicarló, Dolors Nebot Morte de l’Alcora i Elisa Ull Marin de Borriana), de les quals 2 sent molt recent el control de les seues localitats per les tropes franquistes o l’immediat final de la guerra.

No obstant això, el nombre de dones detingudes és molt elevat. Primer a presons locals, antigues presons medievals o locals improvisats on la brutalitat queda en evidència amb la mort d’Irene Garcia Bellés de 17 anys i sa mare, Benilde Bellés Bellés de 58, detingudes a la presó de Culla van morir a causa de les pallisses que van patir després de ser posades en llibertat.

D’aquestes presons improvisades, se les traslladava a la presó provincial de Castelló, a la presó de Vinaròs i a l’antic convent de la Mercè a Borriana habilitat com a presó per descongestionar la de Castelló (amb capacitat per a 150 persones, va arribar a albergar 2034 reclusos al gener de 1940)

La Mercè va funcionar com a presó des del 9 d’abril de 1939 fins al 23 de setembre de 1942. Durant aquest temps van estar tancats 3506 homes i 282 dones dels quals 616 homes i 117 dones eren veïns/es de Borriana (la localitat comptava amb 14000 habitants).

Aquí també es va traslladar a dones procedents d’Almenara, l’Alcora, Onda, Vila-real, la Vall d’Uixó, Fanzara o Almassora.

En el llibre d’altes i baixes de la Mercè totes figuren com a professió “la feina de casa” excepte una mestra / llevadora de la Vall i una mestra procedent de Madrid que tanca el llistat de recluses en 1941.

Soles, moltes d’elles embarassades o amb els seus fills (que no es registraven en els llibres d’entrada de les presons), en unes condicions d’amuntegament, falta d’higiene, fam, malalties, (sarna, tifus, xarampió, tuberculosi) maltractaments , pallisses, tortures i vexacions terribles.

6 dones van morir a la presó de Castelló i una a la de Borriana. (Camuflat com a morts a l’hospital provincial de Castelló i l’hospital municipal de Borriana)

Només es tenen constància de 2 xiquets morts a la presó provincial de Castelló.

Després de passar pel Consell de Guerra, venien les condemnes, normalment duríssimes (de 12 a 20 o 30 anys) i els trasllats, en el cas de La Mercè a la presó provincial de Castelló, i d’ací a altres presons de l’Estat:

• València (Model i Santa Clara)

• Guadalajara.

• Amorebieta. 1 dona d’Onda mor

• Saturraran. 1 dona de Nules mor.

• Santander: 124 preses conduïdes el 1939.04.21. 3 dones sexagenàries moren (2 d’Aioder i 1 de l’Alcora)

• Durango.1 dona d’Onda mor.

En una Espanya absolutament destrossada, plena de misèria i fam, esglaien els recursos emprats en la repressió. Els trasllats a centres de detenció i presons totalment allunyats dels llocs d’origen, tenien com a objectiu trencar els llaços de solidaritat que podien tenir les preses prop dels seus pobles. Sobreviure a la vida quotidiana de les presons era tremendament difícil.

Funcionàries i, sobretot, monges de diferents ordres es caracteritzen pel maltractament sistemàtic i el menyspreu de la vida humana. Les roges havien de purgar. Expulsades del govern de les presons per Victoria Kent, les ordres religioses femenines van ser recuperades per Franco per intensificar els “valors morals” dels centres penitenciaris segons una ordre d’agost de 1938 pel qual es derogava el decret de 23 d’octubre de 1931 que substituïa les Filles de la Caritat per dones de la Nova Secció Femenina Auxiliar del Cos de Presons.

Unes 15 ordes religioses es van fer càrrec de prop de 50 presons. Entre elles destaquen les Filles de el Bon Pastor, que van administrar la presó de Ventas i, sobretot, Les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paul, que es van fer càrrec de presons com les Corts, Palma, Màlaga, València, Saturrarán, Donostia , Durango o Amorebieta: severíssims càstigs, pallisses, separació dels infants, estraperlo amb el menjar de les preses, lesbianisme amb preses, inhumanitat … van ser conductes habituals en el seu tracte amb les penades.

Els dies a la presó eren monòtons: Recompte, cant del cara al sol braç en alt, missa a punta de metralleta, cua per rebre menjar escàs i nauseabund, recompte, oració i, a la nit, l’angoixa de les “saques” i intentar endevinar, esglaiades, a qui afusellarien aqueixa matinada. (A la presó de Castelló hi havia, en 1940, 30 cel·les de condemnats a mort amb 15 presos cadascuna).

1.1. Ostatges per activitat política dels seus esposos, pares, fills germans

En el llibre d’Altes i Baixes de la Mercè i per testimonis posteriors, menors (15 o 16 anys) i dones d’elevada edat (67, 70, 76 anys) van ser detingudes com a ostatges. Sense cap tipus d’acusació o jutjades en venjança per l’activitat política dels seus familiars. Cas Ventura Fortea o Rafael Usó.

1.2 Les dones davant la repressió dels hòmens

Davant la presó o l’execució dels seus marits, fills/es, pares o germans/es, les dones també van ser condemnades. Enmig del clima d’hostilitat i venjança que van imposar els / les vencedor/es i enmig de terribles penúries econòmiques, es van quedar totes soles. Van haver d’ aconseguir avals (patint estafes i, moltes vegades, a canvi de favors sexuals), anar als cementeris de les ciutats per si als seus els havien afusellat (retalls de la roba. Elvira Comte a Paterna) perquè no els ho comunicaven , auxiliar els homes a les presons, aconseguir-los menjar, roba neta, matalassos o medicines i productes d’higiene i enviar-los-ho a la presó en què es trobaven (molts fills / filles de curta edat ho feien).

Sense recursos econòmics, intentar treballar del que fos (gran augment de la prostitució) o dedicar-se a l’estraperlo (moltes condemnes de 1000 pessetes o 100 dies de presó), sense possibilitat de pensió o cap tipus de subsidi. Fer-se càrrec dels fills petits i posar-los a treballar des d’edats molt primerenques (al camp, com serventes o passejadores dels nens/es dels vencedors). Anar a la guàrdia civil, a l’alcalde o als caps de Falange per aconseguir salconduits per desplaçar-se a una altra localitat, anar a missa, aguantar les humiliacions quotidianes de veïns/es que es venjaven o que necessitaven amagar el seu passat. Un món de foscor, sense aigua corrent en moltes cases, amb un control sobre la població total i en el qual fins en moltes ocasions existia la prohibició de portar dol. La vida es va convertir en por, silenci i supervivència.

1.3. La llibertat condicional

El col·lapse que es produeix en el món penitenciari espanyol fa que s’arbitren tres mecanismes per a la seva descongestió: La regeneració de penes pel treball, els indults i la llibertat condicional.

• La regeneració de penes pel treball encobria el treball en règim de semiesclavitud que realitzaven les recluses per a l’Estat o empreses que tenien una concessió estatal. Realitzaven treballs lligats a la condició femenina com tallers de confecció d’uniformes per a l’exèrcit i la

guàrdia civil. També servien per a la seva reeducació com l’alfabetització i les classes de religió.

• Els successius indults parcials que va promulgar Franco tenien com a última finalitat la descongestió de les presons .Així, moltes preses van veure molt reduïdes les seves condemnes o van sortir en llibertat condicional.

• La llibertat condicional podia anar acompanyada de desterrament, amb el que això significava, ja que havien de començar a viure lluny dels seus llocs d’origen. Moltes dones van acabar “servint” en cases riques amb unes condicions laborals deplorables.

La llibertat condicional anava acompanyada de l’obligatorietat de presentar-se en la caserna de la Guàrdia Civil o comissaria de policia amb el que suposava seguir amb les situacions d’humiliació, vexació i por, i escriure un cop al mes una carta a el director de la presó on havia de donar constància de amb qui vivia, en què treballava, com guanyava, amb qui es veia… posant l’accent en que ja no freqüentava antigues companyies. El terror i la submissió eren implacables.

2. Les responsabilitats polítiques

La Llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de 1939 penalitzava econòmicament a tots els / les que havien participat en la vida pública i política de la República des d’octubre de 1934 fins al final de la guerra.

Es realitzaven informes (alcaldia, cap de Falange, Guàrdia Civil i rector) que avaluaven els béns de la persona encausada i, en funció d’aquests, s’aplicava la sanció.

Era una llei amb caràcter retroactiu i que no només s’aplicava a la persona en qüestió, sinó que en cas de mort o ignorar el seu parador, la responsabilitat requeia sobre els seus familiars (pares, esposes, fills …). A les comarques de Castelló es van incoar uns 9000 expedients que, pel seu propi caràcter, van suposar deixar en la misèria a molts dels vençuts i que tots els seus familiars també resultaren afectats.