Repressió. Maquis
La repressió franquista va anar molt més enllà de la immediata postguerra.
Entre la fi de la guerra i els inicis de la dècada dels cinquanta, coincidint amb el període d’activitat de la guerrilla antifranquista, el nou estat respongué amb violència i terror. La guerrilla va intentar continuar la guerra amb altres mètodes, esperant que a la finalització de la Segona Guerra Mundial amb l’ajuda internacional es poguera derrocar al règim franquista.
A les nostres terres, la maquinària repressiva va actuar especialment fins al 1952, data de l’evacuació definitiva de l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i l’Aragó). No tan sols es dirigia contra els guerrillers o els mateixos enllaços. La col·laboració, del tipus que fos, o el contacte casual amb guerrillers es pagava, sovint, amb la mort. Molts masovers i vilatans moriren a conseqüència d’haver donat menjar a algun guerriller, per entaular una conversa o, simplement, per no comunicar la seua presència a la Guàrdia Civil. D’altres, . Fins i tot persones sense cap relació provada amb la guerrilla, sofriren els rigors de la repressió franquista amb l’empresonament, la tortura i, finalment, la mort. I, en algun cas, com ara el mas del Pou de la Pica de Culla, es cobraren la vida de famílies senceres. La gran majoria sense judici o en muntatges totalment ficticis amb el resultat de nombrosíssimes execucions, detencions arbitràries, crims i tortures, empresonaments, pallisses, deportacions de zones rurals senceres, confiscacions, i, en el millor dels casos, l’exili.
A partir de l’estiu de 1947 es visqueren episodis especialment durs. El nomenament del general Manuel Pizarro com a cap de la 5a zona especial de la Guàrdia Civil resultà clau: les contrapartides i l’asfixiant pressió sobre la població civil derivaren en una autèntica política de terra cremada. Amb la col·laboració de personatges especialment tristos i sàdics, com el capità Lobo o l’anomenat teniente loco d’Albocàsser, la repressió va cobrar unes proporcions altíssimes.
La violència indiscriminada, els crims, les tortures i les matances foren totalment planificats pel règim franquista; la seua estratègia i l’acció criminal efectuaren una autèntica política del terror que, ben entrat el segle XXI, encara costa reconèixer.