Enriqueta Agut Armer, “la palometa del Front Popular”

Enriqueta Agut Armer va ser una de les mestres amb major projecció pública durant els anys republicans, identificada plenament amb una pedagogia popular, que estimava la seua llengua i la seua terra. Els dos eixos de la seua vida van ser la pedagogia i la lluita pels drets de les dones, entre els quals destaca el dret a l’educació.

Enriqueta Agut va nàixer el 16 de setembre de 1912, al centre de la ciutat de Castelló, en plena plaça d’Emilio Castelar, també coneguda amb el nom de Puerta del Sol. Va nàixer a l’Hotel Suizo, regentat per son pare José Agut Hernández. Tota la seua infantesa va transcórrer a Castelló, on participava en les animades Festes de Juliol. El seu origen castellonenc marcaria la seua estima per la llengua i els costums del País Valencià. El valencià, la seua llengua materna, el va utilitzar tota la seua vida, fins i tot en l’exili. En valencià va aprendre cançons populars i contes tradicionals, que transmetia als seus alumnes primer, i als seus fills i nets, anys després.

Els pares eren comerciants d’ideologia republicana que apreciaven la cultura com un bé personal i social, i aconseguiren que tots els seus fills i filles estudiaren batxillerat, primer a l’institut de Castelló i després a València.

Quan es va proclamar la Segona República, Agut ja tenia els 18 anys complits i el títol de Batxillerat, és a dir, els requisits demanats per l’administració republicana per a poder cursar el nou pla de formació del professorat. Superada la difícil prova inicial, serà una de les vint dones que començaran els seus estudis el curs 1931-1932 i formarà part de la primera promoció del Pla Professional de València.

Bona estudiant, es va comprometre en diverses activitats complementàries, entre les quals destaca la participació en les Missions Pedagògiques, ja que va ser la dona que més “missions” realitzaria. El seu caràcter alegre i vital, i el seu entusiasme, li permetien arribar a la gent de poble, a qui volien portar la cultura. Va organitzar missions per diferents pobles de Terol en els anys 1933 i 1934. També va participar en la Setmana Pedagògica d’Ontinyent, amb la finalitat de donar a conèixer les Missions Pedagògiques als mestres assistents.

Acaba la carrera de Mestra el juny de 1935 i treballa a diverses escoles. Malauradament la seua vida professional va ser molt curta i tota la seua formació i experiència en activitats renovadores es perdria per culpa de la repressió franquista.

Dona compromesa políticament, va pertànyer a la FUE (el sindicat d’estudiants) i a la FETE, com a mestra. Primer s’afiliarà a les Joventuts d’Izquierda Republicana i, després del colp d’estat feixista, decideix afiliar-se al Partit Comunista. Va tindre una participació molt destacada en la campanya electoral a favor del Front Popular. Serà una de les oradores amb més èxit, cosa que li proporcionarà el nom de “la palometa del Front Popular”.

Durant la guerra mostra el seu compromís en la doble lluita feminista i comunista, cridant les dones a la defensa de la República en la rereguarda i amb les armes. Treballa en la Secretaria d’Agitació i Propaganda del Partit Comunista i col·labora amb l’Agrupació de Dones Antifeixistes. Destaca la publicació d’articles en la revista Pasionaria, del Partit Comunista. En un reportatge sobre l’Instituto Obrero, explica la diferència entre l’educació republicana, que facilita l’accés de la classe obrera a l’escola i a l’institut, i la del règim capitalista, que fa que els xiquets i les xiquetes abandonen l’escola per incorporar-se de manera prematura a la producció. Denuncia les discriminacions per raons de classe i de gènere, i mostra els entrebancs que els treballadors no poden superar en l’accés al saber, a pesar de tenir capacitats i aptituds.

Durant la guerra es casa amb Rómulo García Salcedo, també militant del Partit Comunista, i es trasllada a Catalunya. Els primers dies de febrer de 1939, embarassada de set mesos, travessa la frontera caminant sota un fred espantós. Portaven totes les seues pertinences en dues maletes, que incloïen records com un grapat de pedretes de la platja d’Alcossebre i també la robeta per a la filla que estava en camí.

Mentre esperaven en l’estació ferroviària de Perpinyà amb altres refugiats per a ser traslladats a un camp de concentració, Enriqueta va ser col·locada en un extrem de l’andana amb altres dones i van tindre la sort que un comunista francès es posara a parlar amb elles en català i s’oferira a portar-les a sa casa per tal d’evitar-los el trasllat al camp de concentració. El marit serà traslladat al camp de concentració d’Arglelés-sur-Mer i després al de Saint Cyprién. A finals de març aconseguiran reunir-se a Grenoble, on naixerà la filla.

El pare marxarà a Marsella i a París buscant contactes per a trobar un lloc on establir-se. Van aconseguir poder viatjar en el vaixell Sinaia, en un viatge organitzat pel SERE (Servei d’Emigració per a Republicans Espanyols) i el Consulat de Mèxic. El Sinaia va salpar del port de Sète el 26 de maig de 1939, escoltat per embarcacions militars franceses, perquè havia de travessar l’estret de Gibraltar. Els dos mil homes, dones i xiquets exiliats arribaren al port de Veracruz, de Mèxic, el 13 de juny, després de mes i mig de travessia. Van ser rebuts de manera apoteòsica per centenars de mexicans.

Mentre Enriqueta Agut s’instal·lava en el seu exili a Mèxic, a Espanya començava el seu procés de depuració, com els que van patir tants altres mestres republicans. Acusada de pertànyer a partits i associacions d’esquerres, serà condemnada a perdre la seua condició de mestra.

A Mèxic va viure sense oblidar les sues arrels: els fills van estudiar a l’institut Luis Vives, un dels tres col·legis fundats pel Govern de la República Espanyola a l’exili; assistien a la Casa Regional Valenciana, i participaven en les activitats de l’Ateneu Espanyol de Mèxic. Mai no renegà de les seues idees polítiques i, quan Cuba va ser envaïda pels Estats Units el 1961, participarà en les protestes contra la invasió i en els actes de solidaritat amb la Revolució Cubana.

El 1986 Enriqueta Agut torna a Espanya i visita València, Castelló i Alcossebre. Tanmateix, no li va agradar l’Espanya que va veure, i no va voler tornar mai més. Va morir el 22 de juny de 1998 al Mèxic que l’havia acollit. L’any 2016 l’Ajuntament de València va posar el seu nom a un carrer per tal de reconèixer la seua memòria.

La seua filla Adela, de qui Enriqueta estava embarassada durant l’eixida cap a l’exili, va esriure un poema en record d’aquests republicans que van veure com el feixisme destruïa aquell país d’ideals que ells havien intentat construir. Valga aquest poema com a homenatge a Enriqueta Agut i a tants altres republicans que lluitaren per una societat més justa i pagaren amb tota una vida d’exili.

VENCIDOS

A veces,

como si lo hubiera vivido fuera del vientre materno,

me asaltan las sombras de aquellos hombres y mujeres

cargados de amargura, de rabia, de reproches, de pena,

que un día invernal tuvieron que cruzar la frontera.

Los veo salir de su España a otras tierras.

La esperanza del próximo retorno

aliviaba el tiempo borrascoso.

Unos, recobrada el espíritu de combate,

se irguieron decididos.

Otros, con atención cautelosa, aguardaban

valorar los acontecimientos mundiales.

Abaldonadamente golpeados,

quedaron en el exilio.

Esto no puede repetirse.

Hoy,

con más fuerza que nunca,

siento el llamado de los míos.

Adela García Agut, 20 de setembre de 1973

FONT:

M. Carmen AGULLÓ (2008): Mestres valencianes republicanes. Universitat de València.