Juan Luis Porcar
Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

La postguerra va ser una llarga nit d’hivern per a Vistabella i per a moltes poblacions de l’interior de les nostres comarques. Una llarga nit que va portar penúries econòmiques i alimentàries, por i silenci, sospita i delació, un ferri control sobre la població rural a afegir sobre la ja dura vida quotidiana, sobre el dia a dia de gents humils, de masovers que ara com mai sentien inseguretat sobre la seua pròpia vida i la de les seues famílies.

Eren conscients que les persones no addictes o desafectes al règim franquista podien ser castigades i inclús eliminades. La presència de la guerrilla antifranquista per aquestes terres va ser el pretext utilitzat per l’Estat per reprimir a la població i estendre per tot el territori una sèrie de mesures -la política de “terra cremada” del general de la Guàrdia Civil Manuel Pizarro-, amb la imposició del toc de queda, el desallotjament de les masies, les pràctiques abusives i la pressió sobre una temorosa població civil que podia desembocar en crims indiscriminats mitjançant l’aplicació de la “ley de fugas”; serien les empremtes que les arpes del capità Lobo deixarien en tota la comarca.

Epifanio Pitarch Gascó era un dels dos fusters que habitaven a Vistabella l’any 1947. No hi ha res més dolorós que trobar la mort sense buscar-la, va succeir en la Guerra Civil i també en la postguerra, i això li va succeir a Epifanio. Va desaparéixer com desapareix la boira un matí d’hivern, en silenci, com no podia ser d’una altra manera en aquell lloc i en aquell temps, tal vegada per trobar-se en l’hora i el lloc equivocat. Ningú es va atrevir a preguntar per ell ni es va parlar en la taverna, en el carrer, en la plaça. Tal vegada sí es va comentar a les nits en la intimitat d’alguna llar; com si no haguera passat res, la seua desaparició durant molts anys va ser acompanyada per la sensació de la seua inexistència. El temps es deté per a les víctimes, però el desaparegut planeja sobre la comunitat com un espectre que exigeix justícia, la societat no pot continuar com si res haguera ocorregut. Quan no es pot anomenar o parlar d’algú, quan és oblidat per aquells que el recorden o quan estos han mort, es pot dir d’alguna forma que no ha existit. L’oblit sella la mort de tot aquell que alguna vegada va existir, i això no ho desitgem de cap manera, sobreviurem mentres se’ns recorde.

Fa anys, a l’agost de 2007 un missatge escrit per una néta en una web de memòria històrica, demanant informació sobre què va passar amb el seu iaio, va fer retornar el record d’Epifanio als nostres temps. La notícia va ser arreplegada i comentada per alguns membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló que junt amb diferents persones vinculades al poble de Vistabella i sensibilitzades amb la seua memòria havien començat a realitzar excursions, entrevistes i a recollir informació sobre aquest passat tan recent i al mateix temps tan fosc; ja coneixien el cas de Pedro i del tio Manolo, dos masovers del mas de Montsó també desapareguts en aquell temps i el seu tràgic final. Juntament amb el fill d’un d’ells treballarem activament amb l’objectiu de recuperar la seua memòria, localitzar els cossos i aclarir la veritat, en altres paraules, reparar a les víctimes i els seus familiars. Es va arreplegar informació oral sobre allò que va succeïr amb Epifanio, tasca res fàcil, perquè el silenci i la falta de dades a causa del transcurs del temps va ser una constant en molts moments, es va parlar amb un descendent que poc ens va poder dir, alguns testimonis van indicar notícies contradictòries sobre la seua localització, Intentaven estirar de nou del fil de la història, que fa molts anys s’havia perdut en la boira de l’hivern del 47, en el silenci i en l’oblit.

A l’abril de 2015 eixe fil va recuperar nou vigor, un correu d’Eva, néta d’Epifanio al blog de l’Arxiu de Vistabella va ser la raó. Les seues paraules ens van transmetre les seues incerteses i van evidenciar que la falta d’informació era comú en tots nosaltres, junt amb l’angoixa d’una família que durant anys en silenci sempre es va preguntar què va ser del seu pare, del seu avi…on trobar-lo. Les impulsores del blog sobre història i memòria de Vistabella i el col·lectiu de memòria van reprendre novament amb una reforçada il·lusió aquesta tasca d’investigació i de contacte amb la família, per a donar ara nous passos per recuperar la identitat d’una persona desapareguda,  fins fa poc pràcticament inexistent i oblidada per a tothom. Els contactes per correu electrònic van obrir xicotets camins en l’embull de l’oblit, apareixen imatges del poble, dels seus carrers, de famílies que es coneixen i recorden. Des de Barcelona la família d’Epifanio va reconstruint i teixint la seua història més personal, íntima i fins fa poc secreta: coneixem documents…el llibre de família, la declaració de la desaparició; i també va dissipant la boira i la por que cobria els seus records. Ens contavem que en el passat ja van haver-hi intents de recuperar aquells records, desitjos de conèixer la veritat, que van xocar contra aquell mur infranquejable de silenci quan es gosava preguntar per allò que per a alguns molestava. Ara la memòria retorna al nostre present, la seua força consisteix a obrir expedients que la història o el dret donaven per definitivament tancats.

Epifani segons li van transmetre a la seua filla, va desaparèixer en el camí de Llucena i ja res més es va saber d’ell. Pronunciar ara el seu nom i els seus cognoms és fer present i nítida aquesta figura fins ara difuminada, és deixar constància de l’existència i de la identitat d’aquells que van viure la tragèdia en el seu paper de víctimes. A poc a poc coneixem més sobre la seua vida i la seua persona, sobre l’humil fuster que va treballar en els bancs de l’església del poble i a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Qui sense deixar rastre als 48 anys va desaparèixer de la vida de la seua comunitat, torna ara a ella en forma de memòria, de record. Sabem també qui era la seua dona, valenta i amb coratge, entre la por i el dolor va denunciar la desaparició del seu marit quan no era res fàcil fer-ho, es va obrir pas en la vida traient endavant a la seua família. La història d’Epifanio sacseja la nostra consciència i ens fa assumir la responsabilitat de que seguisquen existint aquells que ja morts creiem que han de sobreviure. Sabem també que la seua néta Eva tira amb força d’aquest fil de la memòria i de la història, una foto fosca ens mostra la imatge d’un país en gris i negre, els rostres d’Epifanio i Francisca ens parlen de silenci, del treball, de la duresa de la vida.

Epifanio té dret a ser recordat com a molts altres als quals se’ls va negar aquesta possibilitat. No hi ha immortalitat però hi ha memòria, i el nostre compromís moral ha de ser recordar a aquells als quals se’ls va fer morir, desaparèixer, caure en l’anonimat com ni no hagueren existit. La memòria qüestiona el nostre present, construït sobre l’oblit, la memòria d’Epifanio és la memòria moral d’aquells innocents que van morir sense raó. És la seua innocència la que qüestiona qualsevol sistema polític, encara que siga el de la democràcia, si aquesta accepta com a preu del seu èxit l’oblit de la injustícia comesa.