Intervenció de Jordi Tàrrega i Sangüesa

 image

Homenatge a Maties Sangüesa Guimerà

Acte Institucional a l’Ajuntament de Morella.

Dijous 6 de desembre de 2007.

Senyor alcalde, regidores i regidors de l’Ajuntament de la ciutat de Morella, autoritats, familiars i amics, morellanes i morellans. En primer lloc expressar el més sincer agraïment a l’Ajuntament de Morella i al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, i també donar-vos les gràcies a tots els presents, de tot cor, personalment i en nom de tota la família.

Ens hem aplegat aquí per homenatjar un morellà il·lustre, Matías Sangüesa Guimerà, Maties, o Masià com també era conegut i anomenat. De renom o malnom “merdera”, per l’ofici d’algun avantpassat, probablement son pare José Sangüesa casat amb Carmen Guimerà. De professió, primer tractant de gorrinets per engreixar, i després petit industrial i comerciant tèxtil. Però des de ben jove va dedicar els seus esforços a la política i a la causa republicana. Més de trenta anys i va morir quan en tenia cinquanta-dos. Es va casar amb Encarna Rallo Jovaní, filla de “Marquet” el de l’Hostal Nou. I van tenir set fills dels quals en van viure, i viuen, quatre: Ramiro, Marcos i les bessones, Joaquina i Carmen, ma mare.

Les societats primitives, fins i tot les que només tenen cultura oral, van transmetent tota la llista de la nissaga familiar, oralment, de pares a fills, fins on els permet recordar la memòria. Un exercici que potser nosaltres hauríem de recuperar i que quasi fusiona les memòries individual i col·lectiva. Alguna d’aquestes coses jo no la sabia fa quatre mesos.

No volia escriure-les aquestes paraules, volia fer-me un guió i anar parlant, però no vull ser traït per l’emoció i deixar oblidades coses importants. A més a més, ja em vaig adonar dilluns passat al Saló de Sessions de la Diputació de Castelló, que quan la veu et tremola per l’emoció és millor llegir que no improvisar. Tot i que en sóc conscient que es pot perdre part de la frescor i espontaneïtat que de l’altra manera tindrien les meues paraules. La meua vocació m’ha portat enguany, en la feina, a fer cursos sobre educació emocional, entre altres temes, sóc per tant plenament conscient que allò de que els xiquets i els homes no han de plorar és una gran mentida. Molts homes encara no ho han paït açò. Les emocions no s’han d’amagar. Per això us llegiré el que esteu sentint.

Sovint el ritme dels esdeveniments ens obliga a modificar i canviar allò que teníem pensat fer o que havíem programat dur a terme d’una manera determinada amb molt de temps de preparació i de reflexió. Per exemple, la publicació sobre Maties Sangüesa i la II República a Morella, que tots els implicats en aquest seguit d’actes volíem haver presentat coincidint amb l’homenatge, es veurà ajornada alguns mesos. El llibre però, així ens comprometem tots, serà presentat en aquesta mateixa ciutat l’any 2008.

Un altre succés, esperat però no per això menys dolorós, ha estat el traspàs, passat dissabte 1 de desembre, de n’Aniceto Rallo Gasulla, va morir a l’Hospital Provincial de Castelló de la Plana, al mateix lloc que el seu oncle Maties, quasi setanta anys més tard. Fill de Pere Rallo, Pere “Marquet”, el tio Pere, i de Tomasa Gasulla. Ell va ser un dels promotors anys enrere d’un homenatge que es va veure frustrat per motius que ara no venen al cas. Hauria volgut ser aquí. El tio Aniceto, com l’agüelo Maties, va treballar desinteressadament per Morella, els dos van fer Política (amb majúscula), amb la cara alta, sense complexos i humilment alhora. I els dos van desenvolupar part de la seua feina política en aquesta casa que ara ens acull.

Quan fa uns dies em vaig dedicar a difondre el programa dels actes entre amics i coneguts, mitjançant el correu electrònic i missatges als telèfons mòbils, la primera resposta que vaig rebre va ser d’un amic, un gran amic dels molts que he fet en la brega política, Enric Nomdedéu, lacònicament em contestava “Ja era hora!” i tenia raó. Aquest homenatge és, en primer lloc, un acte de justícia, un acte de normalitat democràtica, un acte de ben-nascuts.

Voldria, i em resulta molt difícil, glossar la figura del meu avi, perquè jo no el vaig conèixer, com cap dels seus néts, Maties moria quan els nostres pares encara eren molt joves. I jo tampoc vaig arribar a conèixer l’àvia Encarna. Els meus records, per tant, són en el millor dels casos de segona mà (en el bon sentit de la paraula), fruit del que m’han contat ma mare i els seus germans i també altres membres de la família que seguien vivint a Morella i als quals, de tant en tant visitava. No puc deixar d’esmentar el que de ben petit ja em contava el tio Pere, les llargues converses amb el tio Aniceto i les xerrades i papers i documents que em mostrava el tio Joaquín “el galan”, papers i documents gelosament conservats per ell. Per tots ells vaig anar sabent dels projectes de Maties per a la seua estimada Morella, escoles, carreteres, conservació del patrimoni, la travessia exterior, les festes del sexenni del 34, més escoles i més carreteres, etc. etc.

També vull recordar un vell republicà, José Romero, el senyor Romero, era de Còrdova i havia esta militant de Izquierda Republicana, per caramboles de la vida, quantes voltes dóna el món, érem veïns d’ell a Les Torres a la ciutat de Castelló. I criava canaris com mon pare. Company polític com va ser de l’avi Maties també em va contar, això si amb molta por i amb llàgrimes als ulls (ell també va ser represaliat pel franquisme), alguna que altra cosa.

He conegut altres companys de l’avi, i coetanis seus, he tingut la sort de conèixer en persona Enric Soler i Godes o Vicent Sos Baynat. De conèixer (i en algun cas seguir coneixent) gent de la generació d’enllaç com Sofia Salvador (filla de Carles Salvador), Josep Fibla o el mateix Ferran Sanchis a qui considero mestre i amic.

Però en més d’un cas he sabut que algú que jo coneixia havia estat company de l’avi després d’haver-se mort, i en algun cas ho he sabut gràcies a Rafael Lloria, aquí present, que ha esmerçat molt del seu temps per esbrinar coses i conèixer millor son pare, que va haver d’amagar la seva veritable identitat (fins i tot als fills) i fugir de Castelló. Per Rafael Lloria (encara oficialment Rafael Martínez) he conegut llistes d’afiliats de les agrupacions locals de Izquierda Republicana, dades de l’anomenada“Causa General”, publicacions periòdiques de l’època… i molt més. Dissortadament son pare, José Lloría Martínez, moria el 1974 a Còrdova (abans que Franco) amb el nom oficial de José María Martínez. Ell va estar company i amic de Maties Sangüesa i van compartir responsabilitats internes en Izquierda Republicana, i externes exercint diferents càrrecs públics en la província. Tots dos eren persones molt properes a Casas Sala, advocat català, de Manresa, desterrat a Alcalà de Xivert per les seues activitats polítiques, que va ser diputat per Castelló i un dels principals líders de Izquierda Republicana fins la seua mort, mort fruit de la traïció, quan durant la guerra dirigia una columna de milicians i guàrdies civils que des de Castelló va partir per recuperar Terol.

Però anant als records i a les anècdotes… No sé a qui atribuir aquesta, perquè és antiga en la meua memòria i no puc recordar qui me la va relatar, ni tan sols puc saber si és o no certa, l’anècdota de l’avi anant a rebre una rogativa, a la seua arribada a Morella, amb paraigües un dia de sol radiant, i quan algú li preguntà perquè portava paraigües ell va respondre “si que sou descreguts, no feu la rogativa per demanar que plogue”.

Només esmentaré un record meu, aquest sí que és meu, però tampoc no sé ubicar-lo correctament en el temps. Ja fa un grapat d’anys i possiblement és el primer record sobre l’avi del qual en sóc conscient. Feia fred. Anàvem tota la família en el cotxe, el Renault 4-4 de mon pare, camí de Mont-roig o de Ràfels, a visitar la família “dida” de ma mare (ma mare al ser bessona va ser criada per una dida al mas d’en Peris, terme de Mont-roig a la veïna comarca del Matarranya a l’Aragó). Ja havíem passat Morella i no estàvem massa lluny de Torre Miró, quan el cotxe es va espatllar. Tampoc recordo què es va espatllar: el motor? una roda punxada? Els cotxes s’espatllaven més abans, potser no eren tan bons… o els aguantàvem fins que eren molt més vells. Estàvem al camí d’entrada a un mas que es troba molt a prop de la carretera i el masover quan ens va veure es va acostar a preguntar que passava i si necessitàvem alguna cosa. Xerrant, xerrant, ma mare li va contar qui érem i on anàvem: “Així Vostè és de Morella? Sí però no hi vivim des de fa molts anys… I de quina família? Jo sóc filla de Maties Sangüesa”, al masover se li va il·luminar el rostre, volia que entréssim tots al mas i, si calia perquè no es podia reparar el cotxe ens podíem quedar tots a dormir. “Això faltaria! La família de Maties Sangüesa sempre tindrà les portes de ma casa obertes!”. A propòsit de l’anècdota ma mare ens va contar que quan els seus pares es discutien a causa de la política, i l’àvia li retreia al seu marit “què en trauran els teus fills de la política”, ell contestava “tindran el cognom, dient-se Sangüesa sempre podran anar amb la cara ben alta per tot arreu”.

Molts anys més tard, especialment i més intensament aquest estiu de 2007, com a historiador afeccionat (o ratolí de biblioteques i arxius) al costat i sota el mestratge del meu cosí Marc, que ell sí que ho és d’historiador, he anat sabent moltes més coses mitjançant les actes de l’Ajuntament. I encara moltes més coses pel treball de Carles Ripollès i Carles Sangüesa de l’Ajuntament de Morella, i el de Teresa Armengot, Maribel Peris, Juan Luis Porcar, Francesc Mesquita i altres membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, que han regirat arxius i hemeroteques. I també per les converses amb Sergio Beser, sia al Canyero convenientment regades, sia a sa casa consultant periòdics (Las Provincias) i mirant fotos. I també a casa de Maria Lourdes Igual, mirant les fotos antigues de la família que conservava la tia Dolores. Molta gent ha posat el seu granet de sorra perquè ara sapiguem més i perquè d’aquí uns mesos pugue publicar-se el llibre que esmentava al començament.

He dit també que aquest és un acte de justícia, un acte que ha d’alleujar dolors massa temps patits en silenci. La història l’escriuen les vencedors, per tant, reivindicar la versió dels vençuts és imprescindible si es vol objectivitat i si es volen tancar ferides que, cas contrari, seguiran per sempre més obertes, com de fet ho estan més de setanta anys després.

No puc oblidar, i a més a més tinc l’obligació de no oblidar-ho i de transmetre-vos-ho per a què no ho oblideu, el patiment de la meua àvia Encarna, de ma mare i dels meus tios, quan van tornar a Morella acabada la guerra de Franco i gairebé tothom els hi va girar l’esquena. No puc oblidar quan ma mare em conta com van perdre la casa i tot el que tenien, com veia que coses seues estaven ara en cases d’altres. Ni tampoc puc oblidar quan el tio Marcos em conta que ningú volia donar-li feina a Morella. Van haver de marxar… i de fet mai més ningú de la família no ha tornat més que de visita.

Uns per tenir idees contràries, altres per por, alguns perquè ja no hi eren… però el fet és que la família de Maties Sangüesa va trobar ben poques ajudes i recolzaments. Potser, com diu un bon amic meu, Antoni Porcar, “es podrien comptar amb els dits d’una orella”. La guerra, i encara més la posguerra i la venjança dels vencedors, va possibilitar, tampoc ho podem oblidar, que més d’una persona envejosa portés a terme la seua particular venjança. Dedicat a ells em permetreu ara, tot i que no en sóc un expert, recitar part d’un poema del segle XV, que porta per títol “Balada”, és del poeta renaixentista francès François Villon, seguidor de l’italià Petrarca, un poema que fa ja un grapat d’anys Ovidi Montllor va transformar en cançó, jo n’he agafat una traducció de Feliu Formosa. Perdoneu-me, no és el meu caràcter, els que em coneixeu ho sabeu, però ho havia de fer. Ni en aquest ni en cap homenatge han de ser tot flors i violes. Aquí va aquest fragment d’un dur poema que ara vull fer meu:

BALADA

En sublimat, perillós de tocar,

talment d’ullal d’una colobra viva,

en sang cuallada als estris dels barbers,

en l’aigua d’un pou ple d’escombraries,

en el llot dels pantans i de les basses,

en limfa, en pus, en crostes, en tumors,

en l’aigua on les mestresses renten draps

i s’hi han rentat les fembres amoroses

(qui no m’entén no ha seguit els bordells)

siguin cuites les llengües envejoses.

Príncep, passeu aquests plats exquisits

per tamís o sedàs, si és que en teniu,

i mescleu-los amb pegues enganxoses,

i abans de tot, que en excrements de porc

siguin cuites les llengües envejoses.”

La recerca prèvia necessària per anar bastint aquest homenatge ens ha fet conscients, no tan sols de l’oblit en que s’ha vist immersa la figura del nostre avi, com si mai no hagués existit, ha passat el mateix amb tot el període de la II República Espanyola, a Morella i als Ports. S’ha fet recerca i s’ha publicat moltíssim sobre la prehistòria, la història antiga, medieval, el carlisme… però aquesta època, breu si voleu però intensa, sembla no haver-hi existit. Cap estudi. Cap publicació. I el que és més trist ¿què en diuen els llibres de text?

És per tant, ho repeteixo i no em cansaré de fer-ho, un acte de justícia recordar Maties Sangüesa, i amb ell tota una generació d’entusiastes republicans morellans, i l’empremta que va deixar la seua política. Empremta que encara segueix ben viva i ben patent a la Morella actual. No de bades molts dels que es consideraven els principals problemes aleshores continuen sense resoldre’s a hores d’ara… i han passat set dècades.

El cop d’estat, la guerra i, sobretot, la dictadura van acabar no només amb la república, van escombrar i arruïnar també moltes vides, encara que hi ha qui s’entesta a fer creure que tot açò és mentida. I a més a més, des del punt de vista col·lectiu, van suposar un endarreriment polític, social, econòmic i cultural del qual encara no ens hem recuperat totalment.

Per cert, parlant de fer justícia, fem justícia, dimarts algun mitjà de comunicació provincial, parlant de la presentació feta dilluns a la Diputació, deia que Maties Sangüesa havia estat l’últim alcalde republicà de Morella… doncs, no! Va morir abans i quan va morir ja no n’era alcalde. L’últim alcalde republicà de Morella va estar un bon amic seu, Domingo Borràs“Borrassó”, i ho va pagar amb la seua vida, va ser afusellat a la ciutat de Castelló de la Plana, com tants altres, a la vora del Riu Sec contra la tanca del cementiri.

Ara, quan tot comença a semblar ja molt llunyà: ja és història! S’ha de treballar per aconseguir precisament això, que una part molt important de la “història” esdevingue d’una vegada i per a sempre “Història” (amb majúscula), i no “històries”. Ni les persones, ni les societats, ens podem permetre el luxe de perdre la memòria.

Ho estic fent molt més llarg del que hauria volgut. Tot i això, me n’adono que no he dit moltes de les coses que volia dir. No he parlat de moltes coses de les quals volia parlar… És un signe inequívoc de que em vaig fent vell: ja tinc moltes batalletes per contar. Hi haurà altres moments, jo almenys així ho espero, per poder parlar d’altres coses. Per poder parlar dels pares didos de ma mare, ell assassinat i trobat mort a la cuneta d’una carretera, ella –la dida- i el tio Domingo (el fill major, que era adoptat) empresonats primer a Morella, després a Castelló i a València. La resta de la família, les ties Josefina i Herminia, i també el tio Fermín, en van patir les conseqüències. S’ha de dir en veu alta: ajudaven els maquis, i això no comporta, com se’ns ha dit tantes vegades, que foren ni assassins ni delinqüents (segons la versió oficial franquista), ells com tota la gent de laAGLA “Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón”,lluitaven contra Franco, lluitaven per la democràcia i alguns ho van pagar amb la vida.

Per acabar, o per anar acabant, he d’agrair molt especialment a Victòria, la companya de la meua vida, el seu recolzament en tot el que faig i també en tota aquesta tasca al voltant de l’avi Maties, no de bades les nostres vacances d’enguany a Cinctorres han acabat convertint-se en una mena de camp de treball monogràfic, camp d’aprenentatge en diuen a Catalunya (on treballo en el món de l’educació) i us puc prometre que n’he après i molt.

Tots sabeu, i si no ho sabeu us ho dic jo, que sóc polític. M’ha interessat la política des de que tinc ús de raó. Potser és l’herència de l’avi Maties. Les meues idees no coincideixen però, ni de bon tros, amb les que tenia m’agüelo. Però m’hauria agradat coneixer-lo en persona, perquè ara crec que ja el conec, si més no, més del que el coneixia abans. Potser jo hauria coincidit més amb el Doctor Peña o amb Gaetà Huguet, que van militar amb ell en els inicis d’Acció Republicana, per separar-se més tard, el sector majoritari amb Maties Sangüesa al capdavant cap a Izquierda Republicana (la d’Azaña), i l’altre, menys nombrós, cap a Esquerra Valenciana i Esquerra Republicana del País Valencià. Després, ja en 1936, es retrobarien tots, amb la resta de forces d’esquerres i progressistes en el Front Popular.

Si algun dia puc però celebrar l’adveniment d’una nova república, sia la tercera, sia la primera (i suposo que alguns ja m’enteneu), brindaré per la república en memòria de l’avi Maties.

Les meues idees i creences, profundament nacionalistes, naturalistes i humanistes, són en part la causa del meu ateisme, convençut i militant. Com Fernando Fernan Gómez, un gran anarquista mort fa molt poc de temps i de qui, si ens ve de gust, tindrem ocasió de veure una pel·lícula aquests dies, igual que ell jo penso que quan morirem no ens trobarem a ningú, no retrobarem els amics i familiars que ja hem perdut, encara que si els recordem són per sempre amb nosaltres. Perquè després de la mort no hi haurà res, simplement tornarem a ser matèria i energia disponible per nous éssers vius i nous cicles. El fet de perdurar, d’existir més enllà de la mort, ens ho guanyem, o no, cadascú de nosaltres amb el que fem al llarg de la nostra vida, i és cosa de la memòria de les persones, i de la història, que en certa manera són gairebé la mateixa cosa.

Dilluns passat, abans de l’acte de presentació d’aquest homenatge, li vaig ensenyar a ma tia Joaquina el retrat de son pare, ella encara no l’havia vist, tampoc fa tant de temps que hi és, penjat al costat de la porta del Saló de Sessions, encara no l’havien entrat dins per la celebració de l’acte. Ella el va tocar i emocionada, no sé si amb aquestes paraules exactes, va dir “Pare ja estàs al teu lloc, on havies d’estar”. Jo afegiria: “i on havies d’haver estat sempre, si algú no hagués malmès la incipient obra política vostra, teua i de molts companys”. Maties Sangüesa, encara que molts no ho haurien volgut així, ho ha aconseguit, és Història, és Memòria Viva. Per les seues obres i pel nostre record.

Per ell i per la seua generació us demano a totes i tots un: Visca la República!

Moltes gràcies.

Constantí, 5 de desembre de 2007

Jordi Tàrrega i Sangüesa

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top