Manuel Azaña, president de la república

F. Mezquita Broch
Catedràtic d’història i Membre de l’associació republicana Gonzalez Chermá

Cada 3 de novembre, des de feia anys, apareixia en el diari Levante de Castelló, un article de l’amic Joaquin Varea sobre la figura política de Manuel Azaña en l’aniversari de la seua mort. Una col·laboració en la que després de fer una reconeguda lloança del que fou president de la II República aprofitava per  comentar la política del moment segons la seua visió republicana. Però, a finals d’agost, de manera inesperada, Joaquin, va faltar, i des de feia temps, em va deixar alguns encàrrecs d’amistat, entre ells aquest, de recordar la figura del nostre president en les pàgines d’aquest diari cada aniversari de la seua mort. Un poc més tard de la cita fem acte de presència.

Als republicans no ens cal exaltar la figura de Manuel Azaña, sabem de sobra quines son les seues qualitats de polític, el seu paper rellevant durant la II República, però si que caldria explicar a les actuals generacions quin és el seu valor perquè durant els anys de la dictadura franquista el seu nom estava maleït, no se podia pronunciar. Per què aquesta fòbia dels franquistes i no sé, si la dels nombrosos neofranquistes actuals? Podem resumir-ho en una frase: simplement perquè volia implantar un règim democràtic per al país. La democràcia, no sols a l’hora de votar, sinó en tots els àmbits de la vida, volia aprofundir en la democràcia com una manera de donar protagonisme al conjunt de la societat, al poble, volia traure al poble de l’anonimat de jornaler i convertir-lo en xicotet propietari, per això va defensar la reforma agrària, volia unes relacions laborals més justes, una ensenyança laica universal, per a tots, volia que no hi hagueren privilegis, separar l’església de l’estat, que l’església pagara els seus impostos com tots i que es finançara amb els propis recursos. Respecte a la família, no només es va aprovar el vot de la dona, sinó que va igualar jurídicament  la dona amb l’home dintre del matrimoni, com si haguera implantat la democràcia en el si de la família. Va donar l’estatut d’autonomia per a Catalunya que demanava des del segle XIX, va reformar l’exèrcit per a fer-lo més modern, més professional i més eficaç. Temes, com veiem, tots ells molt actuals. Però la qüestió principal seguia essent la democràcia, la igualtat de drets i de deures, acabar  amb els privilegis de la corona, dels terratinents, de l’església. Per això podem entendre que una de les raons del final de la II República va ser la falta de demòcrates. Es que al grans terratinents els interessava la democràcia?  I a l’església catòlica? I a l’exèrcit? La democràcia anava a igualar a tots en drets i en contribucions i anava a més a enlairar a molta gent de classe baixa amb l’educació. Es que interessava la democràcia a tots aquests grups privilegiats?

Actualment el problema en el fons segueix essent el mateix, la falta de demòcrates, però quan de temps ha tingut la societat espanyola d’entrenament democràtic?  La dictadura franquista va fer més mal del que podem imaginar, ja és terrible la repressió i les nombrosíssimes víctimes durant aquella “pau franquista”, ja és terrible, però què podem dir d’aquella educació basada en l’autoritarisme, en la repressió moral, en la desigualtat, en la política de favors, d’amiguisme, d’aprofitar-se del càrrec, en no pagar impostos… com ha calat tot això en el pensament de la societat? D’una manera intensa, d’una manera que és difícil d’eradicar. Com s’eradica la violència de gènere, per exemple, si durant anys s’ha educat en el masclisme per part de l’estat i de l’església catòlica? Com podem?  Què li diem al que ve a casa a reparar-nos l’aixeta i ens pregunta al final si volem la factura amb IVA o sense ella?  Quina idea   tenim de què formem part d’un estat que hem de recolzar amb treball i impostos?

El problema actual és la falta de demòcrates, i el neofranquisme arrelat en el poder i en els principals centres de decisió, no ajuda gens a formar ciutadans que pensen en la igualtat de drets. Quantes persones  tenen la sensació que estan jutjant tots els presumptes delinqüents per igual?  Al final pensem que Espanya és el país de les excepcions, tots tenen que ser elegits excepte el rei, ningú ha de fumar en l’ interior d’un local públic excepte el macro-casino que va a posar-se a Madrid, tots tenen que pagar contribució excepte l’església, tots tenen que pagar les multes excepte…

No sé si els republicans tenim solució per a tantíssimes excepcions, però de segur que aquesta ha de passar per una educació excepcional en una societat civil, i amb la idea d’aquest govern actual de retallar jornals als professionals, d’augmentar el seu horari de classes, d’augmentar la ratio d’alumnes per aula, de retallar les beques, i de disminuir els recursos en general  per l’educació, no anem pel camí de millorar ni aquesta educació, ni aquesta democràcia.

Res més per ara. Espere Joaquin, haver pogut estar a l’altura de la teua memòria.

Vols rebre les últimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les nostres novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Desplaça cap amunt