Polítiques de memòria. Un projecte per al País Valencià 

Juan Luis Porcar

2.2.1 El dret a la veritat. Els arxius de la repressió

3.2 Polítiques de memòria i justícia transicional a Espanya

3.2.1 Polítiques de memòria. Reivindicació social de la memòria històrica

3.2.2 Polítiques de memòria per a després d’una guerra. Franquisme i transició

3.2.3 La Llei de la Memòria històrica

3.2.4 Polítiques sobre el dret a la veritat. Arxius

3.2.5 El dret a la Justícia en Espanya

3.2.6 Reparació.

3.3 Experiències internacionals sobre polítiques de memòria

3.4 Polítiques de memòria en les comunitats autònomes

4. UN PROJECTE D’ACTUACIÓ PER AL PAÍS VALENCIÀ

4.3.2 Mesures d’assistència i rehabilitació a les víctimes

4.3.3 Simbologia i nomenclatura franquista. Llocs de memòria

1. INTRODUCCIÓ. LA MEMÒRIA EN EL NOSTRE TEMPS

Els estudis, debats i publicacions referents a la memòria històrica han experimentat un auge sense precedents a la fi del segle XX i principis de l’actual, sent una constant no solament en l’àmbit acadèmic, també als mitjans de comunicació, penetrant en l’esfera política i el teixit social.

La societat actual mostra una sensibilització en tot el relacionat amb la seua memòria, és a dir, amb la construcció d’un passat i la seua rememoració dins d’un marc de referència col·lectiu en el present. La memòria històrica es refereix a episodis del passat que generalment el subjecte no ha experimentat personalment i els manté vius per mitjà de commemoracions, reforçant així els llaços d’identitat d’una comunitat. A la història com saber científic i acumulatiu dels fets passats s’oposaria, doncs, la memòria, entesa com la representació del passat conreada pels contemporanis i els seus descendents; com la “construcció social del record”,[1]un record compartit que es converteix en element central per a la continuïtat simbòlica de les identitats col·lectives. (Rodrigo, 2006:149) Història i memòria estan estretament connectades, la lectura de la història comporta sempre una batalla per la memòria en ser un component essencial de la interpretació de la vida social en el passat.

La memòria col·lectiva és el record d’aquests esdeveniments en funció del nostre context social,  recordar des del punt de vista del grup o grups que comparteixen una identitat comuna, i es transmet encara que l’individu deixe d’existir; adquireix una dimensió social establint uns punts de referència per a un marc col·lectiu i una homogenització de les representacions del passat reduint la diversitat dels records, és una forma d’organitzar una societat armada d’uns referents ideològics per a argumentar el seu present. La memòria com a referent moral del present es basa en la revaloració de l’experiència traumàtica de la resistència i el sofriment com a canal d’identificació moral, convertint-se en un ensenyament per al present mitjançant l’articulació d’usos públics. (Rodrigo, 2006)

La intensitat dels debats i pràctiques sobre aquest tema respon clarament a conjuntures polítiques concretes. Així ha ocorregut en diferents països , que han impulsat polítiques de memòria més o menys enèrgiques de signe democràtic, per a tractar de tancar les ferides obertes per un passat recent traumàtic marcat, segons els casos, per l’apartheid, la guerra, els genocidis, les dictadures o el totalitarisme. En el cas d’Espanya les investigacions i el coneixement del nostre passat més recent i traumàtic han conduït al debat social i polític sobre la memòria, a les demandes de justícia i reparació per part de familiars de repressaliats i moviments memorialístics, a l’aprovació de l’anomenada Llei de la Memòria Històrica i d’altres iniciatives autonòmiques. Es tracta en el seu conjunt de polítiques de memòria vinculades a processos de democratització encara en marxa o que intenten consolidar-se i a la lluita pels drets humans o per expandir i enfortir les esferes públiques de la societat civil.

2. DRET A LA MEMÒRIA I POLÍTIQUES DE MEMÒRIA

2.1 Polítiques i principis de memòria

El dret a la memòria es presenta com una obligació ètica i política de la societat que comparteix una tragèdia col·lectiva amb unes memòries i una història que emmalalteixen d’un reconeixement insuficient. (Gálvez, 2008:103) És interessant en aquest sentit el debat historiogràfic obert sobre la constatació de l’existència d’una pluralitat de memòries relegades en l’àmbit de la història, sobre la crítica del discurs històric dominant i l’aparició dels Drets Humans com a base jurídica i ètica per a la reconstrucció del nostre passat traumàtic. (Porcar, 2013)

El dret a la memòria i la seua recuperació representen un paper preventiu des del punt de vista social, desmantellant els mecanismes que van possibilitar la barbàrie, qüestionen i deslegitimen els arguments que fins ara han justificat la impunitat. Fixen també les bases de la concòrdia, la reconciliació i la pau per a una comunitat.

Segons Carmen Molinero les institucions democràtiques han d’impulsar la incorporació del coneixement rigorós del passat a la memòria col·lectiva i les polítiques institucionals de memòria diuen molt dels valors ètics i cívics subjacents en un sistema polític, la memòria pública no és espontània sinó resultat d’una selecció de fets per al record. (Molinero, 2007) En aquest sentit és important destacar l’impacte que la via política pot tenir per a la transformació del passat, les institucions democràtiques han de ser conscients del resultat terapèutic per a la societat; el poder dels repressors en les transicions marquen la capacitat de les democràcies per afrontar  el seu passat. Les polítiques públiques de memòria s’impulsaran mitjançant els organismes de l’Estat i de la societat civil, aquesta es beneficiarà amb la incorporació de les víctimes a una societat genuïnament reconciliada. (Méndez, 2013)

2.2 Justícia transicional

Hi ha tres danys referits a les víctimes del terror i la violència política: un personal -la mort, el segrest, la tortura, l’amenaça-, un dany polític -la persona assassinada és negada en el seu dret a la ciutadania- i un altre dany social -la societat travessada per la violència queda fracturada i empobrida. Parlar de la justícia referida a la violència política contemporània significa enfrontar aquest triple dany. Fer justícia amb les víctimes del crim significa reconèixer un deute no reparable respecte a elles. En l’àmbit polític i social significa situar en el centre del nou projecte polític el ple reconeixement de la ciutadania de les víctimes i recuperar per a la societat a les víctimes i els victimaris. (Mate, 2009)

Garantir els drets de les víctimes de les violacions dels drets humans és un mitjà per a construir la pau i consolidar la democràcia en una societat que ha viscut una experiència traumàtica com una guerra o una dictadura. Segons el dret internacional dels drets humans solament si es garanteixen aquests drets de les víctimes la pau serà real i justa. La justícia transicional és la sèrie de processos i mecanismes associats (judicials i extrajudicials) amb els intents d’una societat per resoldre problemes d’un passat d’abusos a gran escala a fi que els responsables rendisquen comptes, que se servisca a la justícia i s’aconseguisca la reconciliació. (Chinchón, 2010). És un concepte associat a processos de canvi polític que segueixen a situacions de conflicte armat o règims autoritaris que transiten cap a la pau o la democràcia. En aquestes situacions la justícia transicional cerca processos de reconciliació justs i duradors perquè la construcció de la democràcia o la reconstrucció d’una comunitat després d’un conflicte armat o d’una situació de violació dels drets humans ha de solucionar el conflicte subjacent per a evitar que torne a produir-se en el futur. La reconciliació és un procés mitjançant el qual una societat evoluciona d’un passat dividit a un futur compartit; no pot ser una alternativa a la veritat i la justícia, ni una excusa per a la impunitat, per a l’oblit o per a un simple perdó, aquest és un acte privat entre l’agressor i la víctima, i no pot haver-hi perdons col·lectius sense tenir en compte a les víctimes.[2]L’Estat no és qui per a subrogar-se la facultat de perdonar i les amnisties no poden ser “perdons” sinó suspensions de determinades conseqüències legals del delicte.

La justícia transicional té com a objectiu la lluita contra la impunitat, i promocionar l’obligació dels Estats de protegir a les víctimes de violacions dels drets humans preservant que disposen dels mecanismes necessaris per a garantir el dret a un recurs efectiu davant l’administració de justícia, l’Estat té el deure de respectar i fer respectar els Drets Humans segons el Dret Internacional, adoptant les mesures oportunes i eficaces per a lluitar contra la impunitat, doncs aquesta comporta la violació del dret a la veritat, a la justícia i a la reparació.

2.2.1 El dret a la veritat. Els arxius de la repressió

El dret a la veritat es configura com un dret individual però també com un dret de cada poble a conèixer la veritat sobre el seu passat. En conseqüència, els Estats tenen l’obligació de preservar arxius i proves que salven de l’oblit la memòria col·lectiva. El reconeixement d’aquest dret té també com a objectiu evitar que sorgisquen tesis revisionistes i negacionistes, assegurar el dret de les víctimes i de les seues famílies a conèixer les circumstàncies en què es van cometre les violacions de drets humans de què van ser objecte i, així mateix, l’obligació de l’Estat de fer efectiu aquest dret amb processos no judicials que complementen la funció del poder judicial, com per exemple amb l’establiment de comissions de la veritat.

La veritat reconeguda socialment deriva en un reconeixement de les víctimes quan la societat en el seu conjunt dóna la seua validesa a aquesta veritat, amb una declaració oficial o judicial, o una disculpa publica per exemple.[3]El dret a la veritat comporta un deure de memòria per part de l’Estat; (Gómez Isa, 2006) està  reconegut pel Tribunal Europeu de Drets Humans i la Cort Interamericana de Drets Humans i suposa la verificació dels fets, la seua revelació pública, la disculpa, el reconeixement i la celebració d’homenatges i commemoracions, la decisió judicial del restabliment de la dignitat i reputació de les víctimes.

En el dret a la veritat és important la preservació dels arxius, doncs són testimonis de les violacions dels Drets Humans.[4]Aquest dret a saber de les víctimes inclou l’accés a dades sensibles blindades fins ara per polítiques de la desmemòria i que es realitze la depuració de dades falses i discriminatoris. L’aparició de pressions, coaccions i amenaces per a inhibir les recerques juntament amb l’absència de depuracions es tradueix en la impossibilitat d’exercir aquest dret a saber.

Les víctimes tenen dret a conèixer la veritat, que es faça justícia i que es reparen els danys causats. El dret a la veritat està directament relacionat amb l’anàlisi i la recerca històrica, recolzant el paper dels historiadors i convertint-se en elements essencials en un procés de justícia transaccional i de reconciliació, mitjançant una veritat reconeguda oficial i públicament. Aquest coneixement de la veritat històrica – relacionat amb el deure a la memòria per part de l’Estat, i la seua concepció com a patrimoni d’un poble- és un pas previ del dret a la reparació i la justícia. L’anomenada, per alguns autors com Josefina Cuesta, cultura del record, s’estén a diversos àmbits d’acció com el de la recerca científica de la veritat que ha d’impulsar els coneixements històrics i possibilitar els altres àmbits: el de l’expressió mitjançant l’estètica del passat del que s’ha perdut, i sobretot, el que tracta de les víctimes i els botxins des d’una perspectiva jurídica i biogràfica. (Cuesta, 1998) Els historiadors han d’estudiar els documents per a conèixer i relatar els fets sobre els quals, es podran articular polítiques de memòria que contemplen l’acció de la justícia i la reparació a les víctimes. És necessari que tots els arxius documentals estiguen preservats i que al mateix temps es facilite la consulta, d’aquesta manera s’afavoreixen els treballs de recerca, tal com ho destaquen diferents resolucions d’organismes internacionals.[5]

Els processos judicials no són l’únic mecanisme per a garantir el dret a la veritat per part dels estats. Entre les diferents modalitats alienes als procediments judicials, trobem procediments administratius i civils, les recerques d’entitats de Drets Humans, els projectes històrics, i els limitats a la recerca i documentació dels fets com les comissions de la veritat.

Les comissions de la veritat són organismes oficials que investiguen la violació dels drets humans en un període històric concret, són temporals, no són judicials, intenten esclarir els fets creant un registre històric dels abusos comesos –és l’anomenada justícia històrica-, els informes elaborats per aquestes comissions de la veritat ajuden a esclarir la veracitat dels fets, promouen la responsabilitat dels autors de violacions de drets humans, són una plataforma pública perquè les víctimes puguen sentir-se reparades, protagonitzen el debat públic tan necessari sobre el passat recent, complementen l’acció de la justícia i recomanen reparacions per a les víctimes alhora que reformes institucionals i legals necessàries;[6]produeixen a més un efecte dissuasori dels fets i permeten a les societats extraure lliçons vàlides per a la construcció del futur sent un referent històric per  la memòria col·lectiva en la qual insereix el sofriment i la reparació de les víctimes; (Schabas, 2006) i poden donar lloc a un càstig social que és eficient i més efectiu, sobretot una eina eficaç quan l’aplicació de la justícia és difícil perquè ha passat molt temps, els assassins ja no viuen o s’han aplicat lleis d’amnistia. (Armengou, 2004) Una comissió de la veritat necessita voluntat política i consens social i polític per a dur-se a terme.[7](Pérez González, 2013) Els països sotmesos a dictadures que no recuperen la seua memòria històrica amb comissions de la veritat com Espanya i Alemanya, traslladen el problema a les generacions següents, el poder que mantenen els repressors durant les transicions marca la capacitat de les democràcies per afrontar el passat.[8]

Els estats han de crear un entramat judicial per la denúncia, recerca i enjudiciament de casos de violacions dels drets humans; solament per estat de necessitat, de supervivència de la nació o d’amenaça seriosa de colp d’estat es podria entendre el no compliment de la seua obligació general de castigar i processar els culpables. El dret a la justícia implica importants obligacions de l’Estat en matèria d’administració de justícia per a evitar abusos o irregularitats en l’aplicació dels mecanismes judicials encomanats a l’enjudiciament de violacions de drets humans i de crims internacionals, com per exemple la declaració de prescripció i l’adopció d’amnisties[9]per a aquest tipus de crims o la concessió d’asil, la invocació de l’obediència deguda, l’actuació com a càrrec oficial o la competència de tribunals militars per al coneixement de violacions de drets o crims internacionals.

El dret i la jurisprudència referits als drets humans reconeixen a les víctimes de violacions d’aquests drets,[10]el dret a la reparació, en el marc del com es contemplen el desenvolupament de polítiques de memòria, sent el record i la memòria essencials en la reparació que es deu a les víctimes. (Gómez Isa, 2006:23-24) És una de les bases, després de llargs i sagnants conflictes armats, per a assentar fermament un procés de reconciliació i, en última instància, garantir el dret a la pau. Sense reparació per les violacions dels drets humans i sense tenir en compte la memòria de les víctimes, els intents de preservar la pau es poden enfrontar a obstacles insalvables. (Gómez Isa, 2007)

El dret a la reparació comporta obligacions per a l’Estat en benefici de les víctimes de violacions de drets humans que persegueixen garantir l’exercici mateix del dret a la reparació i també la no repetició de violacions de drets humans. Hi ha nombroses mesures extretes de la pràctica internacional: reformes institucionals, mesures de justícia transicional de caràcter administratiu com la separació de funcionaris i agents implicats en les violacions dels drets humans, el desmantellament de les forces armades paramilitars, o reformes legislatives per a eliminar lleis o mecanismes que contribuïsquen a la impunitat,[11]mesures de reparació econòmica o relatives a l’eliminació de la simbologia que exalte a repressors i culpables de les violacions dels drets humans.

Actualment en la pràctica internacional s’entén la reparació en un sentit ampli “Reparatory Justice” centrada en els drets de les víctimes. S’han adoptat diferents mesures de reparació segons països: en forma d’indemnitzacions com a Alemanya, amb la restitució de propietats confiscades, la creació de plans de pensions per a les víctimes de les violacions de drets humans durant una dictadura entre altres mesures d’índole econòmica a Xile, satisfaccions públiques i morals (condemna dels abusos de drets humans, garanties de no repetició, homenatges, reparacions no materials en matèria d’educació, habitatge o salut), i, així mateix, amb l’impuls i la posada en pràctica de reformes legislatives en matèria de drets humans, com per exemple la tipificació de la “desaparició forçada” a Argentina

Les reparacions són un procés i no un moment concret en el qual es duen a terme determinats actes simbòlics i es lliuren a les víctimes alguns beneficis econòmics i un altre tipus d’ajudes. L’important no són els objectes que pretenen la reparació de les víctimes sinó “els processos que tenen lloc al voltant d’aqueixos objectes”. Aquestes mesures simbòliques de reparació són tant importants per a les víctimes individuals com per al conjunt de la societat, significant tot un conjunt de mesures que tendeixen a modificar l’imaginari polític i social en el qual s’han d’inserir les víctimes. En el fons, ens trobem davant un procés polític que cerca la reconstitució de la comunitat política, un nou equilibri en la societat en el qual les víctimes siguen reconegudes en la seua condició de víctimes i passen a ocupar un nou paper en l’espai polític i social. (Gómez Isa, 2007) Les commemoracions ajuden a rememorar esdeveniments col·lectius: revesteixen de dignitat, mitjançant rituals, els sentiments dels supervivents. En situacions de violència organitzada les víctimes i familiars no han pogut pronunciar en públic els seus noms, parlar de les circumstàncies de la mort o desaparició i assenyalar als culpables.

L’aspecte més important a l’hora d’identificar a les víctimes és que aquesta identificació es duga a terme sense cap tipus de discriminació, atenent fonamentalment al sofriment de les persones i no al seu color polític, el seu credo religiós, la seua pertinença ètnica o el seu gènere. Les víctimes han d’estar presents en tot procés de reparacions, són els qui han experimentat el sofriment i els qui millor coneixen les seues necessitats i prioritats en matèria de reparació, aqueix sentiment de participació i de reconeixement públic és essencial i influeix positivament en la seua autoestima. En els últims anys les víctimes i les seues associacions han guanyat terreny en l’àmbit polític i social i l’exercici de la seua pressió i demandes ha sigut clau per l’aprovació d’adequats programes de reparació, però hi ha factors que limiten la seua capacitat d’influir en processos de reparacions, la seua competència i la seua politització.

Un procés de reparacions ha de ser integral i no es pot concebre sense, al mateix temps, avançar en l’exercici del dret a la veritat i del dret a la justícia. La reparació no pot convertir-se en un mer substitut de la veritat i la justícia, com en ocasions es pretén, ja que açò equivaldria a voler comprar el silenci i la injustícia. La reparació no té una dimensió merament econòmica, sinó que s’ha d’abordar com un intent de reparar el dany causat a les víctimes i de cercar un nou equilibri polític i social.

3. POLÍTIQUES DE MEMÒRIA A ESPANYA

El reconeixement i la recuperació de la memòria de les víctimes de la repressió a Espanya és una assignatura pendent del sistema democràtic actual. A l’espai públic, la memòria democràtica antifeixista i antifranquista, com a portadora de valors ètics i com a motor dels canvis del segle XX, no ha tingut reconeixement com a patrimoni comú; bé al contrari, ha obert conflictes en la nostra historiografia, en la política i la societat.

Aquesta presa de consciència de la recuperació de la memòria històrica, de reconstrucció d’un passat dins d’un marc de referència col·lectiu i des del present, apareix a la fi del segle passat per la necessitat de trencar el silenci i l’oblit en què es troben immerses les víctimes del franquisme. Col·lectius i grups de recerca històrica actuen com a interlocutors de persones que han sentit la necessitat de relatar la seua experiència, la seua memòria amagada, per a sentir-se alleugerits d’un pes que volien referir abans de morir.

3.1 El cas espanyol. La transició

El final del franquisme va intentar transmetre que el desenvolupament econòmic va oferir anys de pau i estabilitat enfront del desordre i caos que suposava la República. En la transició temes com el terrorisme, les tensions socials, la por a una possible intervenció de l’exèrcit va provocar que gran part de la societat valorara més la pau que altres metes com la democràcia, la llibertat i la justícia; predominant una desconfiança davant el desordre i la por a la guerra que va donar lloc a la naturalesa pactada de la transició espanyola. Josefina Cuesta  rebutja la idea d’una transició amnèsica i es decanta per la d’una transició memoriosa, silenciosa en alguns camps, com el polític o el de la justícia -amnistia no és amnèsia-, però alimentada pel record col·lectiu -social i polític- dels traumes passats, i pels records personals d’un passat reprimit, exclòs i pel de víctimes desaparegudes. Flors en les cunetes de carreteres o de camins, o la pròpia literatura i la filmografia constituïen un crit permanent d’aquesta memòria. Cuesta, 2007)[12]

Alguns autors afirmen que en la Transició va semblar produir-se un pacte de silenci, en relació amb els temes de la Guerra Civil i la Dictadura, ha sigut per açò una transició travessada per l’amnèsia social. L’oblit voluntari del passat va constituir part substancial del pacte per a assegurar el futur, van desaparèixer de la política les referències al franquisme, i els polítics van passar a proclamar les virtuts de la democràcia, no es van demanar responsabilitats per a les velles, sí, però llargues injustícies. Més encara, es construeix una nova interpretació de la guerra civil, considerant-la un xoc inevitable, dins del context internacional, del conflicte global entre feixisme, comunisme i capitalisme i se substitueix la simbologia franquista -banderes, himnes, emblemes i fotografies- per la nova escenografia democràtica. En aquest pacte de silenci, les elits polítiques haurien consensuat suposadament, en els acords polítics, deixar de fer esment al passat per a així evitar que es repetira. Paloma Aguilar ho concep com a “acord tàcit”, segellat durant la transició per a oblidar els crims de la Guerra Civil i la repressió franquista, consegüent a la victòria del 39. Tenia com a objectiu evitar el risc desestabilitzador que, per al nou règim democràtic, haguera suposat tot el que poguera encoratjar la petició de responsabilitats i l’ajust de comptes per conductes passades. Però el reconeixement d’aquest acord tàcit, entre els polítics, de no utilitzar els records com a arma llancívola no vol dir ni amnèsia, ni oblit, ja que en les transicions pactades solen evitar-se les polítiques retrospectives per a no pertorbar les negociacions.

En els anys vuitanta els historiadors van començar a investigar sistemàticament sobre la repressió franquista, i en la segona meitat dels noranta van eixir a la llum fets i dades noves i contundents sobre les víctimes de la Guerra Civil i de la violència franquista. La recerca històrica mostrava la magnitud de la repressió i part d’aqueix coneixement historiogràfic ha dotat de base empírica als moviments que durant anys han reivindicat el reconeixement de les institucions democràtiques a les víctimes del franquisme. Els investigadors i historiadors han aportat un compromís actiu amb els seus estudis sobre la guerra i la repressió perquè ja durant la transició no s’establira el franquisme historiogràfic en la democràcia. Van aparèixer, com a conseqüència del descobriment d’aquest passat ocult, dos nous fenòmens: d’una banda, una desconeguda dimensió social del record, mal anomenada quasi sempre memòria històrica, descendents d’aquestes desenes de milers d’assassinats, els seus néts més que els seus fills, es van preguntar què havia passat, per què aquesta història de mort i humiliació s’havia ocultat, qui havien sigut els botxins i, en aquells casos on les víctimes no havien sigut identificades o s’havien donat per desaparegudes, volien a més saber on estaven enterrades. Alhora, la generació dels fills, superat el mur de silenci protector de l’etapa franquista, majoritàriament sentien aquest coneixement com a reconeixement, com un bàlsam reparador del trauma familiar. Les associacions de memòria històrica nascudes a la fi del segle passat i primers anys de l’actual es configuraran en un moviment social al marge dels partits polítics amb una doble dimensió de reivindicació: les reparacions degudes a les víctimes mitjançant un programa d’aplicació d’una justícia transicional i l’adopció de polítiques públiques de memòria per a conformar un relat públic basat en valors democràtics i de drets humans.

Malgrat tots aquests esdeveniments hi ha encara tot un fals consens polític sobre la veritat dels fets, la seua valoració, la suposada necessitat d’oblidar i tancar suposades ferides; sembla que no siga convenient reivindicar el dret a la veritat, al coneixement i a l’anàlisi històrica honesta, ni la construcció d’una memòria democràtica i antifeixista que s’ha establit per consens en les democràcies europees després de la Segona Guerra Mundial.[13]

3.2 Polítiques de memòria i justícia transicional a Espanya

3.2.1 Polítiques de memòria. Reivindicació social de la memòria històrica

El recentment iniciat segle XXI sembla haver-se inaugurat sota un doble signe: l’oblit oficial, commemoratiu i memorialístic de la Segona República i la seua emergència popular per les escletxes de les manifestacions populars anti-govern conservador i en els moviments de protesta i descontent davant els diferents aspectes de la política espanyola.

L’escassetat de polítiques de la memòria és clau per a entendre que avui hi haja una demanda generalitzada de record col·lectiu, de rememoració del passat i de commemoració de tot allò que es va fer i que ha quedat ocult. A Espanya hi ha un consens relatiu ampli sobre la necessitat de polítiques de reparació, que plasmen el reconeixement de les institucions democràtiques cap a els qui van lluitar contra la dictadura; aquestes polítiques vénen a reflectir els imperatius ètics de les societats lliures. No hi ha, no obstant això, tant consens sobre la conveniència que els governs desenvolupen polítiques públiques de la memòria més àmplies, les quals són una necessitat per a les societats democràtiques. A Espanya persisteix l’absència de polítiques públiques de la memòria reparadores pel que fa als vençuts de la Guerra Civil i als lluitadors antifeixistes enfront de les demandes d’una societat civil agrupada en més de dos centenars d’associacions. Com hem comentat anteriorment per a alguns autors el record del passat, l’amargor i el trauma associats al que havia significat la guerra semblaven aconsellar deixar de costat la memòria per a concentrar-se en un futur de convivència pacífica; no es tracta doncs d’oblit, es va afrontar el passat i es va deixar deliberadament de costat, era una forma de temor que condicionava actuar amb prudència i responsabilitat. La transició i la seua ombra del record de la Guerra Civil mitjançant unes regles mordassa deixa aparcats temes o qüestions divisoris o polèmics, presidint importants decisions polítiques com l’absència de mesures de justícia política i de debat sobre elles, pel desig obsessiu d’evitar la repetició de l’enfrontament fratricida.

En l’actualitat la reivindicació social entorn de la necessitat de polítiques de memòria democràtica continua sent igualment necessària doncs sectors significatius de la societat espanyola continuen manifestant actituds de rebuig cap a l’assumpció per part de les institucions democràtiques de la significació del franquisme i les seues pràctiques repressives sobre una part molt àmplia d’aquesta mateixa societat. També per açò mateix els coneixements generats per la historiografia tenen una funció social fonamental en aquest cas.

Alguns sectors oposats a l’existència de polítiques públiques de memòria argumenten que del passat només s’han d’ocupar els historiadors -de la investigació sí perquè la història ha de tenir com a objectiu analitzar una realitat donada per a descobrir els nexes significatius i proposar interpretacions-, però aquest coneixement ha de ser socialitzat. La producció historiogràfica és ingent; no obstant això, tots sabem que la majoria no coneix les seues conclusions, a voltes ni fins i tot la seua existència; en la fragmentació del món actual, encara que les recerques es publiquen i per tant teòricament són accessibles a tothom, en realitat la socialització del coneixement històric es realitza en bona mesura a través de la memòria pública -l’estesa pels canals públics i privats-; és per açò que són imprescindibles polítiques públiques de la memòria que, fonamentades en el coneixement històric, contribuïsquen a enfortir els valors democràtics. La lluita per desenterrar aquest passat, el coneixement de la veritat i el reconeixement jurídic i polític d’aquestes víctimes mai van ser senyals d’identitat de la nostra transició a la democràcia, i un sector important de la societat mostra encara una notable indiferència cap a la causa dels qui van patir tanta persecució. Els mites i ressons de la propaganda franquista s’imposen a la informació veraç perquè centenars de milers de persones poc o gens van aprendre en les aules sobre aquesta història i perquè alguns mitjans de comunicació ovacionen i aplaudeixen als seudohistoriadors. (Casanova, 2010)

Amb l’expressió «memòria dels vençuts» determinats sectors reivindiquen un relat del passat que ho expliqui a la llum dels valors democràtics i de reivindicació d’aquells que es van oposar a la dictadura. La dictadura va deixar una pesada herència en l’imaginari col·lectiu i ara és deure de les institucions democràtiques impulsar polítiques actives que faciliten la incorporació del coneixement rigorós del passat a la memòria pública, que la història informe la memòria. (Molinero, 2007) No és per tant d’estranyar que enfront de la política “oficial” de commemoració selectiva i parcial, plantejar la necessitat d’elaborar polítiques públiques de memòria puga resultar una novetat. Enfront de la «impunitat equitativa» a la qual va fer referència Ricard Vinyes per a descriure les polítiques de memòria oficial no institucionalitzades, però promocionades pels Governs de la democràcia, amb l’objecte de construir un marc referencial històric amb el qual explicar el passat més proper, en l’actualitat les primeres iniciatives institucionals, en aquest sentit, amb totes les seues insuficiències, estan obrint un nou període.

Una derrota històrica com va ser la de la Guerra Civil és una derrota les conseqüències de la qual es perllonguen per generacions, al llarg del temps, fins al present. La recuperació de la memòria històrica és el primer pas per a recuperar el nostre futur com un poble lliure i amo de les seues destinacions. (García Bilbao, 2002). La memòria històrica de la Guerra Civil i el Franquisme és un exemple de memòria traumàtica, de percepció de derrota col·lectiva que no ha sigut assumida en la societat espanyola com un valor moral en el present, com una via d’aprenentatge polític, ideològic i cultural, d’aquesta manera els usos públics de la història i les polítiques de memòria no han satisfet les demandes dels vençuts en la Guerra Civil. Les víctimes han patit una doble ofensa, l’agressió física dels seus botxins i la tortura psicològica de ser portats en la seua memòria. (Ruiz Vargas, 2004). Al contrari del que ha passat a Europa amb les seues guerres, a Espanya els valors dels perdedors de la guerra han sigut exclosos de  l’imaginari col·lectiu i de la representació social del passat. Com va dir Javier Rodrigo (2006):

«…la supervivència del règim de Franco a la derrota dels feixismes de la Segona Guerra Mundial, la seua pròpia evolució interna i, per què no dir-ho, les conseqüències de llarga durada de la seua política repressiva, van fer del franquisme un sistema perdurable. I en aqueix context, el record públic, la interpretació social del passat va caminar quasi exclusivament pels rígids rails de la propaganda oficial i la legitimació d’origen i d’ordre, enviant al limb la rememoració clandestina, generalment familiar, el record alternatiu, l’experiència col·lectiva enemiga de la qual va resultar victoriosa. Durant quaranta anys, oficialment només va haver morts d’un costat, només fosses comunes dels caiguts “por Dios y por España”, només violència revolucionària. I en funció a tot açò, es van establir les seues polítiques de la memòria.”

Un dels llegats de la dictadura franquista és la inexistència d’una memòria antifeixista institucionalitzada per a explicar el nostre passat comú, ens hem acostumat a conviure amb aquesta deficiència, és un dèficit democràtic conseqüència del pacte de silenci en honor de la reconciliació nacional, deixant sense veu o oblidats als testimoniatges de la lluita antifranquista i no tenint cap sensibilitat per la conservació dels llocs de memòria. (Gálvez Biescas, 2008).

La resolució d’aquest conflicte no tindrà més conseqüències polítiques que les de superar un dels «dèficit democràtics» de la nostra societat. Malgrat que aquest passat està encara molt present, escasses són les possibilitats reals que la Justícia poguera intervenir per a exigir responsabilitats als executors de la Dictadura. En aquest assumpte, i a diferència del succeït en països com Alemanya o recentment a Xile o Argentina, no ha sorgit, ni s’ha plantejat, l’exigència de responsabilitats als dirigents de la dictadura franquista excepte les iniciatives internacionals com la impulsada per la Justícia argentina. Ni molt menys ha aparegut un sentiment de culpabilitat, o millor dit de corresponsabilitat, per part de l’Exèrcit, l’Església Catòlica i tots aquells que van col·laborar activament amb la dictadura. En la societat espanyola actual s’evidencia l’existència d’una pluralitat de memòries “relegades” en el fil de la història, però amb elements compartits; la crítica creixent del discurs històric -o paradigma– dominant; i l’entrada en escena dels Drets Humans com a base jurídica i ètica per a la reconstrucció d’un passat sotmès a una intensa revisió. (Gálvez Biescas, 2008).

Mentre parlar del nostre passat recent i dels seus protagonistes marginats –les víctimes del franquisme– es trobe subjecte a interessos o lluites interpartidistes i mediàtiques, o a estrictes càlculs polítics, ni les víctimes del franquisme rebran el tracte que els és propi, ni els historiadors i científics socials podran actuar amb tota llibertat ni normalitat en el seu quefer. Encara que lentament es van superant les anomalies que han acompanyat a bona part de la historiografia contemporània espanyola. La pròpia inclusió de «crims contra la humanitat» per a referir-se als nostres episodis traumàtics ens parlen d’açò. L’entrada d’aquests preceptes està ajudant a resituar el debat científic, i a establir les bases definitives per a democratitzar el discurs històric. (Gálvez Biescas, 2008). L’altre gran pas en aquesta línia, i en el qual sens dubte la voluntat política i les actuacions per part de l’Administració de l’Estat –i també per part de les Comunitats Autònomes– tindran una notable influència, serà reconduir el debat sobre la Guerra Civil, i en concret de la repressió franquista, pels canals que li són propis.

En el debat actual sobre les polítiques públiques que es podrien aplicar per a la recuperació de la memòria històrica relacionada amb la Guerra Civil i la repressió franquista a Espanya, estranya l’absència quasi total de referències al Dret internacional contemporani i a la pràctica i als mecanismes internacionals i estatals aplicats en experiències semblants recents i no tan recents que permeten situar clarament aquest debat com una qüestió no solament històrica sinó de justícia i de drets humans.

En l’actualitat, des de la perspectiva d’una societat democràtica no s’entén una visió exclusivament històrica de la situació anòmala en què encara viuen a Espanya les víctimes i familiars de víctimes de crims de guerra, crims contra la humanitat i de violacions molt greus de drets humans perpetrades durant la guerra i la posterior repressió contra el bàndol “republicà”: ni en comparació de les víctimes del bàndol “nacional”, reconegudes i reparades ampliament pel règim franquista, ni tampoc en comparació de les víctimes dels crims nazis a Alemanya i als territoris ocupats per l’Eix, coetanis als crims comesos a Espanya però condemnats i perseguits de forma incontestada encara més de cinquanta anys després de la seua comissió. La manca d’una reparació efectiva a aquestes víctimes directes i la inexistència de mecanismes administratius i judicials a l’abast dels familiars que exigeixen conèixer la veritat del seu propi passat -per les dificultats d’accés als arxius i als registres civils o pel buit legal en matèria de localització i exhumació de fosses comunes, per exemple- s’han traduït en una sensació d’injustícia i de vulneració de drets fonamentals que, al nostre parer, ha sigut la llavor del moviment per a la recuperació de la memòria històrica a Espanya, format en gran part per néts de les víctimes de la repressió franquista, que reivindiquen justícia, entesa no com a venjança sinó com l’element necessari per a poder parlar de reconciliació i de pau després d’un període de transició que, al seu parèixer, encara no ha acabat.

3.2.2 Polítiques de memòria per a després d’una guerra. Franquisme i transició

L’única política de memòria realitzada a Espanya ha sigut la del franquisme amb la seua Causa General, que per via judicial  va exhumar i va dignificar a les seues víctimes província a província, poble a poble, i es va castigar als culpables, tot açò amb càrrec als pressupostos de l’Estat; els vencedors van ser amnistiats de tots els fets comesos durant la guerra, van gaudir d’homenatges, es van beneficiar de confiscacions i de l’accés a llocs del funcionariat entre altres prebendes. (Espinosa, 2013)

En els últims 30 anys, des del començament de la transició es van adoptar i van aprovar diverses mesures reparadores cap a les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme: la Llei d’Amnistia en 1977, normativa sobre pensions a militars republicans, amnistia a funcionaris de la Generalitat de Catalunya i de Justícia en 1978 i sobre pensions de vídues de guerra en 1979, sobre contribucions a la Seguretat Social per anys d’estada a la presó, sobre pensions a militars no professionals incorporats a partir de l’inici de la guerra en 1984, i sobre la rehabilitació de militars de la UMD en 1986. Eren una sèrie de mesures que pretenien equiparar en drets però no reconèixer la justícia de la causa dels vençuts. En 1988 s’aprova la Llei de Devolució del Patrimoni Sindical, en 1990 indemnitzacions per anys d’estada a la presó, en 1996 es dota de nacionalitat espanyola als membres de les Brigades Internacionals i en 1998 s’aprova la devolució del patrimoni perdut després de la guerra als partits polítics. A partir dels treballs de la Comissió Interministerial sobre les víctimes de la Guerra Civil i el Franquisme en 2004 s’adverteix un canvi en el llenguatge en parlar de reparació i dels vençuts, l’any 2005 s’aproven mesures relatives als xiquets de la guerra i subvencions a associacions de memòria històrica, en 2006 s’aprova la restitució de documents de la Generalitat de Catalunya dipositats en l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca i finalment en 2007 s’aprova la Llei de la Memòria.

Temes polèmics com l’existència de fosses comunes, la manca d’informació sobre els desapareguts, la negativa governamental i judicial a anul·lar sentències franquistes o l’existència encara de simbologia franquista revelen la necessitat d’afrontar una situació clarament anòmala en una societat democràtica i compromesa amb els drets humans, d’acord precisament amb una perspectiva de drets humans i amb polítiques públiques que incorporen l’experiència altres Estats i els principis internacionals aplicables al cas espanyol. Només així hi haurà pau i justícia i es podrà parlar de reconciliació.

La Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures en favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura[14]explica en la seua exposició de motius que l’esperit de la Transició dóna sentit al model constitucional de convivència més fecund que hàgim gaudit mai i enumera i descriu les diverses mesures i drets que s’han anat reconeixent, des de l’origen mateix de tot el període democràtic, en favor de les persones que, durant els decennis anteriors a la Constitució, van patir les conseqüències de la Guerra Civil i del règim dictatorial que la va succeir. No és tasca del legislador, diu la llei, implantar una determinada memòria col·lectiva, però sí és deure del legislador i funció de la llei, reparar a les víctimes, consagrar i protegir, amb el màxim vigor normatiu, el dret a la memòria personal i familiar com a expressió de plena ciutadania democràtica, fomentar els valors constitucionals i promoure el coneixement i la reflexió sobre el nostre passat.

És doncs una continuïtat en les mesures ja adoptades, reconeixent que queden peticions legítimes i justes que l’Estat no pot deixar d’atendre. La Llei assumeix aquesta declaració així com la condemna del franquisme continguda en l’Informe de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa signat a París el 17 de març de 2006 en el qual es van denunciar les greus violacions de Drets Humans comeses a Espanya entre els anys 1939 i 1975. Advoca per honrar i recuperar per sempre a tots els que directament van patir les injustícies i greuges produïts, per uns o altres motius polítics o ideològics o de creences religioses durant la guerra i el franquisme des de l’esperit de reconciliació i concòrdia, i de respecte al pluralisme i a la defensa pacífica de totes les idees, que va guiar la Transició i es van arreplegar en la Constitució de 1978. La llei senta les bases perquè els poders públics duguen a terme polítiques públiques dirigides al coneixement de la nostra història i al foment de la memòria democràtica circumscrivint la seua actuació com diu en el seu article 1 a el “foment dels valors i principis democràtics”.

La Llei 52/2007 de la Memòria Històrica proposa alguns elements de ruptura però no compleix amb la legalitat internacional ni facilita l’accés de les víctimes a la justícia, proclama la il·legitimitat i injustícia de les sentències judicials del franquisme però no la seua nul·litat, privatitza la cerca i localització de desapareguts delegant en entitats socials aquesta tasca tal com apareix als articles de l’11 al 14, d’aquesta manera està desatenent el dret internacional malgrat la ratificació per part de l’Estat espanyol durant aquell temps de la Convenció Internacional per la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçades de 27 d’octubre de 2008. (Sáez, 2013)

Amb l’arribada al poder del Partit Popular es paralitza pràcticament el desenvolupament de la llei i de normativa relacionada, suprimint-se l’Oficina de Víctimes i les subvencions per a actuacions relacionades amb la memòria històrica, quedant arreplegats alguns assumptes en la Divisió de Drets de Gràcia i altres Drets.[15]

3.3.4 Polítiques sobre el dret a la veritat. Arxius

La Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, reconeix en el seu article 35.h)el dret dels ciutadans a l’accés als registres i arxius de les Administracions Públiques en els termes previstos en la Constitució i en aquesta o altres lleis; i en l’article 37.g) remitent l’accésals fons documentals existents en els Arxius Històricsa la seua regulació específica. Aquesta regulació especifica es troba en la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Español, que estableix uns terminis per a la consulta dels documents que continguen dades d’índole personal -25 anys des de la defunció de la persona citada en el document, si la seua data és coneguda o, en un altre cas, 50 anys des de la data del document.[16]

La Comissió Interministerial per a l’estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme, va realitzar un informe sobre els arxius i va determinar que una societat democràtica i amb consciència de la seua identitat cultural té l’obligació de conservar aquests fons i organitzar-los de manera que resulten realment accessibles per als investigadors i per al conjunt dels possibles interessats. Per a determinar l’extensió dels fons documentals va elaborar un informe a partir del qüestionari elaborat per la Comissió, els diversos organismes van enviar una sèrie de dades que s’han incorporat al present informe, la conclusió més evident és que a Espanya es conserva una enorme quantitat de fons relacionats amb la Guerra Civil i el Franquisme -ni la contesa en si, ni la transició a la democràcia-, van produir una destrucció massiva de documentació.[17]En termes generals, aquests fons estan localitzats, però queda encara molt per fer en termes de catalogació i concentració, perquè es troben dispersos, malament catalogats i en general no digitalitzats; en conjunt, no pot dir-se que aquesta documentació estiga ben controlada, en molts casos els documents es troben sotmesos a precàries condicions de conservació. Però és difícil fer generalitzacions a partir de la recerca duta a terme, perquè l’indubtable és que es registra una gran varietat de situacions, en termes de conservació, identificació i control de la documentació, segons els arxius.

Les possibilitats reals d’una recerca depenen, moltes vegades, de factors com el desconeixement de l’existència dels fons, el seu embrionari estat de catalogació, l’absència de digitalització o, en ocasions, les peculiaritats dels organismes públics o entitats privades que els custodien. Els investigadors o persones interessades a consultar aquesta documentació es troben amb freqüents obstacles derivats de la seua catalogació, o bé del seu emmagatzematge i de l’escassetat de personal i a la manca d’unes normes d’accés homogènies. És necessari un pla general d’actuació sobre els fons relatius a la memòria de la Guerra Civil i del Franquisme i que s’inicien els treballs per una necessària llei d’Arxius i Documents. Espanya és l’únic país de la Unió Europea que manca d’una llei d’Arxius, un instrument fonamental per  un Estat democràtic perquè els arxius, com a dipositaris de la història col·lectiva, garanteixen la responsabilitat de les Administracions públiques i l’exercici dels drets ciutadans i l’harmonització dels diferents sistemes arxivístics espanyols des de la perspectiva de la cooperació, així com l’homogeneïtzació de les normes d’accés per part dels usuaris. No s’ha garantit encara el dret a la veritat.[18]

Una de les prioritats de la Llei de Memòria Històrica és la recopilació i difusió de la informació històrica i dels documents relatius a la Guerra Civil, a l’exili i a la dictadura, segons disposa en els seus articles 20 a 22. L’accés és lliure i gratuït en els arxius i Centres de Documentació adscrits al Ministeri d’Educació, Cultura i Esport[19]i en els arxius històrics provincials de titularitat estatal encara que transferits quant a gestió a les comunitats autònomes. En aquest context es crea el Centre Documental de la Memòria Històrica situat a Salamanca, el qual integra l’Arxiu General de la Guerra Civil i pretén integrar tots els documents referents a la Guerra Civil i la repressió política –amb la posterior incorporació d’altres importants fons com la Causa General, documentació del Tribunal de Comptes, i uns altres importants fons públics i privats alguns d’ells incorporats per adquisició –llibres, fotografia, cartells, correspondència.[20]Els fons documentals que es conserven en els arxius depenents del Ministeri de l’Interior –Arxiu General, arxius policials i penitenciaris- estan sent descrits des que en 2004 van començar els treballs de la Comissió Interministerial per a l’estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme, s’avança en la recuperació de documents i han establit normatives per a la sol·licitud de documentació i consulta. Els procediments sumaríssims -consells de guerra i altres- instruïts durant la Guerra Civil i la Dictadura es conserven principalment en els arxius judicials militars. Es tracta d’una documentació afectada per un elevat grau de dispersió, que es troba repartida en 21 arxius i instal·lacions disseminats per tot el territori nacional. El Ministeri de Defensa ha realitzat un esforç per a orientar a l’interessat en la localització dels procediments; així mateix, s’han engegat en els últims anys diverses iniciatives, algunes d’elles en marxa i que es pretenen potenciar a curt i mig termini, per a la catalogació informàtica i la digitalització dels fons judicials militars.[21]

Una sèrie de mesures posteriors treballen en la direcció de facilitar l’accés a arxius i fons documentals, i el dret a la veritat dels ciutadans com l’elaboració de bases de dades sobre víctimes del franquisme, de militars de l’Exèrcit de la República desapareguts o deportats a camps de concentració nazis, a partir de la documentació continguda en diferents arxius estatals; també s’ha publicat recent normativa que facilita a l’investigador l’accés a documentació judicial fins fa poc de difícil consulta com és el cas dels llibres de defunció dels Registres Civils.[22]

L’article 2 de la Llei de la Memòria Històrica fa una proclamació general del caràcter injust de totes les condemnes, sancions i expressions de violència personal produïdes, per motius inequívocament polítics o ideològics, durant la Guerra Civil, així com les que, per les mateixes raons, van tenir lloc en la Dictadura posterior. En l’article 3 es declara la il·legitimitat dels tribunals, jurats o òrgans de qualsevol naturalesa administrativa creats amb vulneració de les més elementals garanties del dret a un procés just, així com la il·legitimitat de les sancions i condemnes de caràcter personal imposades per motius polítics, ideològics o de creences religioses; una disposició derogatòria priva de vigència jurídica a aquelles normes dictades sota la Dictadura manifestament repressores i contràries als drets fonamentals.

L’Estat s’inhibeix en les tasques de cerca i localització de desapareguts, arreplegant-se diversos preceptes (arts. 11 a 14) que, atenent una molt legítima demanda de no pocs ciutadans, que ignoren el parador dels seus familiars, alguns encara en fosses comunes, preveuen mesures i instruments perquè les Administracions públiques faciliten, als interessats que ho sol·liciten, les tasques de localització, i, si escau, identificació dels desapareguts. La Llei de la Memòria estableix una mera col·laboració de l’Administració General de l’Estat elaborant plans de treball i establint subvencions per a sufragar despeses derivades de les activitats contemplades; elaborant un protocol d’actuació científica i multidisciplinària que assegure la col·laboració institucional i una adequada intervenció en les exhumacions i promovent convenis de col·laboració per a subvencionar a les entitats socials que participen en els treballs. Les Administracions públiques elaboraran i posaran a la disposició de tots els interessats, dins del seu respectiu àmbit territorial, mapes en els quals consten els terrenys en què es localitzen les restes de les persones desaparegudes, confeccionant-se un mapa integrat de fosses que comprenga tot el territori espanyol.[23]

A Espanya l’Estat no ha creat un entramat judicial per a la denúncia, la recerca i l’enjudiciament de casos de violacions de drets en relació a la Guerra Civil i el Franquisme; al contrari la Llei d’Amnistia de 1977 com totes les lleis d’aquest tipus són contràries al dret internacional per ser violacions del dret a la justícia internacionalment reconegut. No s’ha fet justícia doncs no s’ha investigat de manera imparcial ni s’han perseguit cap dels crims comesos per un dels contendents en la Guerra Civil; ni hi ha hagut cap iniciativa tendent a crear un Pla de Drets Humans que examine detalladament les violacions d’aquests de les víctimes i familiars, l’únic intent hagut en aquest sentit, l’acte del jutge Baltasar Garzón de l’Audiència Nacional d’octubre de 2008[24]declarant-se competent per a investigar les denúncies presentades per les Associacions de la Memòria Històrica sobre els crims i desaparicions del franquisme i ordenant que s’inicien les exhumacions dels cadàvers de 19 fosses comunes, que posteriorment es va inhibir a favor de 62 jutjats territorials perquè continuarà la investigació,[25]i va acabar amb la denúncia per prevaricació contra el jutge, el seu processament i la declaració d’incompetència per part del Tribunal Suprem per a investigar aquestes causes. Actualment solament la via internacional és la que roman oberta per a reclamar responsabilitats i investigar els crims del franquisme com ho demostren les iniciatives dutes a terme per la justícia Argentina o les diferents recomanacions realitzades per organismes depenents de l’ONU.

L’article 4 de la Llei de Memòria Històrica reconeix el dret a la reparació moral i al reconeixement personal als qui durant la Guerra Civil i la dictadura franquista van perdre la vida o la seua llibertat, van patir internament en camps de concentració o treballs forçats, van ser obligats a un irreversible exili, van patir persecucions, condemnes, sancions o qualssevol altres formes de violència personal per raons polítiques, ideològiques o de creença religiosa, sense suposar el reconeixement de responsabilitat patrimonial de l’Estat ni de qualsevol Administració Pública. Mitjançant la Declaració de reparació i reconeixement personal lliurada pel Ministeri de Justícia, la democràcia espanyola honra als ciutadans que van patir la injustícia i els greuges de la Guerra Civil i la Dictadura.[26]Estan inclosos els perseguits per pertinença o col·laboració amb partits polítics, sindicats, organitzacions religioses o militars, així com conductes vinculades amb opcions culturals, lingüístiques o d’orientació sexual. Abans s’han esmentat algunes lleis i disposicions sobre reparació econòmica i pensions a persones amb motiu de la Guerra Civil i el Franquisme, també a sindicats i partits polítics; inicialment aquestes pensions i indemnitzacions solament s’atorgaven després de la guerra a víctimes i familiars del bàndol dictador pràcticament fins a la mort del dictador.

La Llei de Memòria Històrica també inclou la millora de les indemnitzacions econòmiques i de les pensions a les víctimes de la Guerra Civil i el Franquisme.[27]Fins a 2007 existien diverses compensacions que, després de l’entrada en vigor de la norma, s’han ampliat a familiars de morts en la Guerra Civil, així com els morts per les seues actuacions o opinions polítiques i sindicals, entre uns altres. També tenen dret a rebre una indemnització aquells que van patir presó com a conseqüència dels supòsits contemplats en la Llei d’Amnistia durant més de tres anys i que en 1990 tingueren 60 anys, i el cònjuge  de qui, havent patit privació de llibertat per supòsits previstos en la Llei d’Amnistia, va ser condemnat a pena de mort efectivament executada. Una altra novetat de la Llei és la indemnització als familiars dels morts entre l’1 de gener 1968 i el 31 de desembre de 1977 en “defensa i reivindicació de les llibertats i drets democràtics”.[28]D’altra banda, ja abans de l’aprovació de la Llei, es van instituir també ajudes als coneguts com a “Xiquets de la Guerra”, espanyols menors d’edat que van ser desplaçats a altres països, especialment a Rússia, com a conseqüència de la Guerra Civil. En l’article 6 trobem l’actualització i millora de pensions d’orfandat. I en els articles 5 a 9 s’estableix el reconeixement de diverses millores en relació a indemnitzacions per temps d’estada a la presó i estipula les condicions de tributació d’aquestes indemnitzacions en l’IRPF, es preveu el dret a una indemnització en favor de totes aquelles persones que van perdre la vida en defensa de la democràcia i de les llibertats entre l’1 de gener de 1968 i el 6 d’octubre de 1977, de la democràcia que avui tots gaudim, i que no havien rebut fins ara la compensació deguda (art. 10).

Com a mesura reparatòria de reconeixement personal la Llei de la Memòria reconeix als voluntaris integrants de les Brigades internacionals, als quals se’ls permetrà accedir a la nacionalitat espanyola sense necessitat que renuncien a la qual ostenten fins a aquest moment (art. 18);[29]i, també, a les associacions ciutadanes que s’hagen significat en la defensa de la dignitat de les víctimes de la violència política al fet que es refereix aquesta Llei (art. 19).

No s’ha realitzat cap depuració del funcionariat, ni s’ha il·legalitzat al partit que fins als últims dies de la dictadura franquista va participar activament en la repressió política.

Les polítiques de reparació en relació a la posada en valor dels llocs de memòria en moltes ocasions ha sigut impulsada per organitzacions i associacions, per diferents administracions locals i autonòmiques, però s’emmalalteix d’una política de memòria decidida per part de l’Administració de l’Estat en aquest sentit. La memòria necessita expressar-se per uns suports externs com els testimoniatges orals, el patrimoni, creant així recordatoris informatius com els llocs de memòria després de tants anys d’oblidar els fets i destruir patrimoni, els llocs d’història de la repressió han de convertir-se en llocs de memòria.[30]

Les mesures i polítiques respecte a la retirada de simbologia franquista també són considerades una important política activa reparatòria cap a les víctimes. La Llei de la Memòria Històrica estableix en els seus articles 15 i 16 actuacions sobre aquest tema sobre la retirada dels símbols i monuments commemoratius de la Guerra Civil o de la Dictadura, sustentades en el principi d’evitar tota exaltació de la revolta militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura,[31]entre aquestes mesures podrà incloure’s la retirada de subvencions o ajudes públiques si es produeix el seu incompliment; també estableix la funció solament per a culte del Valle dels Caiguts sense poder fer-se actes polítics.[32]Però també s’estableix que aquestes mesures no seran aplicable quan els esments siguen d’estricte record privat, sense exaltació dels enfrontats, o quan concórreguen raons artístiques, arquitectòniques o artístic-religioses protegides per la llei.

3.4 Experiències internacionals sobre polítiques de memòria

Les polítiques de memòria i de justícia transicional desenvolupades a Espanya poden comparar-se amb les d’altres països que han viscut dictadures que han suposat etapes traumàtiques quant a violacions de drets humans. Podem advertir com a Xile i Argentina en ser més recent l’experiència traumàtica de la repressió, la societat mai va deixar de mobilitzar-se contra la impunitat. Les característiques de la repressió en aquests dos països del con sud varien en relació al cas espanyol, a Xile i Argentina la repressió va ser fonamentalment clandestina, sense judicis mentre que a Espanya es van produir milers de processos judicials sumaríssims.

Les amnisties són mesures a les quals es recorre en els estats que viuen transicions cercant l’estabilitat i la viabilitat del nou règim democràtic. A Argentina es va poder aconseguir el processament de les cúpules militars a la fi de 1983 després de derogar-se la llei de pacificació nacional impulsada pels militars a l’abril de 1983, els aldarulls militars van provocar la llei de punt final i d’obediència deguda de 1986 i 1987, i el govern de Carlos Menem va decretar indults en 1989 i 1990; els casos d’apropiació de menors i desaparició d’embarassades no es van veure afectats per les lleis aprovades i la justícia va seguir el seu curs; en 1996 i 2000 es van celebrar judicis de la veritat i es va establir una comissió de la veritat per a rescabalar a les víctimes i conèixer la veritat de l’ocorregut. En 2001 la Justícia argentina decreta la inconstitucionalitat de les lleis de punt final i obediència deguda i es reobrin els megajudicis a militars implicats en la repressió anul·lant-se els indults del govern de Menem.

A Xile la llei d’amnistia aprovada en 1978 pels militars no ha sigut derogada però la detenció de Pinochet i el reconeixement per la justícia d’alguns delictes com a imprescriptibles fan que alguns jutges òbriguen processos contra els repressors, investigant els jutges els casos abans d’aplicar la llei mentre que a Espanya s’arxiven sense realitzar recerca. A Xile la Justícia va decidir que el Dret Internacional tenia preeminència sobre llei d’amnistia. L’Estat hauria de posar els seus grans recursos materials i humans al servei de la investigació i açò a Espanya no s’ha fet. Seria de gran utilitat la creació a Espanya de Comissions de la Veritat per a fer accessible la informació en un curt període de temps, que els historiadors elaboren un relat coherent i fidedigne del que va passar, tenen utilitat simbòlica i moral doncs donen veu a les víctimes, es publiciten a gran escala els episodis de violacions de drets humans, documenta la forma d’operar de les dictadures i estan dotades de prestigi i credibilitat pels membres que les conformen.

Argentina i Xile van posar en funcionament comissions de la veritat, informes públics, un mecanisme que no s’ha impulsat a Espanya on ara comencen a prendre força les iniciatives de les associacions memorialistes sobre recerca i localització de les víctimes. La Comissió Constitucional a Espanya reconeix a les víctimes de la guerra i el franquisme però l’Estat no els demana perdó com es fa a Xile i Argentina, llocs on organismes de l’Estat s’encarreguen de localitzar i investigar les fosses i les exhumacions judicial i científicament, mentre que a Espanya la localització de fosses i desapareguts s’ha deixat en mans d’associacions de memòria mitjançant subvencions.

Les mesures de reparació han arribat molt més lluny en aquests dos països llatinoamericans, amb profusió de llocs de memòria, museus de víctimes, cementeris, antics centres de detenció i repressió reconvertits en espais de memòria; a Xile experiències com el Dia Nacional del Desaparegut i els murs de la memòria; per contra a Espanya no hi ha cap monument nacional que recorde a les víctimes del franquisme ni les recorda cap data commemorativa, però si que perviu el Valle de los Caídos amb tota la seua simbologia, una simbologia que encara que s’avança en la seua retirada encara perviu en alguns espais públics i esglésies de pobles i ciutats. En relació a les reparacions materials, es van redactar quatre textos sobre aquest tema a Argentina. A Xile va entrar en vigor un salari mensual per a les famílies dels desapareguts amb avantatges socials i es van aprovar ajudes econòmiques per a facilitar la tornada dels exiliats; a Espanya no s’ha dut a terme la devolució del patrimoni confiscat després de la guerra als particulars, la qual cosa sí s’ha fet via judicial a Argentina.

3.5 Polítiques de memòria en les comunitats autònomes

Algunes comunitats autònomes han desenvolupat durant els últims anys polítiques més o menys actives relacionades amb la memòria històrica, fins i tot creant organismes o departaments a aquest efecte; generalment han sigut les no governades pel Partit Popular, i quan unes eleccions autonòmiques ha canviat el signe polític del govern les polítiques de la memòria s’han congelat o eliminat.
Excepte algunes accions dutes a terme a Andalusia o Catalunya la major part de polítiques de memòria han tingut relació amb les mesures reparatòries respecte a les víctimes de la Guerra Civil i el Franquisme, i activitats de difusió mitjançant jornades, homenatges, conferències, recerques i projectes relacionats amb aquella etapa històrica; sense amb prou faenes desenvolupar-se iniciatives i accions sobre l’esclariment i recerca judicial i històrica dels fets esdevinguts.

Catalunya va ser la primera comunitat autònoma a incloure en el seu Estatut d’Autonomia una llei específica referida a la memòria històrica, però són les comunitats autònomes d’Andalusia i el País Basc les que arrepleguen taxativament en les seues polítiques de memòria amb la tramitació de la llei andalusa i la creació del Programa de Memòria Històrica del Govern Basc- intencions de seguir les recomanacions de l’ONU a Espanya en qüestió de drets humans sobre les víctimes del franquisme i a seguir i recollir en les seues disposicions els principis del Dret Internacional de Veritat, Justícia i Reparació.

A Aragó l’any 2004, la Direcció General de Patrimoni Cultural va engegar el Programa Amarga Memòria amb la voluntat d’agrupar tot un seguit de iniciatives, tant institucionals com promogudes per altres entitats i col·lectius socials, tendents a recopilar el coneixement sobre la República, la Guerra Civil i el Franquisme; van ser accions de recerca i difusió –jornades, congressos, exposicions, publicacions-, per a fomentar els valors dels qui van lluitar per la llibertat i van ser repressaliats, i dels valors democràtics en l’actualitat, sent moltes d’aquestes accions referents a la recuperació del patrimoni material –posada en valor de llocs de memòria- i immaterial –testimoniatges orals. S’actua respecte a la localització d’escenaris de guerra i de fosses comunes relacionades amb la repressió però solament es realitza una actuació arqueològica preventiva[33]per a determinar la naturalesa de la fossa i se supervisa el treball d’exhumació dut a terme per particulars i associacions;[34]s’elabora el mapa de fosses comunes d’Aragó, una base de dades informàtica sobre aquest tema i un projecte de dignificació de fosses. També a Aragó se realitza una important labor de recuperació i catalogació de documentació referida a l’època d’estudi, elaborant-se una base de dades sobre la documentació aragonesa del Centre Documental de la Memòria Històrica a Salamanca. Es realitzen convocatòries públiques d’ajudes i subvencions per a projectes dirigits a la recuperació de la memòria històrica de la lluita per la Democràcia a Aragó durant el període comprès entre 1931 i 1980. Des de 2004, amb el canvi de govern del PP el programa Amarga Memòria no compta amb una partida específica en els pressupostos generals d’Aragó per a 2012, i s’adverteix una paralització quant a activitats de difusió, recerca i publicacions relatives a la memòria històrica.[35]

El 4 de novembre de 2014 el Govern basc va presentar el Programa de Memòria Històrica basat en els principis de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició.[36]El programa té el doble objectiu de complir amb els drets de les víctimes a la veritat, justícia i reparació, reconeixent la injustícia i el dany causat a les víctimes del franquisme; i promoure una memòria que reconega la injustícia històrica que va suposar per al conjunt de la societat la Dictadura franquista i crear condicions de pedagogia social que es constituïsquen en garanties de no repetició. El programa[37]contempla 12 projectes estratègics entre els quals destaquen un pla per a la cerca i identificació de desapareguts; la creació d’un columbari de la dignitat per a les restes mortals; el suport a les demandes, la coordinació amb les Institucions internacionals i la col·laboració amb grups de treball i relators especials, incloent el suport a la querella argentina 4591/10 contra els crims del franquisme; la promoció i coordinació d’actes d’homenatge i reconeixement a les víctimes del franquisme; la retirada de simbologia franquista; el desenvolupament de l’Institut de la Memòria i la Convivència per a impulsar i promoure polítiques de memòria; i l’impuls i gestió de la identificació i interpretació dels espais de memòria del País Basc.

Fins aquell moment les polítiques de memòria del País Basc s’havien emmarcat en les d’àmbit nacional doncs les consideraven un assumpte d’Estat; desenvolupant-se diferents iniciatives i lleis sobre indemnitzacions per privació de llibertat, drets professionals i passius del personal que va prestar els seus serveis a l’Administració Autònoma del País Basc, reconeixement i compensació als qui van impartir docència enikastolesamb anterioritat a la seua normalització jurídica, els qui van patir privació de llibertat per suposats objecte de la Llei d’Amnistia, i convocant-se subvencions per a la realització d’activitats i projectes de recuperació de la memòria històrica.

Es va enviar un equip d’historiadors a l’Arxiu Militar de Guadalajara, amb l’objectiu d’agilitar i facilitar els treballs del mateix en la cerca de documentació de caixes de reclutament: zones, caixes i centres, Comissió Central de Penes del Ministeri de l’Exèrcit i presons militars i camps de concentració durant la Guerra Civil. Es va establir un conveni de col·laboració entre el Ministeri de Justícia i la Comunitat Autònoma del País Basc, per a l’elaboració i aplicació del mapa integrat de fosses;[38]un altre conveni de col·laboració[39]engega un projecte de recerca de caràcter històric sobre la repressió que va exercir el règim franquista al País Basc; en aquesta línia des de l’any 2003, el Govern Basc treballa en un pla de recerca sobre les persones afusellades i desaparegudes durant la Guerra Civil (1936-1939), fruit d’aquesta labor, realitzada amb la intervenció de la Societat de Ciències Aranzadi, s’han elaborat, entre uns altres, informes tècnics sobre llocs en els quals existeixen fosses comunes, algunes de les quals han sigut exhumades.
Es va crear una comissió tècnica per a la retirada de simbologia franquista i també es van fomentar actes d’homenatge en reconeixement públic de tots els homes i dones víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista, com mostra d’agraïment per la seua aportació a l’actual societat democràtica.

A Astúries sota la direcció del Govern d’Astúries, s’impulsen projectes de memòria històrica realitzats per la Universitat d’Oviedo seguint tres línies de treball: elaboració de mapa de fosses, recuperació de la memòria i testimoniatges orals.

El Govern de Canàries en compliment de la Llei de la Memòria també ha engegat un portal amb tota la informació disponible sobre les persones desaparegudes en les illes durant la Guerra Civil i el franquisme, amb una relació de les dades conegudes per illes i municipis; la web també permet accedir a testimoniatges de familiars i víctimes de la repressió franquista, i a informació sobre les fosses en les quals ja s’han localitzat desapareguts o llocs en els quals se sospita que es podrien trobar.

A Cantàbria es va obrir una pàgina web per a facilitar un espai d’informació i intercanvi entre les persones interessades en la recuperació de la memòria històrica, que permeta arreplegar informacions relacionades amb els fets que van esdevenir en el territori durant la Guerra Civil i la Dictadura franquista, possibilitant un lloc de contacte per a la recollida de testimoniatges i recaptar informació sobre familiars desapareguts. El Govern de Cantàbria ha signat un conveni amb el Ministeri de Justícia per l’elaboració d’un mapa integrat de fosses contemplat en la Llei de la Memòria.

A Galícia durant la legislatura del govern format pel PSG-BNG es van promoure diferents iniciatives de memòria històrica des de la Conselleria de Cultura i Esport. La més important va ser el projecteNomes i Voces, un programa interdisciplinari i interuniversitari per a investigar la repressió franquista durant la Guerra Civil i la Dictadura, dirigit per especialistes de l’àmbit universitari i de la recerca històrica que ha permès descobrir centenars de noms de víctimes del franquisme amb una base de dades amb diferent informació relativa a víctimes, a persones que van estar preses i van viure l’exili, donant veu en els seus familiars, així com dades sobre llocs de repressió com a cunetes, cementeris i centres de detenció. Un altre projecte interessant va ser en 2006 any de la memòria, l’exposició flotant “Lo Barco de la Memoria” que va atracant en diferents ports de la comunitat, que generalment són llocs significatius per la repressió, amb informació de vaixells i homes de mar que van patir la repressió, més de 20.000 persones van visitar aquesta exposició itinerant.
Amb la victòria del Partit Popular es van paralitzar totes les actuacions relatives a polítiques de memòria en la comunitat, el govern gallec es mostra indiferent davant l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica i és partidari de dedicar-se a altres prioritats, la seua implicació serà solament en aspectes merament culturals i en 2011 es van deixar d’aportar les inversions a projectes comNomes e Voces.

Andalusia és la comunitat autònoma on més lluny s’ha arribat en qüestió de polítiques de memòria, no solament fixant-se en mesures de reparació, també amb una ambiciosa llei que afecta a temes de justícia i dret a la veritat per part de les víctimes.

La Junta d’Andalusia crea la Direcció General de Memòria Democràtica que planteja la dignificació, reparació i rehabilitació de les víctimes que van patir repressió durant aquests períodes amb mesures concretes que inclouen indemnitzacions, concessió de distincions honorífiques o subvencions per a realitzar construccions commemoratives, entre unes altres. En matèria de recerca sobre la repressió i dret i accés a conèixer la veritat per part de les víctimes i les seues famílies s’ha engegat en Internet el projecteTodos los nombres, que permet a familiars cercar a víctimes de la repressió, consultar documents històrics i fins i tot accedir a resums biogràfics d’algunes de les víctimes.
Destaca l’elaboració de la Llei de Memòria Democràtica per a Andalusia,[40]en la redacció de la qual es pretén comptar amb la participació de les associacions memorialistes i del major nombre de persones. La Llei andalusa destaca com dins de la categoria de crims de dret internacional[41]s’inclouen els crims contra la humanitat i la desaparició forçada de persones –assimilada a Espanya al delicte de detenció il·legal–, tractant-se de crims que afecten a la comunitat internacional en el seu conjunt i no concerneixen només a la societat en el si de la qual han tingut lloc. Així doncs, tenint com a meta última anar més enllà de la pròpia legislació estatal, en defensa dels drets ciutadans, la Llei demana que s’anul·len les sentències condemnatòries i la legislació que les permet, exigint la necessària reforma de la Llei de Registres Civils perquè puguen ser inscrites totes les víctimes del franquisme i l’aplicació de el “Manual per a la recerca i documentació eficaços de la tortura i altres tractes o penes cruels inhumans o degradants” de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans de 2001, o “Protocol d’Istanbul” en tots els casos d’exhumació de víctimes de crims contra la humanitat.

L’objecte de la llei és establir el règim jurídic de les tasques de recuperació de la memòria democràtica d’Andalusia amb la finalitat de garantir i divulgar el seu coneixement, satisfent el dret de la societat a conèixer la veritat dels fets esdevinguts durant la Guerra Civil, la dictadura franquista i la transició a la democràcia, així com les circumstàncies en què, durant aquests períodes, es van produir desaparicions de persones i es van cometre vulneracions dels drets humans.
La Junta d’Andalusia procurarà l’aplicació pels poders públics en la Comunitat Autònoma de la doctrina de les Nacions Unides sobre crims contra la Humanitat crearà l’Institut de la Memòria Democràtica d’Andalusia[42]que impulsarà les mesures necessàries per a la preservació i l’accés a la documentació que contenen els arxius judicials, policials i militars.[43]La Junta d’Andalusia establirà les mesures per a la localització de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i de tots aquells andalusos/es víctimes del nazi-feixisme, reconeixent el dret de la ciutadania a localitzar als ciutadans andalusos/es desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, per a reconèixer la seua dignitat i fer efectius els drets dels seus familiars a obtenir informació sobre la seua destinació i a recuperar i identificar les seues restes. Es procedirà a la localització de les fosses comunes, així com a la identificació i, si escau, a l’exhumació de les restes humanes que continguen, atenent a un rigor científic i amb les màximes garanties de preservació dels drets, tant de les víctimes, com dels seus familiars. L’Institut Andalús de la Memòria democràtica elaborarà un cens de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista amb les dades aportades per les famílies de les víctimes, juntament amb els obtinguts pels estudis científics. Es crearà un Banc d’ADN depenent de l’Institut de medicina forense de la Junta d’Andalusia, en el qual es conservaran mostres de restes òssies de les diferents exhumacions.

Es crearen els Llocs de la Memòria Democràtica d’Andalusia, cuidant de la seua preservació, posada en valor i interpretació, creant-se un catàleg d’accés públic que en els territoris que així ho requerisquen podran delimitar-se com a “itineraris públics de la memòria democràtica”. S’aplicarà la llei de la Memòria en quant a la retirada dels símbols d’exaltació del franquisme o de caràcter antidemocràtic i quan aquests símbols estiguen col·locats en edificis de caràcter privat, es procedirà igualment a la seua retirada.

Quant a mesures de reparació s’impulsarà la divulgació de la memòria democràtica a Andalusia, donant satisfacció al dret de la societat a conèixer la veritat dels fets esdevinguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i les circumstàncies en què durant aquest període, es van produir desaparicions de persones i es van cometre vulneracions dels drets humans. La Memòria Democràtica estarà inclosa en el currículum de l’Educació Secundària Obligatòria i en el Batxillerat, com a element d’enfortiment dels valors democràtics. L’administració de la Junta d’Andalusia potenciarà les iniciatives educatives que permeten a les noves generacions conèixer, des d’un marc científic, el període de la Segona República, la Guerra Civil i la Dictadura franquista.
L’administració de la Junta d’Andalusia elaborarà els plans de rescabalament i reconeixement als andalusos i andaluses repressaliats pel franquisme, els andalusos i andaluses presos, víctimes de treballs forçats, desterrament i tortura, les institucions andaluses, forces de l’ordre públic i organitzacions socials que es van oposar al colp militar i van lluitar en defensa de la democràcia republicana, sent posteriorment víctimes de la repressió.
L’administració de la Junta d’Andalusia i els poders públics de la Comunitat impulsarà les mesures necessàries per a fer copartíceps del cost econòmic de les mesures de reconeixement i rescabalament a les organitzacions empresarials, socials, eclesiàstiques d’un altre tipus que van utilitzar els treballs forçats en el seu benefici.

El Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya és una institució pública que es crea en el marc de l’art. 54 de l’Estatut d’autonomia per a vetlar per la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Formula propostes sobre polítiques públiques relatives a la recuperació de la memòria i a la proclamació de la vigència dels valors democràtics com a fonament d’organització i de convivència de la societat catalana actual.[44]

En relació a l’àmbit arxivístic i documental es crea un fons informatiu integrat per un servei documental, un portal informàtic, una base de dades i un banc de dades fotogràfic; la Subdirecció General de Memòria i Pau s’encarrega de la cerca d’informació sobre persones desaparegudes i de documentació sobre elles a petició dels seus familiars, i de l’elaboració d’un mapa de fosses amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya, establint-se la localització, recuperació i identificació de restes de persones desaparegudes i la dignificació dels llocs d’enterraments com a espais de memòria, desenvolupant-se itineraris per llocs de memòria. Es realitza igualment un cens de simbologia franquista a Catalunya.
Quant a mesures de reparació desenvolupa diferents iniciatives com a homenatges a les víctimes directes i indirectes de la Guerra Civil, de la lluita per la República i la democràcia i a els qui van patir persecució per motius ideològics, religiosos o de consciència, contemplant indemnitzacions econòmiques a presos polítics. Realitza activitats formatives com l’organització de jornades, cursos, seminaris i conferències. Es crea material didàctic i s’elaboren recomanacions al professorat que treballe la memòria democràtica en les aules.

4. POLÍTIQUES DE MEMÒRIA. UN PROJECTE D’ACTUACIÓ PER AL PAÍS VALENCIÀ

Al País Valencià, com també ocorreix en la majoria de les comunitats autònomes governades pel Partit Popular han estat practicament nul·les les polítiques de memòria impulsades,[45]a més de dificultar i incomplir l’aplicació de la Llei de la Memòria d’àmbit estatal. Si que es van desenvolupar en el seu moment algunes disposicions relatives a mesures de reparació per els qui havien estat a la presó durant el franquisme, de molt limitat abast,en concret i al contrari que en altres comunitats autònomes es necessitava acreditar a la Comunitat Valenciana per a rebre indemnització com a repressaliat del franquisme almenys tres anys de presó en centre de reclusió i tenir complits els 65 anys al desembre de 2000, amb aquests requisits solament 92 valencians complien les condicions en el cens que va aprovar el Consell en 2005.[46]

La  insensibilitat envers les víctimes del franquisme de la dreta valenciana, representada pel Partit Popular en el poder, és una constant, es continua sense reconèixer qualsevol relació de continuïtat entre la República la lluita antifranquista amb la democràcia actual, s’impedeix la majoria de les vegades des dels governs municipals la retirada de simbologia i nomenclatura franquista de places i carrers, i s’esborren les petjades de la memòria i de les víctimes com en l’intent de construcció de nínxols en el cementiri de València sobre fosses de víctimes de la guerra civil i del franquisme.[47](Muñoz, 2007) Una institució de la Generalitat Valenciana, el Consell Valencià de Cultura, va realitzar una proposta relativa a la memòria històrica com va ser l’informe elaborat l’any 2007 en el qual es demanava recuperar el record de les persones que van patir la Guerra Civil i el règim posterior, va ser una mera declaració d’intencions que no va ser acompanyada de cap mesura o disposició concreta per part del Govern valencià.

Per contra si que han sorgit en els últims 15 anys diferents associacions de memòria històrica en les tres províncies que han desenvolupat una important tasca de sensibilització i d’assessorament i assistència a les víctimes de la repressió franquista, a més d’activitats de recerca i difusió com són les jornades, congressos, conferències i homenatges. Cal destacar també la iniciativa que va suposar en 2007 la creació de la Comissió de la Veritat del País Valencià, era un intent no governamental de crear una comissió d’investigació de la repressió franquista que va comptar amb el suport de destacades personalitats de la ciència i la cultura de l’àmbit internacional, que ha donat importants resultats en el camp científic i acadèmic però amb una difusió molt limitada, ja que al tractar-se d’una entitat no institucional ha impedit avanços en aspectes de justícia i reparació a les víctimes, o han sigut molt limitats en aquest últim àmbit.

Malgrat aquestes iniciatives i activitats desenvolupades en l’àmbit de la memòria històrica des d’entitats i grups no institucionals, és evident la falta total d’una política de memòria al nostre territori.El camp d’iniciatives i mesures a prendre relatives a una política de memòria és molt ampli, en relació al seu àmbit d’aplicació es podrien desenvolupar i impulsar diversos projectes relatius als arxius de la Guerra Civil i la repressió, a iniciatives institucionals en l’àmbit de la justícia i la investigació de persones desaparegudes, i en el de la reparació de les víctimes.

4.1 Arxius. Dret a la veritat.

Sería necessari reconèixer per part del govern valencià el dret imprescriptible de les víctimes i familiars a conèixer la veritat aplicant mesures específiques relatives a l’accés de víctimes i familiars als arxius, i preservació dels mateixos i dels documents com a requisit per poder fer efectiu el dret a conèixer la veritat impulsant mesures i legislació per facilitar la consulta dels arxius a tota la societat.
Aquest dret a la veritat de les víctimes de les violacions dels Drets Humans durant el Franquisme pot fer-se efectiu amb diverses iniciatives com la creació d’una Comissió de Cerca dels Desapareguts del Franquisme i una Base de dades Genètics per als Desapareguts del Franquisme i Víctimes de la Guerra Civil, i l’establiment d’una Comissió de la Veritat del País Valencià per als crims i violacions dels drets humans del franquisme i el posterior període d’impunitat.

Quant a mesures tendents a fer accessible i a preservar la informació i la documentació històrica referent al període d’estudi poden impulsar-se diversos projectes com la creació del Centre Documental Memòria Històrica del País Valencià i del Museu de la Memòria Democràtica del País Valencià; la creació d’una comissió per a l’estudi, digitalització i catalogació de tot el material referent a la memòria de la Guerra civil i el Franquisme localitzat en diferents centres i arxius: el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca (Politico Social, posters, depuracions funcionaris, Tribunal de la Masoneria i el comunisme, fitxes personals de l’Auditoria de Guerra i Ocupació, fons fotogràfics), la Causa General en l’Arxiu Històric Nacional i l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalà d’Henares, l’Arxiu Militar de Guadalajara referent a camps de concentració, batallons de treballadors i l’Arxiu Militar d’Àvila quant a unitats militars; els arxius militars del País Valencià on es trobin els consells de guerra sumaríssims de València, Alacant i Castelló i els arxius o dependències militars on es trobin els incoats a valencians fora del nostre territori, l’Arxiu del Regne de València -sèrie de magistratura de treball, sindicats verticals, associacions de València-, registres civils i jutjats de pau -llibres de defunció i juntes de llibertat vigilada-, els arxius històrics provincials -fons del govern civil, d’associacions i dels diferents organismes de l’administració perifèrica a la província-, arxius municipals,[48]arxius d’hospitals, arxius de la presons del País Valencià. arxius de la Guàrdia Civil, arxius de col·legis professionals -metges, arquitectes, advocats-, d’ensenyaments mitjans, d’empreses públiques, i d’escoles superiors.Els diferents serveis d’arxiu cooperaran amb la Comissió de la Veritat en la recerca de documentació i informació sobre crims i violacions dels drets humans del franquisme i el posterior període d’impunitat.

El Centre Documental de la Memòria Històrica  deuria desenvolupar un pla d’actuació sobre memòria oral amb la recollida, catalogació i difusió dels testimoniatges orals; crear un fons fotográfic d’espais i llocs de memòria i de persones i víctimes relatives a la Guerra Civil i la repressió franquista; elaborar un pla d’actuació sobre correspondència privada: En tots aquests projectes, en la seua constitució, continguts i funcionament el Centre Documental de la Memòria Històrica del País Valencià deuria comptar amb la participació de les associacions de víctimes del franquisme i els seus familiars, organitzacions de memòria històrica, lluita a la impunitat, i de defensa dels drets humans.

4.2 Justícia. Denúncia dels fets i fosses.

La Generalitat Valenciana ha d’instar a l’Estat que estableixi les disposicions oportunes perquè sigui efectiva la inaplicabilidad de la llei d’amnistia als crims internacionals del franquisme i estableixi la nul·litat dels consells de guerra sumaríssims; i instar als tribunals de justícia a emprendre recerques oficials efectives i independents sobre els casos de desapareguts i morts violentes esdevingudes conseqüència de la Guerra Civil i el Franquisme, posant en coneixement d’ells les recerques realitzades per la Comissió de la Veritat del País Valencià i les obertures de fosses perquè de lloc al corresponent procediment judicial. Així mateix es crearà una comissió per a l’elaboració d’un mapa de fosses del País Valencià i un protocol d’actuació que compti amb l’assessorament d’autoritats judicials i policials.

4.3.1 Reparació institucional

El Govern Valencià impulsarà el reconeixement de les institucions democràtiques de la Segona República espanyola en l’exili a partir de 1939, dels drets històrics del País Valencià i dels projectes d’autogovern que es van emprendre durant la Segona República. S’organitzarà i celebrarà un solemne acte de petició de perdó per part de les autoritats democràtiques de la comunitat autònoma a les víctimes de la repressió i la dictadura franquista i del posterior període d’impunitat en presència de víctimes i altes autoritats de l’Estat i autonòmiques; i un acte institucional de reconeixement en les Corts Valencianes en presència de les altes autoritats de l’Estat, per part de les restablides institucions democràtiques a la labor de les Institucions de la Segona República abans i durant l’exili. La Generalitat Valenciana realitzarà la proclamació parlamentària d’un Dia Nacional d’Homenatge i Record a totes les víctimes de la repressió franquista.

També és necessària la restitució per part del Govern Valencià al conjunt de la societat del País Valencià del coneixement de la Història de la Segona República i la seva defensa enfront del cop d’estat, exclosa en l’ensenyament públic dels últims trenta anys, mitjançant una campanya institucional, en l’àmbit educatiu i en el públic. Es publicaràn al DOGV  les diferents mesures impulsades de “veritat, justícia i reparació.

Altres mesures interessants en l’àmbit de la reparació institucional poden ser la inclusió d’una exposició precisa dels crims i violacions dels drets humans del franquisme en l’ensenyament de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari, així com en el material didàctic general a tots els nivells educatius. En matèria de “veritat, justícia i reparació” caldría elaborar un programa d’ajudes a les creacions artístiques i culturals i la creació d’un programa de radi i televisió en matèria de veritat, justícia i reparació.

4.3.2 Mesures d’assistència i rehabilitació a les víctimes

Hi ha diferents mesures que es poden aplicar en l’àmbit de les víctimes i les seues famílies: impulsar la recerca per a la restitució legal de les veritables identitats i relacions familiars dels “nens perduts” del franquisme; la restitució de les restes mortals dels desapareguts a les seves famílies perquè siguin dignament enterrats conforme als seus costums; la restitució de béns mobles i immobles saquejats durant el franquisme, amb especial atenció a la restitució de béns a les famílies dels exiliats que permetin el seu reagrupament familiar, a la restitució de les terres lliurades per la República i a la restitució de paper moneda i béns artístics.La Generalitat Valenciana també podría impulsar mesures específiques d’assistència mèdica, psicològica, social i jurídica a les víctimes dels crims i violacions dels drets humans del franquisme i el posterior període d’impunitat i a les seves famílies.

4.3.3 Simbologia i nomenclatura franquista. Llocs de memòria

S’impulsarà per part del Govern Valencià la inclusió del nom dels defensors de la Segona República i víctimes del franquisme en la llista de carrers de totes les localitats; s’estudiarà la creació o modificació de condecoracions i premis oficials de diferent índole en homenatge a representants i artífexs de la Segona República i les seves institucions, els seus defensors, i les víctimes dels crims i violacions dels drets humans durant la dictadura franquista i el posterior període d’impunitat, es deuria impulsar el reconeixement legislatiu dels llocs de la repressió franquista com a llocs protegits de la memòria d’especial preservació i rehabilitació, amb l’elaboració d’un mapa de llocs de repressió franquista.

En matèria de nomenclatura i simbologia s’impulsarà la nul·litat de la denominació al·lusiva a protagonistes, simbologia, episodis o elements que d’una altra forma facin pública exaltació de la dictadura franquista perpetuada en la llista de carrers de totes les localitats, topònims o denominacions de localitats; s’impulsarà mitjançant les normatives legals oportunes la retirada de simbologia i denominacions d’exaltació del franquisme, els seus protagonistes, la seva simbologia, els seus episodis o altres elements d’edificis i administracions, centres educatius i altres espais públics, i la retirada d’espais públics dels monuments d’exaltació de protagonistes, simbologia, episodis o elements que d’una altra forma facin pública exaltació de la dictadura franquista; estarà prohibida la denominació de fundacions amb els noms dels responsables de la dictadura franquista i es procedirà a la disolución de les fundacions dedicades als mateixos que han vingut existint durant el precedent període d’impunitat; també hi haurà una prohibició general de concessió de tota forma de finançament públic per part de la Generalitat a entitats que d’alguna forma exaltin el franquisme, obstaculitzin l’accés a documents, o d’una altra forma obstrueixin els deures de Veritat, Justícia i Reparació.

Aguilar, Paloma (2008):Políticas de la memoria y memorias de la política, Madrid, Alianza

Armengou, Montse (2004):Les foses del silenci, Barcelona, Rosa dels Vents

Calzado, Antonio (2012): “Els arxius de la repressió” enTemps de por al País Valencià (1938-1975): estudis sobre la repressió franquista, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I

Capella, Margalida (2007): “Aportacions de la Justícia Transiccional a les polítiques públiques de memòria” enJornada de Memòria Històrica, Barcelona, Institut de Drets Humans de Catalunya

Carrillo, Marc (2006): “El marco legal de la represión en la dictadura franquista durante el periodo 1939-1959” enEl derecho a la memoria, San Sebastián, Departamento para los Derechos Humanos, el Empleo i la Inserción social de la Diputación Foral de Gipuzkoa

Chinchón, Javier(2009): “Justicia Transicional, “Memoria Histórica” y responsabilidad internacional del Estado: Un análisis general a propósito del cumplimiento de ciertas obligaciones internacionales en juego después demás de tres décadas del inicio formal de la transición política española” en Revista de Derecho de Extremadura

Chinchón, Javier (2010): “La investigación de los crímenes cometidos en la guerra civil y el franquismo como delito de prevaricación. Análisis crítico del auto del Tribunal Supremo de 3 de febrero de 2010 desde la perspectiva del derecho internacional”, enRevista Electrónica de Estudios Internacionales

Comisión Interministerial para el estudio de la situación de las víctimas de la Guerra Civil y del franquismo (2006):Informe sobre Archivos

Cuesta,Josefina (1998): “Memoria e historia. Un estado de la cuestión” enAyer, Memoria e historia

Cuesta,Josefina (2007): “Las capas de la memoria. Contemporaneidad, sucesión y transmisión generacionales en España (1931-2006)” enHispania Nova, Revista de historia contemporánea

Cuesta,Josefina (2007): “Recuerdo, silencio y amnistía en la Transición y en la Democracia españolas (1975-2006)” enStudia Historica. Historia contemporánea, 25

Escudero Alday, Rafael (ed.) (2013):Desaparaciones forzadas, represión política y crímenes del franquismo,Madrid, Trotta

Escudero Alday, Rafael (2013): “Los desaparecidos en España: víctimas de la represión franquista, símbolo de la transición y síntoma de una democracia imperfecta” dinsDesaparaciones forzadas, represión política y crímenes del franquismo, Madrid, Trotta

Espinosa Maestre, F. (2013): “Crímenes que no prescriben. España (1936-1953)” enDesaparaciones forzadas, represión política y crímenes del franquismo, Madrid, Trotta

Gaborit, Mauricio (2006): “Memoria histórica: revertir la historia desde las víctimas” enEl derecho a la memoria, San Sebastián, Departamento para los Derechos Humanos, el Empleo i la Inserción Social de la Diputación Foral de Gipuzkoa

Gálvez biescas, Sergio (2006): “El proceso de la recuperación de la memoria histórica en España: una aproximación a los movimientos sociales por la memoria” en International Journal of Iberian Studies, vol. 19, n. 1

Gálvez biescas, Sergio (2008): «Memorias, historia, derechos humanos, políticas públicas: reflexiones en torno a la práctica historiográfica. Conclusiones» enHispania Nova,8.

Gálvez biescas, Sergio y Fernando Hernández Holgado (2008):Preses de Franco, Barcelona, Fundación de Investigaciones Marxistas

García Álvarez, Jacobo (2009): “Lugares, paisajes y políticas de memoria: una lectura geográfica” enBoletín de la AGE

García Bilbao, Pedro (2002): «Sobre el concepto de memoria histórica, una breve reflexión»,Sociologia Política

Generalitat de Catalunya. (2012)Memòria d’actuacions delMemorial Democràtic2012

Gómez Isa, F. (2006): “El derecho de las víctimas a la reparación por violaciones graves y sistemáticas de los derechos humanos”, enEl derecho a la memoria, San Sebastián, Departamento para los Derechos Humanos, el Empleo i la Inserción Social de la Diputación Foral de Gipuzkoa

Gómez Isa, F. (2007): “Reparación, memoria y derecho a la paz”, en Rueda Castañón, C.R. y Villan Duran, C. (Eds.):La Declaración de Luarca sobre el derecho humano a la paz, Siero, Ediciones Madú, pp. 479-490.

López, Carmen (2007): “La “Ley de reparación a víctimas de la Guerra Civil y del Franquismo”, un pésimo precedente contra la impunidad” enAmnistía, 88

Méndez, Juan E. (2013): “Justicia de transición” enDesaparaciones forzadas, represión política y crímenes del franquismo, Madrid, Trotta

Molinero, Carme(2006): “Lugares de memoria” y políticas de memoria” enEl derecho a la memoria, San Sebastián, Departamento para los Derechos Humanos, el Empleo i la Inserción Social de la Diputación Foral de Gipuzkoa

Muñoz, Gustau (2006): “La política de memòria al País Valencià: episodis contemparnis” enIdees: revista de temes contemporanis, 28-29

Pérez Garzón, Juan Sisinio (2008): “Una història crítica per a una memòria sense exclusions” enPreses de Franco, Barcelona, Fundación de Investigaciones Franquistas

Pérez González, Carmen (2013): “Derecho a la verdad y desapariciones forzadas durante la guerra civil y el franquismo: una perspectiva desde el derecho internacional” enDesaparaciones forzadas, represión política y crímenes del franquismo, Madrid, Trotta

Porcar Orihuela, Juan Luis (2013):Un país en gris i negre, memòria histórica i repressió franquista a Castelló,Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I

Reyes Mate, Manuel (2007): “La memoria de Auschwitz hoy” en Concienciactiva, 8

Reyes Mate, Manuel (2009):La significación política de las víctimas, Buenos Aires, Nuestra Memoria. Museo de la Memoria Shoah Buenos Aires

rodrigo, Javier (2006): «Ecos de una guerra presente. “memoria”, “olvido”, recuperación e instrumentación de la Guerra Civil Española» dinsGuerra civil: documentos y memoria,Salamanca, Universidad de Salamanca

Rodríguez Arias, M. A. (2010):Ley de verdad, justicia y reparación para las víctimas del genocidio y la dictadura franquistay el posterior periodo de impunidad.Anteproyecto de Iniciativa Legislativa Popular formulada al amparo de la Ley Orgánica 3/1984, de 26 de marzo

Ruiz Vargas, José María (2004): “Los gritos de la memoria”. http://www.foroporlamemoria.info/documentos/2004

Sáez, Ramón (2013): “Los crímenes de la dictadura y la negación de acceso a la jurisdicción” enDesaparaciones forzadas, represión política y crímenes del franquismo, Madrid, Trotta

Santacreu Soler, José Miguel (2008):Una preso amb vistes al mar, Valencia, Tres i quatre

Schabas, William A. (2006): “Comisiones de la Verdad y Memoria” enEl derecho a la memoria, San Sebastián, Departamento para los Derechos Humanos, el Empleo i la Inserción Social de la Diputación Foral de Gipuzkoa.

RECURSOS DE INTERNET

España. Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español

España. Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura

EspañaLey 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común,

Junta de Andalucía(2012). Proposición de ley para la recuperación de la memoria democrática en Andalucía

Junta de Andalucía(2014). Anteproyecto de ley de memoria democrática de Andalucía