Informe Soneja

Informe del la visita a Soneja per obtenir informació oral sobre el camp de concentració instal.lat als afores del poble en finalitzar la Guerra Civil en abril de 1939

Dia 5 de març de 2005, 11 hores del matí. Relació de veïns del poble de Soneja que van col·laborar donant-nos informació oral com a testimonis dels fets històrics: Cecília Puig Usedo, Rosalia Gil Aparicio, Miguel Soriano Gil, Ramon López Gorriz, Marina Piquer Martínez ,Amparo Montesinos Gil, Bernardo Miravete Montón.

Segons els censos oficials de població, Soneja tenia 1.855 habitants l’any 1930, (població de fet) i l’any 1940 comptava amb 1.656 habitants. Està situada en la comarca de l’Alt Palància  (província de Castelló), a 7 km de Segorbe i a 54 de Castelló de la Plana, a la part dreta del riu Palància. El Camp de Concentració de Soneja estava situat als afores del poble just a la vora del riu Palància (Del NO al SE) i s’estenia a una part i a una altra del pont nou de la carretera que mena cap a Azuébar (del pont vell, a pocs metres, encara es veuen actualment dos dels grans pilars que mantenien el pont,matxos– en diuen els testimonis).

Una part del camp (SE) estava situada als voltants de la fàbrica de paper, (apareix ja citada per Sarthou, en la Geografia General del Reino de València, el 1913), de la qual encara queda actualment part de l’edificació i un fumeral mig enderrocat, ocupat actualment per una empresa de manyeria. La fàbrica de paper va durar fins l’any 1994 passant per diversos propietaris. Aquesta fàbrica durant la República era de la família dels Patuel de València que la van tancar com moltes altres, a causa de les vagues dels treballadors i al mateix temps per crear un clima de tensió laboral que perjudicara a la República (totes aquestes interpretacions són dels mateixos testimonis).

Aquí es fabricava un paper de seda de qualitat, molt preuat pels clients que venien de fora (en part, possiblement, per embolicar taronges); aquesta afirmació la van relacionar amb l’existència d’una sèquia que venia i encara es veu avui en dia pel llit mateix del riu amb aigua potable, molt bona, -segons els veïns-, que tenia el seu origen en la font anomenada Manantial de las Fuentes. En la fàbrica de paper estaven els comandaments del camp. Aquí els testimonis no estaven d’acord en la part de l’edifici que ocupaven. Entre aquesta edificació i el riu enterraven als que es morien en el camp.

Riuades posteriors (1957) van acabar per desenterrar els cadàvers i endur-se’ls cap al mar. Tots els morts, segons ells, eren per causes naturals, no va haver cap afusellament, excepte un al qual havien agafat robant (ho van referir mig dubtant). L’extensió d’aquesta part del camp era d’unes 50 fanecades (al voltant de 40.000 m2). L’altra part del camp (NO) estava situada exactament davant del mateix poble entre el riu Palància i la primera línia de muntanyes, fins el molí “derrumbao”(molí possiblement de blat, com altres que hi ha pel terme municipal), i ocupava un garroferar molt extens (els veïns calculaven que entre les dos parts del camp van poder arribar a albergar 25.000 presos), anomenat del “Senyor”, referint-se a l’antic senyor feudal que manava del poble, el Conde de Cervellón, i Duque de Montellano, el qual -segons contaven els veïns-, va mantenir la jurisdicció sobre el poble fins els voltants del 1800 “como señor territorial ponía y quitava al alcalde que quería”, després sols tindrà la propietat del garroferar.

En la zona més allunyada cap a les primeres muntanyes, hi havia construït un hospital, del qual encara es veu un mur del fonament, que servia de primers auxilis del front de guerra de la Serra d’Espadà, que estava molt a prop. El front de guerra segons deien els veïns es trobava a la segona línia de muntanyes de tal manera que des del poble es podia veure no molt lluny. L’hospital, deien que contava amb uns 25 llits, dintre d’ell hi havia un refugi ampli, per protegir-se dels bombardejos, del qual encara poden veure’s les boques d’entrada. Actualment hi una granja i les boques estan segellades.

El camp de concentració segurament es va construir per arreplegar els soldats que estaven en el front de la Serra d’Espadà quan va acabar la guerra en abril de 1939, i després des d’ací els traslladarien segons les circumstàncies de cadascú. Els veïns van insistir repetidament que segons els avals que pogueren presentar anirien a un lloc o a algun altre, a la llibertat o a una presó. Molts dels presos eren de les comarques del voltant o del País Valencià (Almenara, esmentaven), però d’altres eren extremenys o de Lleida. Segons recordaven, els soldats pertanyien a les unitats de Buenaventura Durruti, Enrique Líster, Vicente Rojo i Valentín González “El Campesino”. Els comandaments republicans (tinents, capitans, etc) estaven tancats en l’ermita de San Francisco Javier que hi havia al poble. Aquest edifici després va fer d’escola i actualment ha tornat a utilitzar-se per al culte.

Segons l’encarregada actual de la biblioteca, es una ermita del segle XVI, altres diuen que del segle XVIII ( l’ermita és d’una sola planta, els arcs de mig punt estan un poc rebaixats, i el sostre està pintat amb motius vegetals, la resta està molt buida d’imatges i decoració, antigament tenia un altar de fusta).

La vida del camp va estar condicionada pels pocs recursos que tenien pel manteniment. Els presos vivien i dormien a l’aire lliure, sense tenir cap lloc on cobrir-se i havien de fer foguerades amb els garrofers ( o sia que el mateix tronc principal del garrofer feia de base principal de la foguerada), per tal de fer el menjar o escalfar-se, per tant al final van quedar quasi tots els garrofers arrasats.

Els veïns contaven que des del poble veien per la nit les foguerades amb els quals anaven a poc a poc acabant amb els arbres però comprenien que els presos no podien fer altra cosa per protegir-se del fred per la nit, encara que estaven al mes d’abril, maig, etc (el camp de concentració va estar ocupat fins el final de l’estiu, uns tres o quatre mesos).

El menjar també era molt escàs, als presos els donaven llaunes de carn i altres productes per part de la direcció del camp, però moltes llaunes els arribaven plenes d’aire, arrodonides, això significava -segons els veins- que estaven en mal estat. Els presos utilitzaven després les llaunes per a cuinar, però també per omplir-les de terra per tal de protegir-se quan dormien a cel ras.

Tanmateix, una part molt important de l’alimentació va vindre de la mà dels mateixos veïns de Soneja, els quals van tenir una actitud solidària envers els presos -els veïns van insistir molt en aquest aspecte- compartint el poc de menjar que tenien ells (moniatos, fruita, llentilles, fesols, etc). En aquest sentit els mateixos veïns s’acostaven al camp amb cistelles per donar-los menjar, i d’altres vegades eren els mateixos presos els que s’acostaven al poble, ja que hi havia una certa facilitat per poder apropar-se al poble.

Alguns presos se’n fugien del camp i se s’anaven al seu poble, on creien que estarien més segurs…, d’altres els tornaven a agafar. No obstant en el camp hi havien zones amb tanques de fil d’aram punxós. La bona relació entre alguns presos i els veïns del poble ha arribat fins avui dia. Un dels presos, encara que per pocs dies, va ser el dramaturg Antonio Buero Vallejo, al qual en època recent el van convidar a tornar al poble per reviure aquells temps, però ell, després d’agrair l’oferiment i afirmar que no tenia res en contra del poble, va declinar la invitació per no recordar aquells moments. En el poble veí, Sot de Ferrer, hi va haver un altre camp més menut, prop de l’ermita de Sant Antoni.

Francisco Mezquita Broch (Membre de l’Associació per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló) .